HV 10/8: Resiliència

Amb aquest relat, s'han acabat la Desena Tongada de les Històries veïnals. Bé, només falta el Microrelat que està al caure...

Un conte estrany aquest, neguitós, trist, colpidor,...diria que un pèl angoixant, de desenllaç obert... Els culpables d'aquest desassossec? Doncs són l'Andrea, el Dissortat, el Paseante i la Xurri.

___________________________

Resiliència

Llovía... no, ya había pasado el aguacero. Las calles mojadas, los cristales empañados. Estaba en el café de siempre. Lucía invadido de caras extrañas aparecidas allí para refugiarse del mal tiempo. Café va, café viene, la música suave, o qué se yo, los empujaban a quedarse.

No me sentía cómoda al principio, iba por paz como siempre, a la misma mesa, en el rincón, con la compañía de reojo de ese cuadro que me proponía insistentemente las mismas preguntas... ¿Qué tan inocente soy?, qué tan poco sé de este mundo que tengo delante y al que voy sin saber... Remuevo el café, en sentido antihorario como él ya sabe que lo hago, y alcanzo a ver el reflejo de mi pupila marrón en ese océano todavía más marrón... Yo no sé que hay detrás de esa puerta pero igual voy, y tampoco sé si alguna vez lo sabré…, pero voy. No le pongo azúcar. Las cosas sin máscaras, sin adornos... Lo real. Tengo un hombro recostado en la pared, y el enorme placer de poder apoyar mi pie sobre la tabla de madera que une las patas de la silla que esta junto a la mesa; esa silla que siento ganas de mecer... Hay algo que me perturba. No…, no es la gente ya... Creo que es la maleta que traje de casa hace dos horas... y no pienso volver. “¡Agua mineral por favor!”, me está dando sed...

Un got es va estavellar contra el sòl i el soroll de cristalls trencats em va traure dels meus pensaments. Em vaig alçar, vaig pagar la meua consumició i vaig eixir al carrer amb la maleta. Definitivament, no tornaré, vaig pensar.

Vaig estar caminant pels carrers il•luminats per les faroles, encara que era a poqueta nit, sense saber molt bé on em dirigia. De nou es va posar a ploure, amb eixa pluja fina que tant em molesta, i sense ganes em vaig veure obligada a entrar en un centre comercial proper. Estava abarrotat de gent desconeguda que cridava per fer-se escoltar. Jo, atabalada em vaig sentir malament i em vaig dirigir al lavabo per a rentar-me la cara. Sense ni adonar-me’n havia estat plorant. En la tranquil•litat dels servicis, rodejada d’una forta olor a lleixiu, vaig reconèixer la cançó que sonava pels altaveus. Són els Dire Straits que tant li agraden al meu pare. Què pensaran els meus pares de tot açò? Vaig tornar a mirar la maleta i no em va importar la resposta. “No tornaré”, vaig dir en veu alta. En la maleta hi havia allò just. No m'emporte cap cosa important excepte les botes de futbol que m'havien regalat aquells nadals quan tenia dotze o tretze anys. M'agrada el futbol i jugava molt bé. De xicoteta jugava a la pilota i odiava els ninots de peluix. Aquell record em va fer somriure. Mentre pensava eixes coses havia estat caminant i tornava a trobar-me de nou immersa entre la gent i enlluernada per les múltiples llums dels aparadors del centre comercial. No puc suportar-ho. Vaig córrer amb la maleta cap a la porta que vaig veure menys congestionada i allí em vaig quedar a cobert de la fina pluja, respirant l'olor de l’aire fresc de la mar, i escoltant el colpeig de les ones.

Vaig introduir la mà a la butxaca dreta de l’abric. Era un gest automàtic que repetia tot sovint a la recerca del meu telèfon mòbil. El noranta cinc per cent de vegades que revisava la pantalleta no hi havia cap trucada ni cap avís de missatge d'entrada. Ara devia romandre silenciós damunt la tauleta de nit del meu dormitori, d’aire infantil, a casa dels pares. Tampoc m'havia endut l'agenda amb els pocs coneguts que m'havia anat creuant al llarg de la meva vida: a l'institut, als dos primers cursos d'arquitectura, a les tres feines de curta durada que havia tingut des que havia deixat la carrera. D'amiga només en tenia una: la Sandra, però li havia agafat la dèria d'anar-se'n a fer de voluntària a Guatemala i els seus correus electrònics eren cada vegada més curts i més espaiats en el temps. Enrere no deixava gran cosa més, ni cartes d'amor innocents de cap primer noviet, ni una caixeta amb fotografies estimades d'infantesa, ni objectes que em dolgués perdre en qualsevol incendi.

Enrere només quedaven els pares que em protegien massa des que la meva germana Cristina havia fugit també com jo d'aquella buidor, només que ella no va omplir cap maleta. Es va embolicar el coll amb una corda que semblava un collar de perles no gaire precioses i va saltar un dia de tardor de feia gairebé tres anys.

Va deixar de ploure i vaig pensar si m'agradaria més agafar un autobús o un tren de llarga distància per viatjar al primer destí que anunciés un panell electrònic. Tenia uns quatre-cents euros a la butxaca esquerra de l’abric. A l'altra butxaca, la mà continuava cercant un telèfon mòbil que ja no hi tornaria a ser mai més.

Els peus em van dur sense deixar-me pensar, carrer avall, i encara més avall, i més. Anava totalment abstreta, baixant ciutat avall com el meu pensament queia espiral avall, cap un pou negre i magnètic, estèril. La pluja es va anar espaiant, i la olor de la mar es feia cada cop més intensa. El moll de la Fusta era buit de gent, els vaixells adormits, balancejant-se sota els llums dels fanals. Malgrat el soroll dels cotxes se sentia els cables de les veles fent soroll amb l’aire, i de lluny a una rossa que cridava “Taca! Va, anem! Va, entra! Uf, uf, quin fred!”, fent saltar un gos dins d’un veler anomenat Blauet.

Poc després entrava a l’estació del Nord. Vaig mirar els panells dels trens: en vint minuts sortia un cap a París... Per què no? Anar a veure un cop més Els polidors de parquet, de Gustave Caillebotte i el rellotge de la façana del Museu d’Orsay des del darrera...

...revisitar La jeune martyre de Paul Delaroche al Louvre, que tant em va impressionar d’adolescent... De cop tenia ganes de fer i d’anar, de recomençar, de sentir el ritme de les travesses que el tren anava deixant enrere, la sensació que d’anar endavant, cap a qualsevol lloc.

Poc després ja seia al vagó número 6, mirava per la finestra la perspectiva infinita d’aquells sostres alts i ferrats, que convidaven a la fugida i l’aventura.

—Viatges sola?

Un home d’edat indefinida – cabells blancs, ulleres vermelles – s’havia assegut a l’altra banda del passadís, i em parlava.

—Qui ho vol saber?
—Doncs qui ha de ser el teu veí fins on sigui que vagis amb aquest tren.
—No n’has de fer res, d’on vaig. Ni jo ho sé.
—Doncs mira, fa mitja hora jo tampoc sabia on anar, però ara sé que vaig a París, a veure Els polidors de parquet, de Gustave Caillebotte i el rellotge de la façana del Museu d’Orsay des del darrera... i al Louvre, a revisitar La jeune martyre de Paul Delaroche, que tant em va impressionar d’adolescent...

Un xiulet va anunciar la sortida del tren, i a poc a poc els travessers de les vies que ens separaven de París van començar el seu compte enrere.


@ Andrea, Dissortat, El Paseante i Xurri (febrer 2012)