diumenge, 2 d’octubre de 2011

HV 9/5: Un dimecres qualsevol

És el penúltim relat de la Novena Tongada. Un relat escrit per la Filadora (que ja no té bloc, snif!), el Paseante (que encara en té, snif!), la Violette (que torna a tenir-lo, bien!) l’Eli (que segueix somrient, olé!) i que continua, sense ells saber-ho, un conte  de Quim Monzó, "La carta", inclòs al clàssic "...Olivetti, Moulinex, Chaffoteuaux et Maury" (Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1980). Comença amb una mort estranya que apunta cap a un curiós encanteri que de seguida s’abandona per indagar, de manera excelsa, en els motius del suïcidi del nostre escriptor protagonsita. El desenllaç, inesperat i cruel. Una bonica perla que puja el llistó de les Històries veïnals. No podia ser menys!
_______________________
Un dimecres qualsevol


“Dimecres al migdia tancà totes les portes i finestres de la cuina, obrí les aixetes del gas, s’ajagué a terra, panxa enlaire, i morí una estona més tard. Divendres al matí, quan encara no havien arribat els de la funerària, el carter va dur una carta amb un sobre sense remitent. [...] El porter, doncs, va acceptar la carta. Però després, en no saber què fer-ne, la va deixar sobre les mans del cadàver. Els de la funerària arribaren amb retard i pressa. Tancaren el taüt i se l’endugueren escales avall. El porter tancà la porta del pis. La carta que ningú no va llegir, deia: “Caríssim mitjamerda, però què dic? ni esma tinc per insultar-te. En fi. Escriu-me i explica’m-ho tot. És l’únic que et demano. M.”


Malgrat la transformació estètica que li havia provocat la mort, la forense el va reconèixer a l’instant.

—És en Lluc Boix.
—Qui?
—L’escriptor. Fa uns dies va renunciar a un premi literari molt important. El youtube en va ple. Vine, que t’ho ensenyo. La crítica l’ha titllat de boig. Davant de centenars de persones va confessar que no era mereixedor de cap premi. Al·legava que no era la seva part conscient la creadora de les seves obres sinó la inconscient. Explicà que tot els seus llibres eren el resultat d’una transcripció fidedigne dels seus malsons gràcies a un nou artilugi que aconseguia captar i emmagatzemar tot el què vivia a les nits. Una bomba, vaja!

La doctora es va mirar el cos gran d'aquell escriptor que ara era simplement un cadàver a punt d'enterrar. Era el primer personatge popular que havia caigut sota el seu bisturí afilat en els quatre anys que exercia de forense. Abans, l'havia vist en fotografies dels diaris; fins i tot en alguna entrevista en el televisor de la sala d'estar. Però mai físicament. Ara era allí, tombat en la llitera, absolutament a la seva disposició. Indefens. Mort.

Va pensar que seria una de les últimes persones que veuria aquell rostre mediterrani, aquell pit cobert per un dens bosc de pèl, aquells genitals que no tornarien a mostrar cap excitació. Una “M” majúscula de color negre quedaria tatuada per sempre en aquella espatlla dreta.

Es va treure els guants de làtex, es va rentar completament els braços fins a l'alçada del colze i es va asseure davant d'una taula per escriure el resultat de l'autòpsia en el seu ordinador portàtil Apple. La causa del decés era òbvia: intoxicació mortal per monòxid de carboni. Els símptomes: coloració rosada de la pell i les mucoses, flux de sang molt fluid, pulmons edematosos...

La forense va guardar la còpia del seu informe i va apagar la màquina. Es va treure l’ uniforme sanitari, per tornar a posar-se el vestit jaqueta negre. Va sortir al carrer. Les botigues encara eren obertes. Va trobar una llibreria de barri i no va poder reprimir la seva temptació de buscar un llibre del difunt Lluc Boix. Va triar l'únic títol a la venda: Cartes a M.

Li va passar pel seu cap tornar a la morgue, tintar un dels polzes de l'escriptor i estampar-lo a la primera pàgina. Però va somriure abans de creuar el semàfor en vermell, rebutjant aquella idea boja.

M.”, com va poder esbrinar després d’haver xerrat amb un amic seu, professor de la facultat de Filologia catalana de la Universitat de Barcelona especialitzat en novel·la contemporània, era la inicial del nom d’una jove periodista que, arran d’una entrevista que li havien fet a la ràdio per una d’aquestes emissions estiuenques, se li havia ficat entre cor i estómac des de feia ja sis anys. Quan la va conèixer, la “M.” (la Maria; el professor només en recordava el nom) tenia vint-i-tres anys i havia entrat com a becària a l’emissora mentre acabava la carrera. Ell en tenia cinquanta-dos, una dona (la Sandra) des d’en feia trenta, i tres fills, la més gran dels quals tenia la mateixa edat que M.

En Lluc Boix havia conegut un èxit tardà com a escriptor després d’haver treballat traduint guions de pel·lícules de sèrie B al català quan va néixer TV3 i M. es vantava d’haver estat de les primeres periodistes en entrevistar-lo en qualitat d’escriptor. Feia poc que havien editat el seu segon llibre, un recull de contes d’inspiració nocturna: Aquell mes la lluna no va fer el ple, Sempre hi algú de nit caminant pel bosc, Records d’un somni abans de ser somiat”n’eren alguns dels títols. La forense els havia llegit àvidament durant la seva convalescència, després d’una perillosa operació d’apèndix amb peritonitis, a l’Hospital de Sant Pau. Ara portava sota el braç les Cartes a M. Va entrar en una cafeteria, es va dirigir distreta al cambrer per demanar-li un cafè amb llet i va obrir el llibre esperant trobar alguna resposta a la mort de l’escriptor.

Sense més es va endinsar en el món de Lluc Boix. Amb unes ganes desmesurades per descobrir per què es va treure la vida aquell home. A la primera plana del llibre hi havia una dedicatòria: “Per a tu, que has omplert de vida i joventut els meus anys.” Estava clar que la frase mostrava una bonica relació entre dues persones, però, era la intenció de l’escriptor, la de descobrir la relació amorosa que mantenia amb la Maria? Si tota aquella història d’amor sortia a la llum, què seria de la seva dona?

Massa preguntes, massa interrogants sense resposta. Se li apropà el cambrer, per preguntar-li si desitjava alguna cosa més. Absorta, havia engolit lletres i més lletres. Va mirar el rellotge. Les hores havien volat, engrescada en la lectura del llibre. Va decidir marxar cap a casa. De camí, entre pas i pas, mil pensaments i mil teories .

L’encís d’aquell home, durant els primers capítols del llibre, per aquella jove, era evident. Una història d’un home trist i infeliç, sepultat sota un matrimoni per conveniència, al costat d’una dona materialista i absorbent. Una història mediocre, i els pensaments d’un escriptor turmentat en la seva presó, sota un clam evident d’amor (al menys, aparentment), lliure.

Va arribar a casa, i s’assegué a la taula del despatx, per continuar amb la lectura, i arribar a alguna teoria concloent en la mort d’en Lluc. L’amor incondicional per la Maria era obvi. Ella li aportava tendresa i una estima desmesurada. Ningú hagués dit que arrel de l’entrevista entre l’escriptor i la periodista hagués sorgit una bonica història d’amor, entre dues persones que no es demanaven res a canvi. Dues persones sense limitacions, on l’edat, no era un impediment per estimar-se. Sens dubte, un respir d’aire fresc per aquell home que vivia angoixat al costat d’una dona que no estimava. Però enmig de tant d’amor, per què va decidir marxar definitivament? Què o qui el va empènyer a decidir la seva fi? Devia ser una raó de pes, per a desesperar-se d’aquella manera.

Dos quarts d’onze. Potser no era una hora molt adient per visitar ningú, però no va poder-ho evitar. Va agafar un taxi, i s’adreçà al domicili de la víctima, no sense passar abans per la morgue. Entre els objectes personals del recordava unes claus que deurien ser de l’adreça on el van trobar mort. Les recollí i s’hi atansà.  Necessitava trobar alguna pista, o potser alguna cosa que l’ajudes a desvetllar més dades. En pujar a l’ascensor, es va trobar amb la mirada del porter de l’escala, mig desvestit, que li va preguntar on anava a aquelles hores. Amablement li va respondre, sóc la forense del cas Lluc. Haig de recollir algunes proves al domicili del difunt.

—Ah! Domicili...? —digué el porter, irònicament.

Aparentment constava com a domicili, però realment aquell era el lloc de les trobades d’amagat que mantenia amb una joveneta uns quants anys més jove que ell.

La casa era freda, i desendreçada. Era evident que no havia entrat ningú des de la mort d’en Lluc. La forense, proveïda amb guants de làtex que sempre duia al damunt, obrí acuradament els calaixos, cercant quelcom. Veié preservatius, manilles de cuir, paper de fumar, amfetamines, medicaments i fins i tot pastilles de tots colors. Quin tipus de joc morbós el mantenia enganxat amb M.? Si la barreja d’amor i sexe semblava tant plaent, perquè va decidir treure’s la vida? Potser la seva dona, el va amenaçar? Potser la seva dona es va assabentar de l’engany?

Incògnites sense resoldre. Neguitosa, caminava per la sala d’estar, fins que es va aturar a la cuina. Mirava al seu voltant, buscant la clau del perquè de tot plegat.

Fins que es va fixar uns trossets de paper que hi havia escampats al racó, al voltant  del cubell d’escombraries. Un capítol de llibre inacabat, potser?
Va obrir la galleda i a dins hi havia la resta de papers que semblava confegien una carta. Els va agafar, els va estendre al damunt d’una taula, i va intentar reconstruir el document. Ho va aconseguir.

«Estimat Lluc (no podria començar d’una altre manera),

Des de fa uns anys que sabem que el nostre matrimoni no va enlloc.
Et seré franca, com no ho he estat mai.  Fa massa temps que convivim sota el mateix sostre, allunyats però de sentiments. La nostra història no ha funcionat mai, però ens ha obligat a conviure i a mantenir la compostura davant aquesta societat egoista. He viscut bé al teu costat i no m’ha faltat mai de res. Be, sí, m’ha mancat el més important de tot: l’amor, l’estima, la comprensió i la tendresa. Però no és moment de fer-nos retrets, ja que jo també he comès errors en la vida. Algun d’ells, molt greu .
És el moment de confessions. Perdona’m, Lluc, per explicar-te la veritat  per escrit, i no atrevir-me a fer-ho personalment. Perdona, si et faig mal, però cal que sàpigues la veritat. Aquesta veritat que ha estat tancada sota clau, durant molts i molts anys.
Fa temps, en un dels teus viatges en la recerca d’inspiració literària, et vaig ser infidel amb un antic amic que va aparèixer en aquells moments de soledat. Fruït d’aquella infidelitat, em vaig quedar embarassada. Mai hagués pensat que seria capaç de mantenir d’amagat un embaràs, però tu ja no em miraves, ja no et fixaves en mi, i no va ser pas tan difícil. Va ser poc després de la nostra primera filla. Aquell amic, no em va deixar mai, i em va ajudar a pujar aquella filla que no vaig poder tenir als meus braços, ni donar-li l’escalfor d’una mare. Sí Lluc, vaig tenir una filla d’un altre home. Una filla que avui te 26 anys, és periodista, es diu Maria i és preciosa, una mica esbojarrada, però és normal per la seva edat, darrerament, però, passa per una època difícil. Crec que te algun noviet, però mai m’ha volgut explicar qui és. Vés a saber!
Fa uns anys, vaig patir molt, vàreu coincidir en una entrevista que et varen fer a la ràdio. Vaig témer que descobrissis el pitjor.
Avui, que sabem que no anem enlloc, que el nostre matrimoni està més que acabat, em permeto la llibertat d’esclarir aquest secret, perquè crec que tens dret a saber-ho. Un secret que fa anys que amago, i que no tinc més esma per continuar amagant.
Ho sento Lluc, malgrat tot, jo et vaig estimar.

Sandra» 

5 comentaris:

Carme ha dit...

Ostres, ostres, ostres! Em trec el barret veïns!


Us ha quedat de conya, de veritat! Molt bé, molt bé!

Violette ha dit...

Ben acabat, Eli!! Hem fet un bon equip tots quatre. Tot un plaer!

Eli ha dit...

Ai....era difícil acabar-la, però al final.... feina feta!
Fins la propera!!! ;)

Laura T. Marcel ha dit...

Ei, veïns, mooolt bé! Quin nivelón!

carina ha dit...

Ep, nois, això està molt bé, però que molt bé.