dijous, 19 de gener de 2012

HV 10/6:Cercles viciosos


És un relat de lligams encesos, de dos a dos, amb relacions creuades. Tres dones i un home. Com són els autors: Robertinhos, Srta. Tiquismiquis, Arare i Llum de dona. L'amor i la venjança. El desig i la necessitat. Els diners i la generositat. Una història en cercles que es conecten entre si. Amb desenllaç fatal. Vigileu amb qui us jugueu els quartos...

_____________________

Cercles viciosos

No s’ho podia creure. Quan havia obert el paquet que l’agència de missatgeria li havia dut al domicili, mai s’hauria pogut imaginar això.

Era una reproducció del quadre de William-Adolphe Bouguereau, Biblis, de 1884, amb una nota al darrera d’una cal•ligrafia coneguda, “T’estimo. T’espero a la 269, com sempre. Tere”. Per sort, l’agència de transports havia vingut de 10 a 12 del matí, l’únic moment del dia en que està sol a casa. La Lola, la seva dona, havia anat a fer-se les cures habituals a l’ambulatori.

En Pasqual estava amb la Lola des que es van conèixer a la Festa Major de Llavaneres, l’any 1961. Es van casar de seguida que van poder i, més o menys, sempre li havia estat fidel i l’havia estimada. Alguna “distracció” havia hagut de tant en tant amb les secretàries i les companyes de feina, però mai res de seriós. Sabia del cert que la dona amb qui volia compartir la vida era la Lola. Però amb la Tere va ser diferent.

La va conèixer en una exposició art que organitzava el seu amic pintor De la Torre, a la galeria que tenia al carrer València. Justament contemplant la imatge de la dona desesperada de Biblis. «Una altra dona que ha descobert que els homes sols ens estimeu pel sexe.» Aquesta va ser la primera frase que la Tere li va dirigir aquell dia. Des d’aquella tarda del 1982, ell i la Tere s’havien anat veient setmanalment a l’habitació 269 de l’Hotel Palace de Barcelona, fins que a mitjans dels 90, la Tere li va dir que havia de triar: o ella o la seva dona, la Lola.

Al mateix instant que en Pasqual obria el paquet, la Lola penjava el telèfon mòbil. La trucada no li havia sobtat. La revista que tenia a les mans estava oberta per una pàgina plena de frases celebres i efemèrides. Al centre la imatge de Gandhi pregonava “L’amor és tot allò que dura el temps exacte per a què sigui inoblidable”. La veu que acabava d’escoltar i les paraules que acabava de llegir la van traslladar aquell estiu del 1989 quan va conèixer la Teresa. Aquell mes, en Pasqual es va quedar a Barcelona fent de “rodriguez”, i ella se’n va anar a passar un mes a Canet de Mar amb les criatures. Ella preveia uns dies avorrits, plens de sorra i sol, elements que detestava profundament; però un conegut els deixava la casa i no eren temps per anar malversant. Calia aprofitar l’oferiment.

Un dia a la platja va conèixer la Teresa. Van fer amistat de seguida. La Teresa entenia tots els ets i uts del seu matrimoni, corromput per la rutina, els nens, la feina, les petites infidelitats,... malgrat que en Pasqual creia que la seva dona no notava. Durant aquelles setmanes es van acostumar a dinar o sopar plegades, i a petar la xerrada, tot sovint, quan els nens dormien. Una nit, que havien begut una mica més del compte, la Lola es va acostar a la Teresa i la va besar als llavis...

Durant els caps de setmana, després que en Pasqual arribés divendres a la nit, deixaven de veure’s; però la Lola pensava en la Teresa tot el dia. I els dies es feien llargs i tediosos. El marit la notava estranya, però no preguntava res : creia que estava molesta per haver d’estar sola aquell estiu amb els nens tot el dia. Ella mai no li va parlar de la Teresa. Aquell estiu va ser el més inoblidable de la seva vida, l’estiu que va estimar de debò.

                                                                             *   *   *

Mentrestant, a l’altra punta de la ciutat una dona es mirava al mirall. No tenia ben clar si el que acabava de fer sortiria bé. Però les instruccions de la carta que havia rebut eren clares i precises. No tenia altra sortida. Damunt la taula hi havia un rebut de conformitat de lliurament d’un quadre i un mòbil vermell. L’engranatge ja estava en marxa. Ella no podia ja fer res. Li va venir a la memòria aquell llibre que havia llegit, no feia tants anys, a París. Les liaisons dangereuses. Sempre s'havia negat a anar a veure la pel•lícula, perquè si alguna vegada s'havia deixat enredar amb allò de "no tots els llibres són millors que la pel•lícula, de vegades te'n faries creus, el resultat del guió pot arribar a fer-li mil voltes al llibre", havia acabat emprenyant-se com una mona. No era cert. El llibre sempre és millor i punt.

Ben mirat, tot aquell afer que ara tenia entre mans, ja ho era, com una liaison dangereuse. Hi ha amistats que són perilloses. Ho podia corroborar amb la seva pròpia experiència. Qui li havia manat, a ella, una infermera tranquil•la que no es ficava mai amb ningú, caure en aquell embolic a tres? Ningú. El Pasqual s'havia enconyat amb ella i en una nit d'aquelles d'intimitats i confessions li ho havia explicat tot. Sentint-se eròticament perversa, es va oferir a ajudar-lo. Potser era l'única manera de conservar en Pasqual, un home molt més gran que ella, però amb aquell atractiu tan potent que la va estovar — estovar o endurir?— per dintre. "Laia, això és el que hi ha", es digué. Es mirà per darrera vegada al mirall, s'arreglà els cabells castanys amb els dits i es dedicà una seductora mirada a sí mateixa. Agafà el rebut i el mòbil, i sortí.

                                                                           *   *   *

A l’hospital, la Lola, estirada a la llitera, en una sala aïllada, observava atentament com baixava cada gota de l'odiat medicament que, en teoria, li havia de pal•liar el càncer que se li havia detectat feia poc. Encara s'hi havia d'enfrontar dues vegades més, abans de passar per la radioteràpia. Tot plegat, era massa dur. Era un càstig diví per l'engany a què durant tant temps havia sotmès en Pasqual? Tancà els ulls i intentà pensar en les seves vetllades íntimes amb la Teresa. Com sempre, li vingué a la memòria la seva primera discussió amb ella, realment per una fotesa.

—Tere, la meva Tere...
—Mai més no em diguis Tere!- li digué, secament- Per tu sóc la Teresa. Ho entens?

Per què té sempre tan present aquella discussió, si al capdavall no va tenir cap importància?

La Lola havia pensat que els pitjors dies de la seva vida havien estat aquells en què no tenia la companyia d'en Pasqual ni tampoc la de la Teresa... Tantes tardes sentint-se sola, sobre tot des que els nanos havien crescut i ja no la necessitaven... No. Els pitjors dies que havia de passar eren, sens dubte, els que està passant en aquests moments... Ara ja li començava a arribar la nàusea per efecte de la medicació. En aquell moment, uns  infermera la va traure del seus pensaments. Estranyament somrient, va entrar al l’habitació. “Hola. Em dic Laia”.

La Laia tenia una doble vida. De dia treballava a l’hospital de referència de la ciutat. I de nit es guanyava un sobresou darrere la barra del club més antic de la ciutat. Allà hi va conèixer homes que es dedicaven als negocis de risc, és a dir, mafiosos; però també homes com en Pasqual que nedaven entre dues aigües —o tres— sense saber ben bé on es ficaven…

La Laia feia anys que era coordinadora de la planta d’oncologia. Controlava els protocols de la quimioteràpia i escoltava la vida dissortada dels pacients. Ella hi tenia la mà trencada en això d’escoltar; tant de dia com de nit. De fet escoltava i se n’assabentava de moltes coses. Quan la Laia va entrava a l’habitació de la Lola, estrenava el torn i els seus cabells es bellugaven deixant un rastre de perfum suau.

La Lola estava groga, pàl•lida i amb nàusees. Tenia fins i tot una suor freda. Aquesta fila no li va agradar gens a la Laia, que amb els seus dots professionals li va posar un primperan endovenós i se’n va anar a buscar el metge de guàrdia.
Pel passadís es va creuar amb en Pasqual —què hi feia allí?— que a corre-cuita, atabalat,  s’esmunyia escales avall i, gairebé, se li llença al damunt.

—La teva dona s’està morint —li va etzibar la Laia.

Es coneixien?

En Pasqual no la va escoltar i va continuar baixant els graons de dos en dos, fins al carrer.

Ell havia d’anar a trobar-se amb la Tere a l’hotel. Ara ho tenia clar.

“Hores d’ara la Tere ja estaria fent malves”, va pensar la Laia, somrient, per sota el nas mentre veia en Pasqual fugir. La seva feina donava fruits.

La Laia sabia que a la Lola li quedaven hores de vida i en Pascual heretaria una picossada , pel que li havia explicat. El contacte que la Laia tenia a l’hotel Palace ja devia haver fet el que li havia encomanat. Un somnífer a la copa de cava que sempre l’hi tenia a punt, i “l’accident” posterior, faria creure a tothom que la Tere s’hauria suïcidat.

El pla de la Laia era simple: en Pascual, tot sol, sense les seves “dues dones” cauria rendit als braços d’una joguina  jove i flamant com ella.  Estaria encegat pels milions que la seva Lola li hauria deixat en constatar que la seva malaltia era irreversible. La Lola entenia que els diners havien de ser per ell: qui, si no, podria cuidar els seus fills millor que son pare, malgrat emportar-se l’amor secret de la Teresa a la tomba? Esperitat, en Pascual no va ser a temps d’aturar-se davant l’ambulància que arribava amb les llums i la sirena encegant-li el pas i que el va deixar estabornit al terra.

A l’hotel, inconscient, la Tere lluitava entre la vida i la mort…

A l’habitació de l’hospital, la Lola agonitzava…

A la falda del llit reposava un poemari obert, un regal de la seva Teresa.

Allà

On neix un riu
Allà on el tèrbol, sota el tou de l’herba
- un parrup d’esgarrifances
El mot-toc ungleja al llindar de l’ofrena

On bat l’esglai del ossos
Allà on el silenci és festeig, barca i ona,
- un tremolor de tudó femella
els dits-enginy palpegen abans de l’alba

On (en)vesteix la flama
Allà on cova el llamp i s’encén la bo(t)ja
- una claror de senda novella
La serp-sigil miralleja al replanell de l’escàndol


© Robertinhos, Srta. Tiquismiquis, Arare i Llum de dona (gener 2012)

4 comentaris:

Montse ha dit...

buf,buf,buf... espès, diria jo!

i si lloguem l'Almodóvar perquè en faci un guionet? total, a ell no li vindria de nou!

però llavors hauríem d'arreglar una miqueta més la trama i fer-hi sortir un travesti...

ai, perdoneu, desvariejo!

Carme ha dit...

hehehe... més que espès, (que j no li trobo) un xic enrevessat, diria jo.

No seria mal idea això de l'Almodóvar, Montse. Em sembla força a adequat!

Quina matança! Que dràstica, la Laia! Trepidant relat, veïns!

Té la mà Maria Reus ha dit...

un dia us petarà el cap !!

felicitats !!

Joana ha dit...

Enrevessada és poc...gairebé no sabia qui era qui però més o menys ara ja ho sabem oi?
Vinga ja la tenim al sac! Gràcies als veins:)i veïnes!