diumenge, 5 de febrer de 2012

HV 10/7. El viatge

Anem acabant la tongada. I aquest cop amb un viatge atzarós que sembla començar bé però que es gira de cop. Quatre capitanes com són la Fons d'armari, la Carme Rosanas, l'Albanta i la Violette, entomen aquest viatge del Blauet, pels mars de l'oceà. Serà el darrer?
__________________________
El viatge

A través d’Internet, la Marina anava seguint els viatges intrèpids del seu amic Paolo amb el Blauet, al voltant d'aquest mars de Déu. Molts cops havia somiat que navegaven junts per indrets meravellosos. Per això, quan va rebre la seva invitació, no va dubtar ni un moment a acceptar-la i des d'aquell dia que no va deixar de mirar entusiasmada la imatge d'aquell iot retallat sobre el blau intens. Per fi, tot alliberant amarres, salpen de matinada.


Damunt de coberta, tot és encisador i encomana evasió. En aquest vaivé suau la Marina contempla el cel atapeït d'estels, mentre es deixa portar com una alumna principiant per les explicacions de l'expert navegant; i no pot evitar una sensació d'atracció davant del seu poder de seducció, amb aquest aire d'aventurer fascinador que mostra les seves proeses en cadascun dels tatuatges repartits per tota la pell.

Fa tres nits que naveguen mar endins, sota la lluna creixent, i uns núvols amenacen tempesta empesos per un fort vent que fa tremolar tota l'embarcació; la galerna fa giravoltar la nau com una baldufa, estan atrapats i esgotats, i mentre desesperats transmeten: «...Mayday!, ...Mayday!» sense obtenir resposta, la botavara gira de cop atrapant en Paolo que cau estabornit sobre el timó. De sobte, la ràdio parpelleja i se sent: «...què...ha...lgú...resp...»

D'un salt la Mariana s'atansa a l'emissora tot preguntant-se què passarà. Intenta explicar la seva situació desesperada, però no hi ha manera de saber si l’entenen o no, ja que no se sent gairebé res, només paraules entretallades que no lliguen de cap manera. No sap què fer, no es veu capaç de menar el Blauet ni d’ajudar en Paolo, encara que a ella li sembla que hauria de fer les dues coses.

Comença a deslligar cordes i nusos, sense saber ben bé ni què vol fer ni quin serà el resultat. Però al cap d’una estona les veles cauen destesades i això la tranquil•litza una mica. Arrossega el Paolo agafant-lo per sota els braços i aconsegueix ficar-lo dins la cabina. Intenta reanimar-lo, però no dóna senyals de vida. El cor li batega i els seus pulmons respiren, però res més. Està espantada i creu que té motius per estar-ho.

Veu aquell acudit de L’Avi en un diari que hi ha sobre la taula i li pensa en veu alta, doncs «No, jo no m’ofegaré en un got d’aigua» i tira un got d’aigua a la cara del Paolo per veure si el desperta. En Paolo parpelleja. S’hi acosta i mentre l’asseca el rsotre amb un drap, li parla sense parar amb veu nerviosa:

—Au, va, Paolo, desperta’t! Va, home, que ens ho havíem de passar bé, no pas tenir un accident. Paolo! Paolo! Va! Desperta!

Però el Paolo segueix sense obrir els ulls. La Marina es queda mirant-se’l... “Déu meu, pensa, Com m’agrada aquest noi!” Per un moment s’oblida de la terrible situació en la qual es trobem i li vénen al cap imatges seductores. A qui li recorda en aquests moments? Aquell posat, la postura del noi recolzat sobre el timó... Siií!! Ja ho té... el Paolo és com una Biblis masculina, terriblement sensual... Tant de temps esperant el moment d’estar sola amb ell, fa que els pensaments i les fantasies s’amunteguin a la seva ment. Sent pessigolles al ventre, les mans se li escapen involuntàriament i li acarona els cabells, les línies de la cara, del coll, les espatlles tatuades. Llavors ell obre els ulls i es queda mirant-la. La Marina es fon en aquells ulls dolços i tendres. El temps s’ha aturat... De sobte, el soroll de l’emissora es torna a sentir en la cabina del Blauet i la Marina retorna a la realitat. 


—Paolo! Necessitem ajuda!

En Paolo la sent però, estès a terra, la mira i no diu res. La ràdio emet sorolls confusos, la veu de l’emissora es baralla amb les interferències, la Marina s’aixeca i intenta sintonitzar-la. De cop i volta, una música es cola entre les ones: “...Southbound again I don't know if I'm going or leaving home...”

—Què carall és això? Els Dire Straits ara? Sí home, només faltava una cançó!

Però una intuïció amagada aflora lentament a la seva consciència i li xiuxiueja que escolti el missatge : “...Cap al Sud altre cop, no sé si vaig o marxo de casa...’Seems like the boy is bound to roam’. ...Sembla que el noi està obligat a vagar...”

Altre cop interferències. Sorolls confosos. La cançó es perd. Però ara la Marina ja sap què ha de fer. Mira en Paolo i li somriu amb una saviesa femenina i antiga. En Paolo li torna un somriure infantil i juganer. La Marina apaga la ràdio just al moment en que se sent un: «... us tenim! ...Indiqueu-nos les vostres coordenades... »

Ara el mar és un plat i el sol es lleva, radiant i vermell, sobre la línia d’un horitzó infinit. La noia el mira plàcidament i dirigeix el timó cap al Sud.


© Fons d’armari, Carme Rosanas, Albanta i Violette (febrer  2012)

2 comentaris:

montse ha dit...

felicitats veïnes, m'ha agradat molt poder compartir aquest viatge cap al Sud.

Glo.bos.blog ha dit...

Aquest Paolo/Biblis està genial!
Bon relat veïnes!