dimarts, 3 de gener de 2012

HV 10/4: La reina de la nit

L'enveja és molt dolenta. I més en la feina. Amor i desamors en una història de passions desfermades. Això és el que ens expliquen en la Glob.os.blog; en Sergi G. Oset, en Puji i la Núria Turpal. Sintonitzeu i pareu l'orella en l'emissora adequada.

___________________

La reina de la nit


Es  va llevar a les 12 del migdia i es  va preparar un cafè molt carregat, com sempre. Després de la dutxa i mentre es vestia sabata plana, jersei de llana ample i uns jeans desgastats  va pensar com li havia canviat la vida el seu nou horari laboral.

Quan va començar a treballar a l’emissora  —on havia arribat carregada de títols que l’avalaven com una entesa en temes laborals, socials i polítics— no es pensava que hauria de fer feines de becaria: buscar dades pels altres,  entrevistar dones que anaven de rebaixes, o portar cafès als companys. Res d’important, res imprescindible. Per això quan la Francesca li  va dir que volia parlar amb ella va pensar que la volien fotre fora de l’emissora.

Feia tres mesos que ho havia deixat estar amb en Paquito, la seva parella des que eren estudiants. El noi havia preferit una dona més glamurosa i, segurament, més divertida que no pas ella, que tenia fama de seriota i ensopida. A l’Institut en lloc de dir-li Marina Aiguadé, tothom l’anomenava Marina Aiguafestes.  I a sobre ara, es quedaria sense feina...

La Francesca va anar al gra.

—Marina, et puc oferir un programa de nocturn, “Reina de la Nit”. T’interessa?
—M’interessa. —la Marina es va quedar tan astorada que no va saber respondre d’una altra manera.
—Tens carta blanca, pots fer el que vulguis, però... aquí un somriure burleta de la seva cap, tingues molt present que serà un programa lúdic i d’esbarjo.
—Cap problema.

Aquella nit, en Francesc, el Paquito escoltava la veu sedosa de la Marina a través d'un petit transistor.  Pujar de nit al terrat per beure algun glop d’alcohol, envoltat del marruqueig dels coloms el reconfortava. Reina de la Nit, s'havia convertit en l'acompanyant perfecte dels solitaris insomnes com ell, un dels programes amb més reconeixement de la franja nocturna.

Francesc acariciava un del tudons, assegut dins el colomar. «No fa tant de temps, tu i jo jèiem aquí, abraçats per espantar el fred de la matinada, extenuats després d'una llarga nit d'exploracions plaents, tu un pèl neguitosa, no fos cas que algú ens espiés», recordà Francesc amb un mig somriure.

Ho havia engegat tot a la merda per fotre un clau amb una altra dona, ho sabia.

S'havia deixat seduir per la Francesca, la directora de l’emissora; una dona que devorava la vida amb passió desfermada. Aviat, però, ella se'n va cansar. El va deixar ara ho veia clar tot just quan la Marina i ell van trencar. Mai va tenir els pebrots de dir-li a la seva antiga novia amb qui l'havia traït.

Francesc va subjectar el colomí amb una mà, guaitant-lo de fit a fit: «Per la Marina jo era el Paquito; la Francesca em mormolava a l'orella “Frank, bambino”, quan la penetrava de peu en l'ascensor de l'emissora. Qui sóc per tu, preciosa?» En recordar-ho, en Francesc sentia la gola com si hagués mastegat brases vives.

Va fer un últim glop de l'ampolla de ginebra mig buida. La llum de l'aurora ja despuntava. Al aixecar-se, es va colpejar amb el llindar del colomar. Va espavilar-se de cop. Un pensament desassossegant el va assetjar: «Què volia realment la Francesca de la Marina?»

La Francesca tornava a casa després d'un dia llarg a l'emissora. Es va treure les sabates, es va preparar un dry martini i es va estirar al sofà. Amb el comandament a distància va connectar la ràdio per escoltar el programa de la Marina. Estava cansada. Barallar-se amb patrocinadors i directius tot el dia no era el que ella havia imaginat quan la van nomenar, però tot i l'esgotament i el tedi que li provocava, se sentia recompensada pel poder que ostentava com a directora. Jugava com volia amb els seus empleats.

Va observar llargament la làmina que tenia penjada al menjador. Era una rèplica de «Biblis», de William-Adolphe Bouguereau, que havia comprat un dissabte als encants.


De seguida que la va veure, la va captivar l'erotisme que traspuava. I ara, del sofà estant, aquell erotisme la va transportar a un dels seus grans hits com a directora d'emissora i manipuladora d'empleats. Follar-se el Paquito, el nòvio de tota la vida de la Marina, fer que se separessin, i just després, donar-li el programa de nit a la Marina, havia estat una jugada mestra. Ara, amb el dry martini a la mà, escoltava satisfeta com havia aconseguit la veu de to melangiós que feia temps que buscava per a Reina de la nit, el programa nocturn estrella de l'emissora.

Ara, però, mentre recordava satisfeta el seu èxit, i veient la dona nua del quadre, es va sentir excitada, i en un moment de feblesa, va trobar a faltar les potents envestides d’en Frank, el seu bambino, que tant l'havien fet gemegar. I mentre acaronava els pèls rinxolats del seu pubis per sota les calcetes setinades, començava a maquinar com fer-s'ho per tornar a enredar el Francesc per a què la satisfés un cop més. Era tan ingenu... Però follava tan bé! Havia de ser ja; aquella mateixa nit... I va pensar que res l'excitava més que rebolcar-se amb l'exnòvio de la Marina mentre escoltaven la seva veu melancòlica per la ràdio.

L’aigua de la dutxa queia amb força al pis de la Francesca. Les set del matí. El Frank ja no hi era, havien passat la nit follant, i ara, sota la dutxa, es deixava reconfortar per l’aigua tèbia, tirant a freda, que la revitalitzava de bon matí. Estava a punt per començar un nou dia. Se sentia contenta, va fer el llit i, com a prova del seu bon humor, va posar-hi una flor al damunt

 

Va arribar a l’emissora a les vuit en punt. Com sempre, l’esperava un dia llarg, de molta feina. Els matins li costaven de passar. Cada dia es notava més nerviosa en aquesta hora, i en sabia perfectament el motiu: l’absència, en aquell moment del dia, de la Marina. La SEVA “reina de la nit”. Seva perquè, al cap i a la fi, si havia aconseguit ser la presentadora del programa era perquè ella li havia ofert. La tenia ben agafada, podia fer-li fer el que volgués.

A les tres de la tarda, puntualment, va arribar la Marina. Vestia informalment. Feina bona cara, el programa tenia èxit i ella pensava que, per fi, les coses li començaven a anar bé. La Francesca va esperar que entrés per la porta per inspeccionar-la. La va trobar més atractiva que mai.

Quan la Francesca va plegar al vespre, la Marina estava immersa en la preparació del programa. Al cap d’una estona, quan ja era a casa, va posar la ràdio i la va escoltar: «Bona nit, estimats oients. Al llarg de dues hores seré, una nit més, reina de la nit per tots vosaltres. Compartirem confidències, ens ho passarem bé...». Aquella veu atreia la Francesca, i quan la Marina passava al xiuxiueig la directora es fonia. Quan va acabar el programa la va trucar. Li va dir que la volia veure, havia de ser aquella nit, que anés de seguida a casa seva.

La Marina va pensar que la quedada tenia a veure amb el programa. Però no va pensar res més, sabia que la Francesca podia sortir-li amb qualsevol estirabot. Quan va trucar la porta del pis de la directora, ella ja feia estona que ho tenia tot planejat. La va deixar passar, se la va mirar, li va dir que es tragués la jaqueta i es posés còmode. Després se li va acostar, li va acariciar la cara i li va dir que si no es ficava al llit amb ella, l’acomiadaria. La Marina no es va immutar. Unes setmanes abans només havia contestat “M’interessa” a la proposta que li feia la Francesca de presentar un programa de nit en una emissora d’èxit, el somni de tota la seva vida, ara, davant un xantatge tan escabrós, va romandre tranquil·la. Només va dir: “Me’n vaig, fes el que vulguis”. I va marxar.

L’ego de la Francesca es va desinflar de cop quan la Marina va tancar la porta. Darrere seu va deixar una desferra humana. La Francesca havia estat una persona influent que s’aprofitava del poder que tenia fins a aquell moment. I, precisament, havia estat la Marina qui li havia dit que no. La Francesca estimava la Marina. Des del primer dia que l’havia vista. Va ficar-se al llit amb el  Frank per sentir-se més a prop d’ella, cada cop que follaven pensava que aquelles mans havien recorregut el cos d’ella de dalt a baix, i això l’excitava.

La Francesca no va acomiadar la Marina. Al cap de pocs dies va dimitir del seu càrrec com a directora de l’emissora. Si tot el seu poder no li havia servit per aconseguir la persona que estimava, li era igual perdre’l. Buscaria una altra feina en una altra ciutat, potser en un altre país: tenia reputació i segur que no li faltarien ofertes.

Després del xantatge de la Francesca, la Marina es va decidir a quedar amb un solitari insomne que no parava d’enviar-li missatges. “Després de tot el que he viscut, no tinc por que sigui un boig obsessionat”, es va dir.

I va resultar ser l’home de la seva vida.

6 comentaris:

Glo.bos.blog ha dit...

Ostres, que xulo! I a sobre s'acaba be...

Carme ha dit...

Està molt bé i acaba bé i m'agrada que acabi bé!

Bona feina veïns!

Miquel ha dit...

Molt bé ¡¡¡ salut

La Meva Perdició ha dit...

Quin triangle de banyes, despits, sexe ràpid, insatisfacció i abús de poder. ^_^
Un “culebrò” ben portat digne del millor serial dels migdies televisius. M'agrada com han quedat dibuixats els tres protagonistes amb les seves misèries i (absència o no) d'integritat. Un plaer participar amb vosaltres veïns de replà. Una bona manera de començar aquest any literari. Bona feina!!!

Joan Guasch ha dit...

Només puc dir una cosa: Bravo!

Té la mà Maria Reus ha dit...

felicitats a tots un molt bon relat !!