HV 9/6: Lerena i Hargis

Per fi! Allò que començà un calorós estiu, ha acabat en una calorosa tardor! Amb aquest relat, donem per tancada la Novena Tongada de les Històries veïnals. I aquest també és un relat calorós, o calent, si filem prim. Les plomes de quatre veïns i un veí del replà s'han unit per confegir un relat de convivència veïnal. Lerena i Hargis són les veïnes que tot veidedalt voldria tenir al replà, perquè enganyar-nos...Però deixem que la història flueixi per ella sola. El principi del relat està extret del conte"La desaparició de Lerena i Hargis" de Pere Calders, del llibre Demà a les tres de la matinada, Ed. 62, col. El Cangur 28 Barcelona, 2001

I els culpables de tot l'enrenou del replà han estat la Srta. Tiquismiquis, la Vida (que era està descansant), elveidedalt, la Cèlia i la Yáiza. Quatre joies i un tanoca.

_______________________

Lerena i Hargis

“Mulford , l’americà del tercer pis, va entrar a la meva cambra esbotzant el pany de la porta. Estava esgarrifat i duia els cabells al vent, a desgrat que no hi havia ni un alè d’aire.

—Apresseu-vos -digué-. Ha passat alguna cosa terrible a casa de Lerana i Hargis!

Lerena i Hargis eren dues noies estudiantes. Enamoraven tothom només de veure-les, i molt homes que eren serens i d’inclinacions domèstiques s’havien donat a la mort per elles. Vaig incorporar-me al llit.

—Què és el que passa tan terrible?

—S’han sentit crits –em respongué Mulford-. Crits i cops de cap per les parets. I a més, no obren la porta, ni aquesta cedeix de cap manera!

—Això no és pas tan terrible, home  – m’agrada puntualitzar les coses i definir-les tan com les veig.- Això és desconcertant i prou.”

No era el primer cop que en Mulford irrompia d’aquella manera a la meva habitació pres d’un atac de pànic sobtat. No havia aconseguit mai que em confessés el motiu, tot i que moltes nits després de passar força estona entre copes al bar de la cantonada, maleïa i balbotejava històries estranyes. Em va sorprendre, aquest cop sí, l’absència de cap  aroma etílic emanant del seu alè.

—Va Mulford, segurament les noies han sortit de festa i han tornat a casa amb alguna de les seves conquestes –li vaig dir en to tranquil·litzador. Ell em va mirar fixament i al cap d’uns segons va dir. –No ho crec, les conec, aquest cop és diferent..., només espero que...

Unes veus van interrompre les seves paraules. Vaig suposar que els veïns havien escoltat els crits i el terrabastall. En sortir al replà la meitat de l’escala ens esperava, cadascú amb les seves peculiaritats.

En Mulford no parava de moure’s passant la mà pels seus cabells, mirant escales amunt, tot neguitós. Les velletes bessones del segon —del tot idèntiques per cert: mirar-les era com un dejavú constant—, parlaven a l’hora; la Sra. Ribalta, tota digna, intentava que el seu germà Felip no sortís de casa per impedir que la resta veiéssim que duia les cames a mig depilar i les puntes del  negligé vermell que li sortien sota la jaqueta; i el Sr. Pasaret, l’exsereno, obsessionat en tancar amb clau i forrellat la porta principal de l’edifici i que més d’un cop havia impedit, involuntàriament,  l’entrada i sortida dels veïns, ja que només ell en tenia la clau mestra, també estava palplantat al replà. Per sort la resta de veïns no havien sortit i ja fèiem tots prou enrenou.

No ens posàvem d’acord, no paràvem de discutir, però finalment vam decidir cridar al Sr. Paulí, el porter de la finca, vivia com un miserable ja que no gastava ni un ral. Va pujar remugant perquè l’havien tret del llit en aquelles hores intempestives, però duia una caixa d’eines amb els estris necessaris per forçar la porta, si calia. Quan ja estàvem al davant, es va sentir un udol llarg i esgarrifós que ens va deixar a tots glaçats. En Mulford ens va treure de la nostra paràlisi sortint corrents escales avall cridant “No pot ser, no pot ser, un altre cop no...!”

La reacció de Mulford no deixava de ser un pèl còmica, com la fugida imprevisible d’un infant aterrit davant una situació inofensiva, però el cert era que els udols continuaven i, a poc a poc, ens havien encomanat la inquietud. Paràrem l’orella a la porta de les veïnes i, efectivament, el soroll venia d’allà dins. Immediatament tornàrem sentir-se cops i enrenous, i ara érem tots els que els sentíem. Les velles bessones del segon començaren a tremolar al mateix temps. “No trobau que... -començà a dir una- hauríem de telefonar la policia” acabà l’altra. “O als bombers.” –afegí el Sr. Pasaret, més tranquil que la resta. Hi va haver moments d’indecisió. Em vaig adonar que tots vam fer una passa enrere, com si l’únic que volguéssim fer fos partir escales avall tal com havia fet el covardia d’en Mulford. Jo començava a estar nerviós de debò. La situació, certament, era desconcertant, però a mesura que els udols creixien en intensitat també es feia potencialment perillosa, com a mínim dins les nostres especulacions. Em vingueren al cap un seguit d’imatges esgarrifoses mentre tots continuaven suposant. El Sr. Paulí movia la caixa d’eines sense adonar-se’n i el dringar feia la situació encara més expectant. Quan no vaig poder més vaig cridar: “Escoltau, obrim la porta, som molts, hem de veure què passa. Segur que la veritat no serà pitjor del que imaginam...”.

Però m’equivocava: quan obrírem la porta, després d’una bona estona de picar el pany i sense que els udols deixassin de sentir-se, una pudor agre ens va colpejar la cara primer, després l’udol tamissat per les parets i la porta es va fer encara més evident mentre veiem la cambra tota desbaratada i finalment –tot això en uns segons- una ombra passà com una exhalació escales avall. No era un home ni un animal, no sé ben bé què era. Feia pudor, això sí, ho record perfectament, una olor com de ésser derrotat, de clavagueram, de semen sec, de violència. Les velles bessones cridaren amb les seves veuetes agudes en una escala combinada de notes que convertí l’esgarrifança en una melodia de suspens. La Sra. Ribalta perdé la dignitat i caigué a terra pressa d’un atac d’histèria mentre el seu germà mig transvestit li feia aire amb la jaqueta.  El porter va amollar un sonor: “Cony!” i el Sr. Pasaret, amb els ulls oberts com un mussol cercava els meus, tot desconcertat. Jo estava tan paralitzat que ni havia tingut esma de mirar ni dintre la casa ni pel forat de l’escala, a veure cap on havia partit aquella ombra. De sobte, vam sentir un altre soroll: un lament dèbil, gairebé sense força. Vaig reconèixer en ell la veu de la Lerena...

Vaig córrer cap a l’interior del pis. Vaig imaginar que en Mulfrod veuria l’ésser que baixava escales avall i potser, l’aturaria. O ens explicaria què era realment allò que havia sortit del no-res. Ara, l’important eren les dues noies. Havia estat en alguna ocasió a casa seva i sabia la disposició del pis, igual que el meu. Vaig suposar que la Lerena seria a la seva cambra. Hi era. Mig nua, abillada tan sols amb unes calces blanques; arraulida, feta un monyó amb el llençol i el coixí entortolligats, abraçant-los. Tenia el cabell negre i llarg, esbullat sobre el seu rostre i no parava de somicar inintel·ligiblement. “Cony!”, vaig sentir rere meu. No sabia si l’exclamació del porter era per l’escena que se’ns oferia o pel cos escultòric de la Lerena. Li vaig tustar l’espatlla mentre amb l’altre mà li enretirava els cabells que li cobrien el rostre. “Lerena? Què ha passat? Em sents...?” Semblava realment en un estat catatònic. “Vagin a veure si troben l‘altra noia, la Hargis. Potser és a l’habitació del costat”, vaig dir al porter i al Sr. Paseret que s’afegia al nostre grup en aquell moment. Mentre sortien a la recerca de la companya de pis,  vaig incorporar la Lerena sobre el llit, per veure si duia cap ferida i li retornava el senderi. Li tenia el mentó agafat amb la mà i li colpejava quedament les galtes. “Lerena, Lerena, sóc en Bernat, el veí del segon... Em coneixes? Què ha passat aquí? Estàs bé?” En un moment donat em va fitar com si en aquell precís instant despertés d’un llarg son i s’adonés de la meva presència. Va obrir el ulls. Em va agafar les espatlles i va deixar caure el llençol que encara li cobria el cos. Semblava que em volia dir alguna cosa. Em va agafar el clatell i m’apropà al seu rostre. Aquella no era una situació per a les confidències però talment semblava que m’anés a fer un petó. Veient el seus pits ferms i turgents vaig tenir una erecció immediata. Sé que no era el moment adequat; però els homes som així, què hi farem!, i vaig tenir un desig irrefrenable de magrejar-la allà mateix. Just en aquell instant es va sentir un crit esgarrifós que em va fer girar de cop. “M’ha mossegat! La mala puta m’ha mossegat!” Era el porter que sortia esperitat de l’habitació del costat amb la mà al coll. Mentre s’agafava al marc de la porta de l’habitació on érem, em mirava de fit a fit amb els ulls esporuguits i em mostrava una mà, ensangonada. “Anem! És boja!” El Sr. Paseret l’empenyia rere seu, estalonant-lo. Sentia a les velles bessones que tornaven a xisclar a l’entrada del pis.

Vaig tornar a mirar la Lerena que em fitava amb un posat felí. Tenia els ulls injectats d’un roig intens i esbossava un somrís diria, pel cap baix, lasciu. Em vaig adonar en aquell moment que li havien crescut enormement els ullals i semblava disposada a saltar sobre meu. En fer-me enrere de l’ensurt vaig trabucar amb el llençol i vaig caure a terra, d’esquena, llarg com sóc, enduent-me pel davant la làmpada de peu  i un prestatge ple de llibres que em van caure damunt. Encara vaig tenir temps d’entrellucar un llom: Crim i càstig, del Tolstoi. Potser era un premonició? Sentia rere meu els crits histèrics de les veïnes i els renecs guturals del porter. “Hostia puta! Quin mal!” En voler-me aixecar vaig veure que tenia darrere meu la Hardis, que s’estava vestida, més aviat, despullada, com la seva acòlita de pis; amb un tanga granat i el pitram enlaire. Des de terra veia aquelles cames quilomètriques que m’és d’un cop havia somiat poder resseguir amb la llengua fins l’engonal, quan la veia pujar els graons del replà. I li regalimava un fil de sang de dins els llavis. Si algú ens hagués fet una fotografia en aquella tessitura, semblaria extreta talment d’un fotograma de qualsevol pel·lícula pseudoeròtica de terror de sèrie B, amb un jove incaut (jo) a punt de caure sota les urpes de dues vampiresses luxurioses (la Lerena i la Hardis).  Com que imaginava que el paper que em tocaria fer  en aquell ménage a trois de sang i fetge (i mira que hauria donat el que fos per estar amb aquelles deesses en una altra situació),  seria del tot galdós, no vaig saber dir res més que un tímid:

—Noies..., i si ho deixem per un altre dia?

Vaig tancar els ulls, donant-me per perdut. La Lerena em tirava de la cintura amunt i la Hardis m’agafava per les aixelles. Diria que anava a pixar-me al damunt del pànic que em corprenia en aquell instant. Dempeus, com un sandvitx entre les dues valquíries, notava que se’m clavaven els mugrons erectes d’una i altra entre pit i espatlla.  Quan m’encomanava a santa Rita, patrona dels impossibles, un veu rogallosa i potent sonà darrere nostre amb autoritat:

 —Tothom quiet! Policia!

Vaig sentir un espetec. No vaig saber distingir si el soroll eren dos trets o dues queixalades a la meva vena jugular.                                                                 

Vaig caure de genolls a terra. En dècimes de segon em va passar tota la meva vida per davant, la meva dona i totes les amants que he tingut. I un poema de Marc Eiximenis que em passava pel cap de forma compulsiva:

“Mentre el sol s’anava ponent

uns llavis

llepaven d’altres llavis

i mugrons de seda

i somiaven vides vermelles

i trencaven pells

d’idees fosques.

Una era rossa i l’altra morena.”

Sabia que ho tenia tot perdut, que m’havia deixat endur per Muldorf i per aquestes idees humanes de fer el bé al pròxim i no ho havia d’haver fet, il·lús de mi! És clar que ajudar la Lerena i la Hardis és més que ajudar el pròxim, és un plaer indescriptible!

I vaig acceptar l’esdevenir irremeiablement. També recordo que vaig caure endavant empassant-me les lloses del terra i perdent el coneixement per uns moments. En obrir els ulls vaig adonar-me que em sortia un bon doll de sang i que m’havia trencat el nas pel cop que m’havia donat i pel dolor que sentia. La Lerena s’hi va apropar per comprovar-ho i jo vaig tancar els ulls novament: “... uns llavis llepaven...”. El poema em calmava però el dolor i la por em feien tremolar de valent.

Què més em podia passar? Sabia què em passaria mentre sentia com reien les dues noies mentre els seus cossos s’arrapaven fortament al meu. 

—S’ho estan passant d’allò més bé –pensava jo amb els nervis a flor de pell.

—Et menjarem a mossegadetes... –reien elles.

De sobte es va disparar un flash i un paparazzi va sortir del fons de l’habitació. La meva dona era al seu costat.

—Moltes gràcies! –li deia al fotògraf— amb aquesta fotografia tinc el divorci assegurat.

No vaig tardar a sentir la veu de la meva dona rere seu:

—Us el podeu quedar noies, divertiu-vos tant com vulgueu, jo ja no el vull per res. En un any li he comptat set amants. Si es pensava que encara l’havia de compartir més després d’una nit boja amb dues vampiresses com vosaltres, va bé! Us el podeu confitar! Jo vull el divorci i la caseta de la platja!

I malgrat tot, jo continuava empalmat entre les dues noies que somreien i m’ensenyaven aquelles dents tan esmolades. Estaven completament nues i es llepaven els mugrons l’una a l’altra, sense cap tipus de vergonya, davant de Muldorf, del porter, del paparazzi, de la meva dona i de la resta de veïns.

De sobte, es van treure els ullals mentre somreien.

—S’ho estava empassant i tot –deia la Lerena.

—Com? Quina conya és aquesta? –va fer en Muldorf amb cara de pomes agres.

—Ja en tinc prou de tot plegat! –deia el porter, perquè a mi m’ha mossegat aquesta gata maula!

—Mmmm! Ohhhh! –deia jo mentre em llepaven la meva eina ara l’una i ara l’altra –no pare!

—És un porc fastigós –afegia la meva dona (o millor dit, la meva ja exdona) mentre els flaixos de la càmera no paraven de fer fotografies sense que m’afectés el més mínim. Ja parlaria més tard amb el meu advocat, ara per ara tenia una altra feia més interessant.

—Fins aquí em arribat! –va dir aleshores un dels policies. Ens volen explicar què passa aquí?

—Em vols explicar què et passa? –la veu del policia em ressonava al cap, amb un timbre més agut aquest cop–. Però Bernat, em vols dir què et passaaaa?

La meva dona em pessigava les galtes mentre allargant les vocals i alçant la veu mirava de fer-me retornar al món real. Però què hi feia allà? No acabava de decidir que ens divorciàvem? Què hi feia al llit?

—Home, ja era hora! Es pot saber què somiaves? Ja fa una bona estona que et remous al llit i gemegues, no sabria dir exactament... —dubta un moment—, no sabria dir si de plaer o d’angúnia.

Em vaig portar la mà al front. Vaig murmurar alguna cosa semblant a ‘mal de cap’ mentre intentava recapitular el que havia somiat. Un somni ben estrany, gore i excitant al mateix temps. Mulford irrompent a la meva habitació, tots els veïns a l’escala, les dues noies nues, sobtadament convertides en vampiresses... Vaig sentir un moviment al meu entrecuix quan recordava l’última escena del somni i vaig gemegar. Afortunadament per mi, la meva dona ho va interpretar com un gemec de dolor i es va aixecar, amb la seva camisa de dormir, aquella de l’estampat lleig, tapant-li el cos del coll als genolls.

—Vaig a buscar-te un got d’aigua i alguna cosa pel mal de cap —va fer amb un to de veu endormiscat. Jo vaig aprofitar per aclucar els ulls altre cop, sense poder evitar comparar la indumentària de la meva muller amb la que duien les noies al meu somni. Definitivament, res a veure. Em costava d’entendre com aquell somni tan esgarrifós encara em podia despertar alguna mena de plaer. Quan intentava tornar al meu cap la imatge d’aquells cossos pràcticament nus, al mateix temps que em portava la mà al paquet, pensant que amb una mica de sort encara podria animar la meva dona, es va sentir un terrabastall eixordador, seguit d’un crit d’espant de la meva dona.

En el temps que vaig trigar a incorporar-me, buscant a les palpentes les meves ulleres, es van sentir crits i veus provinents de l’escala. I de sobte, cops de porta molt insistents al nostre pis. Vaig sentir com la meva dona s’apropava a la porta del rebedor i mirava per l’espiera. Tot seguit el so de la porta obrint-se i la veu de la meva dona:

—Però Mulford! Què carai...?

L’americà del tercer pis va entrar a la meva habitació d’una revolada, sense esbotzar la porta que ja era oberta i em va cridar entre esbufecs:

—Apresseu-vos! Ha passat alguna cosa terrible a casa de Lerena i Hargis!

Desconcertat, me’l vaig mirar un moment, vaig mirar la meva dona que treia el cap des de darrere seu, vaig valorar l’angúnia i el plaer, i sense dir res em vaig posar les sabatilles i em vaig dirigir cap al replà.

©  Srta. Tiquismiquis, Vida, elveidedalt, Cèlia i  Yáiza (octubre 2011)