dimarts, 20 de desembre de 2011

HV 10/2: Sessió de tarda

Un relat, potser més llarg de l'habitual, però senzillament magistral. Ben plantejat, encertadament escrit, fermament apuntalat  i millor resolt. Ja fa temps que ho dic: tenim fusta literària al replà, i la Laura T. Marcel, en Ricderiure, la Viuillegiex i L'Avi ens ho demostren feafentment amb una història de tràngols amorosos i angoixa psicològica. Podria ser perfectament el guió d'una peli del Hitchcock...

__________________________

Sessió de tarda


Que n’estava de farta del seu dia a dia!

Aquell diumenge s’havia posat el despertador ben d’hora però no li havia servit de res, perquè la mandra l’havia deixa’t allà, quieta. No és que tingués res gaire important a fer, però volia no perdre el temps jaient. De cop li havia vingut al cap el Lluís. De manera inconscient s’havia començat a acariciar els pits per sobre de la camisa de dormir setinada i els seus mugrons s’havien posat ràpidament en peu de guerra. L’excitava tant pensar en ell! Tenia tantes ganes de tenir-lo al costat i que fos ell qui li fes eriçar la pell...

—Riiiiing! Riiiiing!

El so matiner del telèfon fix la va fer llevar una mica empipada. Ostres, qui devia ser a aquelles hores!

—Si?
—Hola floreta! Què em convides a cafè?
—Carai noia, què t’has perdut o què?
—No, es que anava al mercat del diumenge i quan ja gairebé arribava ha començat a ploure a bots i barrals. Com que he pensat que no hi plantarien les parades i ja era aquí...
—Vine, va. Ja poso la cafetera al foc, però no t’espantis de com ho tinc tot, encara era al llit.
—No pateixis, t’ho deixaré tot com ho trobi. Només vinc a fer cafè no a fer-te la feina.

Va treure el cap per la finestra i efectivament va veure que plovia amb moltes ganes i que tot era gris. Quin dia li esperava! Vaja amb la Lola! Feia molt que no es veien i aterrava d’aquesta manera improvisada, tan típica d’ella.

S’havia desvetllat de cop. Ho tenia tot fet una merda: els plats de dissabte sense fregar, el lavabo amb tot pel mig, el menjador amb un dit de pols... S’afanyava a treure el més gros del mig quan ja va sonar el timbre.

—Joiosos els ulls!
—Dóna-li gràcies al temps.
—Sí, sí, ja ho sé.

I després de mirar-se de fit a fit les dues es van somriure i es van fer una llarga i sentida abraçada.

—Com estàs, reina?
—Bé, anar fent. Ja saps com tinc el panorama... A casa “m’ofego” quan em toca aguantar uns nens que no són meus, la meva mare em xucla la sang, a la feina em tenen amargada però no puc deixar-la... No tinc temps per a res perquè cada dia quan arribo a casa ja tinc les piles tant baixes que no em queden ni ganes d’agafar el telèfon i trucar a ningú...
—Hem de fer un sopar de “nenes”!
—No se si em ve prou de gust.
—No? No et reconec.
—L’última vegada em vaig haver de sentir que vaja merda de vida que tenia. I la veritat per rebre aquests ànims de les amigues, no em cal veure a ningú.

Els ulls li havien començat a fer aigua i va haver de treure un mocador de la bossa. La veritat és que aquell comentari durant l’últim sopar amb les amigues havia estat molt desencertat, tot i ser cert, però com diuen “En pots dir però no en vols sentir”. I en aquest cas, la Lola havia tingut una pell molt fina.

Ja pensaria en l’estratègia per a reconduir allò i que es pogués anar tancant la ferida.

—Au, bonica. No et prenguis les coses així. Tots tenim les nostres coses. I a vegades, sense voler, no encertem amb els comentaris. Busca’t un dia del mes que ve.

Es va eixugar els ulls i mig plorant mig somrient va dir:

—No m’asseguis ni davant d’ella ni al seu costat.
—Va, tonta! El destí ens asseurà a la taula. Ja vindré amb davantal per si esquitxa...

Al cap de mitja hora va marxar cap a casa seva. Havia estat contenta de veure-la però li havia quedat un trist regust que ella encara tingués tant present aquell mal moment de la Pilar, que en realitat deixava veure que les coses no estaven gaire bé.

Uff, ja tenia feina delicada a fer. Organitzar un sopar, que hi vinguessin totes i que fos tranquil i prou càlid com per a recuperar els llaços que feia un temps semblava es volien trencar. Les reunions de dones sempre eren una bomba de rellotgeria.

—Som diabòliques! – es va dir a ella mateixa.

I de cop li va venir al cap que havia vist anunciada en la sessió de tarda del cine club precisament Les diaboliques. Li venia de gust veure-la. Una bona pel·lícula en blanc i negre per anar a to amb el dia gris que feia. Un remat perfecte per aquell dia?

Quan va sortir del cine club estava més animada. Li havia agradat la pel·lícula. Pensant en la propera trobada d'amigues, va tornar cap a casa. Estava capficada, sabia que tenia raó amb el que li deien, però li feia mal acceptar-ho, havia de fer canvis a la seva vida, però no podia; se sentia encallada, atrapada en una monotonia que no li agradava gens.

Al obrir la porta es va sorprendre. No estava tancada amb clau. Va fer memòria i li va semblar recordar que havia fet dos tombs de clau. Es va atemorir, no sabia si entrar o no. Va fer el cor fort i va passar cap a dins. Tot semblava normal. Al menjador, tot era a lloc. Va mirar el pot on acumulava les monedes que estalviava des que havia deixat de fumar: estava a mitges, tal com l'havia deixat. Va sospirar alleugerida. Va anar cap a l'habitació. Damunt del llit hi havia un clavell. Abans de poder reaccionar algú va sortir de darrere la porta i la va empènyer cap al llit. Va fer un fort crit, abans de que li tapessin la boca amb una mà.

Era el Lluís! La va començar a petonejar per tot arreu.

—Ets un animalot! M'has espantat moltíssim!
— Tenia moltes ganes de veure't, t'he enyorat molt!
— Jo també a tu, però aquesta entrada..., quasi em moro!

Però el Lluís no la va deixar parlar més, amb petons i carícies la va fer callar, per fer-la sospirar, i després, un cop nus tots dos, fer-la gemegar de plaer. Van estar-se al llit fent l'amor durant dues hores, donant-s'ho tot, dient-se paraules boniques a cau d'orella, explicant-se el molt que s'havien trobat a faltar.

El Lluís feia sis mesos que era fora. Era policia, i la feina que estava fent l'obligava a sortir del país. Ella no en sabia res. No ho puc explicar a ningú, li havia dit ell, ni tant sols a tu, creu-me, és el millor per a tothom. I així s'havia quedat sola, durant sis mesos, sense saber res d'ell. Fent la seva vida cada cop amb més desgana.

Van sopar. Ell no parlava del que havia estat fent, ella no va explicar-li el mal moment que estava passant. De seguida van tornar al llit, i després de tornar a fer-ho, es van adormir entre xiuxiuejos, promeses i declaracions d'amor.

L'endemà es va despertar sola. Al menjador, damunt de la taula, va trobar una nota:  «He hagut de marxar, ho sento, et trucaré. Lluís» . No podia contenir les llàgrimes. Entre sanglots es va prendre un cafè, i després de dutxar-se se'n va anar cap a la feina.
Va ser un altre dia gris.

Al vespre va sonar el telèfon. No era ell.  La Lola va confirmar-li que el "sopar de nenes" es faria el dijous, a casa seva. Amb desgana, va acceptar la invitació.
Aquella nit, amb el telèfon a la mà, gairebé no va poder dormir. Sentia un pes a sobre el cor que l'oprimia, patia pel Lluís i patia per ella.

Dimarts tampoc la va trucar. Ni dimecres.

El dijous estava enfonsada. Va tenir un altre mal dia a la feina, i a sobre, a la tarda va haver de tornar a vigilar els nens que cuidava per treure's un sobresou. La posaven dels nervis.

A les vuit del vespre va trucar a la Lola. Anava a desdir-se del sopar, però ella la va convèncer que no hi faltés, que li feia falta animar-se. Al cap d'una hora ja li sonava l'interfon, la venia a buscar.

S’engiponà l’abric, i ja a la porta amb les claus a la mà , va sentir la pluja pel celobert. Tornà a entrar per agafar el paraigües, i en obrir l’armari va veure penjada la jaqueta d’en Lluis, un dels seus oblits habituals. No entenia com un policia podia ser tan despistat! Ja li ho deia ella a vegades, “amb aquest cap que tens, alguna vegada deixaràs anar el caco i et tancaràs a tu mateix a la presó”. Ficà el nas a la jaqueta per aspirar aquella olor tan peculiar que li feia la roba i que li portava tants bons records. Aspirà fort i se li va encongir el cor: la feia patir massa aquest home. No sabia mai quan apareixeria ni quan s’esfumaria,i amb la coartada que era “de la secreta”, entrava i sortia de la seva vida amb total impunitat. No donava mai cap explicació i ella no li podia fer cap retret. I si tot plegat fos una mentida? Que ella no fos més que una amant i tota la història de que era poli fos només una comèdia... No, no podia ser, era massa sincer quan estaven junts. El truc insistent de l’intèrfon la va treure de cabòries. No va ni contestar, agafà el paraigües i baixà corrent per les escales. Fer esperar la Lola era una imprudència que es podia pagar cara.

Sortí al carrer esperant trobar la Lola amb aquell posat de “ nena, que és per avui!” tan típic seu, però allà no hi era. Va pensar que hauria vingut amb cotxe i que el tindria mal aparcat a la cantonada, però res, el carrer estava desert. Ni una ànima sota la pluja. Es refugià a la porteria una altra vegada per trucar-la. On s’havia ficat? Mentre anava sentint el to de trucada, sentia també un telèfon que sonava dins de la porteria. Quan va penjar, el telèfon que sentia es va aturar. Es girà i veiè una bossa a terra: una idea esgarrifosa se li va passar per el cap. Mirant la bossa com si fos una cosa viva, va tornar a marcar el número de la Lola. El telèfon de la bossa va tornar a sonar. Va penjar. El telèfon va callar. Aterrida es va acostar a la bossa, la va obrir a poc a poc, i allà va reconèixer el clauer de la Lola, el “clauer de les nenes” que en deien. Sel’s havien comprat en un viatge que havien fet les cinc a Amsterdam feia deu anys, com a penyora de la seva amistat i es van jurar que totes hi durien sempre les claus de casa. Què hi feia la bossa de la Lola allà tirada a la porteria? Les claus, l’ipod, el telèfon, el bitlleter, un cotxet de joguina i una postal. On era la Lola? La postal era de París, l’esplanada del Louvre: la girà i la llegí: “Sempre ens quedarà Paris, però jo no puc viure només de records. Se’m fa difícil respirar si penso que no tornaré a estar amb tu. No t’enganyis més i torna amb mi”. No estava signada, el matasegells era de Barcelona, de feia només tres dies. Un líquid fosc sota la bossa. Un crit li va sortir de l’ànima, “Collons, Lola, on t’has fotut? Deixà de fer bromes i anem a sopar que les nenes ens esperen”. El mateix silenci de feia una minuts va ser l’única resposta a la seva crida angoixada. “Què faig? Truco als mossos, els explico que soc la companya del tinent Lluis Riera, que el localitzin, que enviïn a algú ràpid, que estic espantada, que sembla que hi ha sang i la Lola no es pot haver esfumat”. El cap li anava com una bala, el cor desbocat d’angoixa. Trucà els mossos. “Prenem nota, tranquil·litzi’s, ara mateix enviem una patrulla. Com diu que es diu el seu company...? Lluis Riera? Perdoni, però no hi ha cap tinent amb aquest nom en el cos de mossos d’esquadra... D’on ha tret això del cos d’elit de la secreta? No hi ha cap cos d’elit als mossos, i menys de la secreta.... Perdoni, haig de penjar, però tranquilitzi’s que en menys de tres minuts té la patrulla aquí i els podrà explicar tot el que ha passat amb la seva amiga”.

Amb la bossa de la Lola aferrada entre els braços pujà l’escala. Just quan anava a obrir la porta del seu pis, va escoltar la sirena del cotxe patrulla dels mossos. Ràpidament reculà i baixà saltant els esglaons de dos en dos. Esbufegant va arribar a la porteria just quan un mosso entrava

—És vostè qui ens ha trucat?
—Sí,... La Lola... La Lola, la meva amiga...va respondre somicant.
—No s’amoïni que estem al corrent.
—El basal de sang... Miri quin basal de sang..

Plorant, es va abraçar al policia. Mentre somicava arrapada al pit del mosso, va entrar l’altre i amb la mirada va fer un senyal al seu company.

—Si em permet, haig de sortir un moment, em criden

El mosso, es va desempallegar d’ella i va a anar a trobar al company.

—Què passa, Oriol?
—Al contenidor hi ha el cos d’una dona.
—Collons! Has avisat als de la científica?
—Sí, ara vénen. Mentrestant, l’hauríem de portar a comissaria – va dir, mentre la senyalava

Portava més de dues hores asseguda en aquell quartet de la caserna, quan va entrar un mosso de paisà amb unes fotos a la mà.

—Sóc el subinspector Queral. Perdoni l’estona que l’hem fet esperar, però és que els companys de la científica estaven fent la seva feina i fins que no acabessin no podíem fer res més que esperar. M’agradaria ensenyar-li unes fotos.

El subinspector va depositar damunt la taula tres fotografies

—El coneix?
—Sí – va dir amb cara de satisfacció – és el meu company en Lluís... en Lluís Riera, tinent del cos d’èlit dels mossos, ara està en una missió secreta i...
—Perdoni que la talli, però no es diu Lluís Riera, ni pertany cap cos especial nostre. En realitat es diu Lluís Pérez, àlies el Ghandi, i és un estafador i lladregot de baixa estofa. Les seves empremtes estaven a la postal que hi havia dins de la bossa de la seva amiga

Es va quedar com hipnotitzada amb la mirada fixada amb els retrats.

—A part d’això, li haig de donar una altra mala notícia –va continuar el subinspector– Hem trobat el cos de la seva amiga dins d’un contenidor. Li havien esclafat el cap amb una llamborda...
—Noooo! – va cridar
—Sí, i malauradament, en la llamborda hi havia les seves empremtes, així que s’haurà de quedar aquí fins que la portem davant del jutge de guàrdia

Dins del calabós, es va arronsar a la llitera. Va tancar els ulls, de sobta va notar unes mans que li acariciaven els pits...

—Mmmmm!... Lluís... sabia que vindries. Sabia que encara que la Lola es va interposar entre nosaltres, tornaries a mi... “Estimada, ja saps que malgrat el meu cos estigui lluny, mentre visqui dins de la teva ment estaré sempre amb tu...”

Va estrènyer els braços al voltant del cos, va tancar els ulls i es va adormir...
 
© Laura T. Marcel, Ricderiure, Viuillegeix i L’Avi (desembre 2011)

5 comentaris:

viu i llegeix ha dit...

uau, avi, quin final!! felicitats!

Laura, ricderiure, avi: un plaer ser la vostra veïna d'escala. Quan volgueu engeguem una novel.la a 8 mans!!!!

L'Avi.- ha dit...

Benvolguts, ha estat un plaer participar amb vosaltres. He de reconeixer que el relat ens ha quedat força lluit i que m'heu fet suar la cansalada per acabar-lo.

Benvolguda Viu i llegeix, gràcies per la felicitació i si té alguna idea, per engegar una novel·la a 8 mans, ja sap que jo m'apunto.

Carme ha dit...

Julins, veïns! Quina tensió, quin desfici aquest relat. Molt ben lligat. I mooolt ben acabat!

Genial!

Té la mà Maria Reus ha dit...

extraordinari, felicitats a tots !!

◊ Dissortat ◊ ha dit...

Vaja! Si que vos ha quedat perfecta.

Salutacions