dijous, 29 de setembre de 2011

HV 9/4: L'Altra


Van acabant les HV. Aquest cop una història molt ben construïda —com no podia ser d’altra manera— per la Carme Rosanas, el Monyofiné, L’Avi i en Carles Mulet. A partir de l’inici intranscendent del conte de “Estimada Loreto”, de l’Ofèlia Drac del llibre Negre i consentida (ed. Laia, col. El Mirall. Barcelona, 1983)  es continua amb una escena quotidiana, un desig acomplert, un trencament inesperat i un final sorprenent. Vaja, pura literatura veïnal 2.0. Llegiu i jutgeu!

_____________________


L'Altra


“A mig pujar l’escala fosca Loreto reconegué la fressa de la portera amb els pots de la brossa al replà superior.
—Bona nit, senyora Lola —que li diu quan hi passa pel davant. Si s’espera un moment li trauré la meva; avui és poca cosa.
—Sempre tocatardana —remuga la portera. Però Loreto no l’havia sentida perquè ja era dins de la pis camí de la cuina.”


La Loreto, s’afanyà, a buscar la seva bossa, per no fer esperar la senyora Lola. Va sortir somrient i l’hi va acostar  fins al segon graó, quan la portera ja anava a baixar al pis de sota. Sense deixar de somriure va tornar a entrar, pensant “Pobra senyora Lola... Haver de carregar escombraries escales avall... Ella sí que necessitaria un ascensor! Però com enquibir un ascensor en aquesta escala tan estreta?” A la Loreto la portera li queia bé. Era rondinaire cosa de no dir, això sí! Però la Loreto la justificava sempre: amb una vida tan difícil, com mantenir el bon humor?

En canvi ella, se sentia afortunada,  i avui més que mai. Quin dia més bonic que havia tingut, tot havia estat perfecte: la feina, la trobada, el dinar... A més, la seva empresa havia evitat la fallida. La multinacional francesa havia confirmat la compra, tot mantenint els llocs de treball i les categories professionals. El dinar amb el comitè de fusió (es resistien a dir-li “d’absorció”) ho va confirmar: tot estava salvat. Estava tan contenta que va trencar la seua promesa i el va buscar —no gosava ni pensar-li el nom. “Vine, tinc ganes de tu”. Ell, en Fèlix, li va respondre l’email amb una cridada al mòbil:

—Ja no tens llàstima per la meua dona?
—Si tu no li’n tens, no li’n vaig a tindre jo. Anirem a ma casa?
—Ja no li tens por a la teua portera?
—Si li trac la bossa de fem abans que cride a la porta, no ens molestarà.

Recordava la conversa asseguda al llit mentre se’l mirava com es vestia.

—Quan ens tornarem a veure?
—No sé; me’n vaig de viatge. He de veure uns clients a París –digué vagament.
—França? Quina casualitat. Jo ara viatjaré sovint a França. Podríem fer algun viatge junts!

L’emoció d’Ella contrastava amb l’apatia d’Ell, però aquest no se n’adonava.

En Fèlix li va fer un petó desganat, de compromís i va marxar. La Loreto es va col·locar els auriculars del reproductor de música mentre es dirigia a la cambra de bany, per omplir la banyera d’aigua tèbia i regalar-se una estona de relax. Amb la tebior de l’aigua i la música suau, es va quedar adormida, per això no va poder escoltar el terrabastall que es va produir a l’escala.

L’endemà al matí, mentre baixava, va escoltar un brogit inhabitual. En arribar a l’entrada es va trobar a la senyora Lola acompanyada d’unes veïnes i tres mossos d’esquadra.

—Ha passat alguna cosa, senyora Lola?
—Que no has sentit res aquesta nit?
—No, m’he quedat dormida amb el reproductor de música
—Ai, nena, quina desgràcia...! Quina desgràcia...! Pobre xicot...!
—Pobre xicot? Qui?
—Un noi que baixava corre-cuita per l’escala... Maleïda escala... Sempre he dit que amb tan poca llum un dia tindríem un disgust i vés, ja l’hem tingut
—Però, què ha passat?
—Que amb les presses, no ha vist la bossa d’escombraries que el senyor Octavi havia deixat al replà, ha ensopegat i ha caigut escala avall... No s’ha pogut fer res, s’ha trencat el coll...

La Loreto, amb un fil de veu, va preguntar:

—Era algun veí?
—No, un desconegut.


El fet que el desafortunat hagués trobat la mort amb el cos encara impregnat de l’olor del seu li va semblar a Loreto una raó indefugible per assistir al funeral d’aquell amant tan fugisserament retrobat. Al tanatori no hi havia massa gent. Quan Loreto va arribar, la cerimònia d’acomiadament ja havia començat. Un home, que semblava bon coneixedor del difunt, en feia la lloança; tenia un lleu accent francès. En veure com la dona endolada li feia un esguard esbiaixat, va pensar que havia de ser l’esposa del Fèlix, i no va dubtar que n’estava al cap de la canya de “la seua història”, i que només pressentir-la ja havia sabut que ella era “l’Altra”.

Al cementiri el grup ja era migrat. La dona elegant i endolada que presidia el soterrament va tornar a dirigir un ràpid llambreig a la Loreto. Les dues mirades convingueren que “n’havien de parlar”. Trobaren una tauleta enretirada al cafè “La darrera estació”. Parlaven i s’escoltaven, però semblaven com èbries, endinsades a la vegada en elles mateixes. La Loreto s’anava commocionant així com veia en l’altra les faccions, els gestos, les paraules..., que més li havien agradat de l’amant mort. Va pensar que això de les parelles que, amb la convivència, van assemblant-se més i més, és cosa ben coneguda.

Però després va pensar que el que passava realment era que a la fi es trobava amb l’original; que el Fèlix no havia estat més que la còpia de la seva dona. I va pensar que també l’Altra trobaria ara en Ella els trets que havia vist reflectits en Fèlix, justament aquells que més li agradaven...

I abans de deixar de pensar, encara li va venir al cap la dita que li havia dit la senyora Lola que deien al poble de la seva mare: “El muerto al hoyo y la viva al bollo!”
            

© Carme Rosanas, Monyofiné, L’Avi i Carles Mulet (setembre 2011)

5 comentaris:

Violette ha dit...

Llegit d'una tirada sense mandra i interès.... Bravo!

Violette ha dit...

S'entén que vull dir "amb interès", no?
:)

Monyofiné ha dit...

Un relat magnífic! I ho dic a banda d'haver escrit jo un trosset :-)
I, Violette, quin "interés" exactament ;-P

Carme ha dit...

Doncs sí, companys de relat, m'agrada com ha sortit i com ha acabat!

Fantàstic!

El veí de dalt ha dit...

Violette,
s'ha entès perfectament!

Monyo,
gràcies a tu!

Carme,
com sempre!