Somni d'una nit d'abril (i III)

(continuació  i final)

I va començar el sopar. Aquí tot ja va ser jalar i xerrar a parts iguals. O xerrar més que jalar. Llàstima que la nit no tingués més hores, perquè imagino que les veïnes tenien rotllo per estona. De xerrameca, em refereixo. Els plats anaven i venien. I a l’hora del cafè, el bingo. Un bingo especial: enlloc de números, en els targetons (fet ex professo per la Comissió) hi havia els noms dels 102 blocaires que han participat en les HV al llarg d’aquest temps. El bingo va ser conduït pel Barbollaire que es va posar en el paper de ple i esplèndidament franquejat ara de la Cris V/N, ara de la MK. Tot i les reticències inicials, tots tres van estar a l‘alçada (a la MK el micro li agrada més que un gelat a un nen petit: ja deia jo que la noia ha nascut per l’espectacle). Les línies anaven caient a poc a poc entre comentari i comentari dels “bingueros”. Perquè cada línia tenia premi! Piruletes a go-go. I el premi final va ser per... la Xurri! Una pilota de futbol! (algunes males veus havien fet córrer la brama que el premi era aguantar una setmana al veidedalt a casa; a pan y cuchillo; hagués estat una ganga, aviso: planxo de meravella i faig coulants de xocolata a ulls clucs).  La pilota la vam signar tots els que  vam voler; com un premi de hat trick . Serà la pilota amb què jugarem el proper partit les Maleruveïnes FC.

I després del cafè, les postres. I sorpresa! Tres pastissos entren a la sala conduits pel Rafel, la Gerònima i l’Arare al so del “per molts anys, per molts anys,...”. Apagada col·lectiva de les espelmes amb un número 10 gegantí al capdamunt. Tallades de pastís a l’estil noces d’argent. I a endrapar!

Ja passada la mitjanit, cal anar tancant la paradeta. Abans calia acabar el microrelats que havíem penjat a la paret. Onze fulls amb onze frases que havien escrits els més “onze magnífics” assidus a les HV i que els assistents havien de continuar. Per ordre alfabètic: l’Arare (Des del meu mar), L’Avi, la Joana (Llum de dona), el Puji (La Cullerada), el Robertinhos, la Carme Rosanas (Col·lecció de moments), el Té la Mà, Maria, la Violette, la Xurri (Post-its sacados de la papelera), i la Zel (Ara mateix). Ens va faltar en Carles Mulet (Nausica). La Comissió el va suplir.

Abans de sortir cal agafar el llibre del bookcrossing. “Què t’ha tocat a tu?” “Doncs mira el meu...?” I, la gent, satisfeta i feliç. començava a desfilar. I en fi, i entre somriures, promeses de reencontres, petons i abraçades i més petons i més abraçades, la gent va anar desfilant al seu cau. Els mes noctàmbuls, van anar a rebentar algun local del Raval. Però això ja és una altra història que no cal explicar.

El que sí vull explicar és el següent. Seria injust no acabar aquesta glossa sense reconèixer els agraïments. Primer als gestors de la Sala L’Horiginal, que ens van cedir l’espai i  van col·laborar en tot allò que els vam demanar. A tots els blocaires que vau  venir, alguns de força lluny per cert, i això cal tenir-ho en compte.  I en darrer lloc, a tots els membres de la Comissió Organitzadora del Sopar Veïnal que han contribuït  a fer d’aquesta nit una nit especial: la Carina (del Gant d’Allie) i la Glòria (de Glo.bos.blog), a càrrec de la recepció dels assistents, a l’Helena (de +q1000 plabras) que ens ha immortalitzant a tots amb la seva càmera;  a la Joana (Llum de dona) i la  Gerònima(de Llampec i trons), que han organitzat les lectures i el bingo i han mantingut una intens contacte amb tots vosaltres i són responsables d’alguns dels gadgets aquí presents, juntament amb la Srta. Mikis (del Srta Tiquismiquis) que ha donat suport divers a totes les propostes; al Robertinhos(d’un blog impronunciable) que estava a càrrec de la banda sonora de la vetllada (una banda sonora que tots podrem compartir a Spotify, per cert). Però si hi ha algú que té la culpa que tot això comencés a prendre forma un dia i s’hagi pogut dur a terme, té un nom i cognom: és una persona entranyable i que aprecio, estimo i admiro amb gran mesura, la RaTeta Miquey (de la Rateta Miquey i els seus pensaments). Va ser ella de qui va partir la idea i qui ens ha embolicat a tots. Al César el que és del César. I la tropa, a pencar!

Un agraïment a tots ells i elles, i a tots vosaltres.

PS
I anem escalfant motors per a unes 12 Històries veïnals, o no hi ha collons?