diumenge, 26 d’agost de 2012

HV 12/3: Records emmirallats


La nostàlgia ja ho té això... Et poses a mirar roba, a evocar el passat davent el mirall, a imaginar escenes viscudes intensament..., i acabes fotent-te de lloros amb la realitat més prosaica. Una història feta a cop de renúncies i desigs a càrrec de la Khalina, Barbollaire, La RaTeta Miquey i Francesca (que s’estrena en això dels relats veïnals). Bona feina, veïns!
__________________________



Records emmirallats


La Maria va obrir l'armari de l'habitació blava amb por. Allà hi guardava uns vestits que feia més de quaranta anys que no es posava. Eren vestits plens de records. Vestits que li recordaven el que havia estat; allò a què havia renunciat a ser: els vestits dels seus concerts. Vestits d'una època feliç. Vestits de llibertat. Vestits d'èxits i glamur. Es va posar el vestit llarg blau, entallat. Encara li esqueia! Es va mirar fixament al mirall. Per ser una vídua de quasi setanta anys i mare de dos fills no estava tan malament. Va somriure. Encara podria cantar Mimi o Musetta?

Va seguir remenant l'armari. Encara hi era aquella faldilla vermella curta, i la brusa... Mai sabria si havia escollit bé. Havia estat feliç amb l'Esteve? Era un home tendre. Sempre havia intentat complaure-la; excepte en el més important. No havia entès que ella era una artista, que no era feliç cantant només per la família. Necessitava l'escenari, els aplaudiments... L'hauria d'haver abandonat? Quasi ho havia fet un any després de casar-se, el dia que havien discutit sobre el concert de Milà. A ell, per variar, no li feia gràcia que hi anés. Ella va decidir anar-hi sola i va llogar un vehicle. Van discutir pel cotxe i per les maletes que calia dur.

—No toquis el cotxe! -li espetà la Maria.
— Tinc les coses al maleter. Déu meu! Prefereixes el teu cotxe a les persones! -va queixar-se l'Esteve.
— La majoria de les persones m’avorreixen, però aquest cotxe em permet
escapar -li va aclarir.

Ara, mirant-se al mirall, va deixar que el records d’un temps passat l’embolcallessin.

Quan l'Esteve la va veure sortir amb la faldilla vermella de l'habitació, els llavis maquillats a conjunt, la brusa que deixava entreveure els seus pits generosos, les sabates de taló i la maleta cap Itàlia, va dir:

—No hauries de dur aquesta roba.
—Per què? Només és una brusa i una faldilla.
—Aleshores, no hauries de dur aquest cos.

Per un moment tot va trontollar. Un calfred li recorregué el cos. Involuntàriament va fer una passa enrere. Què volia dir exactament, l’Esteve, amb aquest comentari? Potser volia impedir el viatge? Se’l va mirar. Va deixar molt lentament la maleta a terra. Es va treure les sabates. Avançà cap a ell amb la mirada clavada als seus ulls. La faldilla lliscà fins a terra. Encara una passa més. La brusa descordada.

—Que potser no t ‘agrada el meu cos? —murmurà mentre li agafava una mà i la posava damunt dels seus pits. Notà la tremolor de la mà. L’esguard encès. El cos arborat.

L’Esteve va abaixar el cap.

—Ja saps que no és això. És…, és… M’agradaria que fos gelosia. Gelosia dels teus èxits. De la teva vida d’artista i els teus amics i col·legues. Tindria un sentit. Seria fins i tot fàcil d’acceptar i controlar. —I va prosseguir— Però, d’ençà que has tornat als escenaris, un somni, tal vegada una mena de premonició, em trasbalsa les nits.

—Un somni?  —digué la Maria amb posat mofeta.— Quina mena de somni?

L’Esteve va lliscar la mà fins les natges de la Maria. La mirada se li va perdre més enllà del finestral. En algun punt del jardí que només ell coneix. S‘aclarí la veu.

—He vist un cargol. Lliscava pel tall d’una navalla. Aquest és el meu somni; més aviat, el meu malson: arrossegar-me, lliscar pel tall d’una navalla d’afaitar, i sobreviure.

La Maria, sorpresa, esclafí a riure.

—Sí, Esteve... N’estàs segur que “vols lliscar pel tall d’una navalla d’afaitar i sobreviure”?, eh?
—Què vols dir?
—Home, què aquestes coses es diuen a les pel·lícules, però…
                    
L’Esteve li anava descordant les mitges. “No m’agrada veure’t sobre els escenaris davant de tanta gent..., davant de tants homes que et miren..., que et desitgen... No m’agrada gens, gens, gens...”

 —Però Esteve, estimat!  Que no sóc La Bella Dorita cantant al Paral·lel! No em diguis aquestes coses!

La mà de l’Esteve es movia entre les seves cames mentre la furgava, la premia cap a si. “...Em fa sentir llefiscós, bavós; sabent que tots aquells homes pensaran en tu quan després estiguin sobre les seva dona..., la seva minyona..., la seva amant, la seva puta...”

—Esteve! Què dius? Què et passa? Què fas? Deixa’m; em fas por!

“És que em poses calent, Maria,... Els teus pits fibrosos, turgents, em tornen boig; que no puc més, Maria; que no, que...”

—Que no m’apretis tant fort! Em fas mal!

“I ara mateix te l’engaltaria així, ben endins, així; davant de tota aquella gent, sí, davant d’aquells; sí, davant seu. Que ens miressin, que et miressin mentre et llepo, mentre et fico la llengua ben endi...

—Prou Esteve! PROU! Des que vas tornar del front que no aixeques cap, coi Esteve! Que no, que t’entenc, que ha estat molt dur, que has vist coses que no suportaríem, que ens n’hem de fer la idea, que vas tenir mala sort amb la metralla, sí, que si no s’hagués infectat la ferida ara encara tindries....  Però hem tingut sort, Esteve: tenim dos fills i no ens en calen més, hem pogut escapar abans que els nacionals et trobessin i podem viure bé. A mi em segueixen contractant, tu pots treballar amb mi o tenir cura dels nens o... I podem ser feliços, Esteve, mentre estiguem junts podem tirar tot endavant... Vinga, home... Jo t’entenc, ja saps que t’entenc però tu no pots seguir d’aquesta manera, patint així, home, que n...

“A la merda la teva comprensió, no necessito la teva comprensió de merda; necessito la meva puta tranca!”

—La tranca la tens al cap, aquest és el problema! Tu ets alguna cosa més que un membre viril, com jo sóc alguna cosa més que una dona bella a la que els homes desitgen. Saps que sóc? Una mare, una esposa, una dona, una veu. Vull ser una veu...

Però el cert és que deixà de ser-ho, va fer callar la seva veu per posar-se en igualtat de condicions davant el seu home. El preu va ser molt alt: els va mancar allò més preuat en un matrimoni: la confiança; aquest fou el seu sacrifici.  No sabia si li havia servit de molt, ni es volia plantejar com hauria sigut la seva vida si hagués continuat cantant.

Ara, el mirall reflectia la imatge d’una vídua prima, jugant a disfressar-se, tal com havia fet els darrers quaranta anys. Ja no era aquella dona de faldilla curta i llavis pintats de roig. Era gran. Però la veu havia restat gairebé intacta dins el cofret de l’espera. Començà a cantar imitant a Gloria Lasso: «Nunca sabré cómo tu alma ha encendido mi noche, nunca sabré el milagro de amor que ha nacido por ti...»

De sobte, trucaren a la porta. Descalçada s’atansà sigil·losament per observar a través de l’espiell. Va veure al veí de dalt, un escriptor amb ullets de John Wayne, que tot i ser prou més jove que ella, sempre havia cridat la seva atenció. Li agradava, especialment com mirava per sobre de les seves ulleretes rodones, d’intel·lectual encuriosit per la vida. Obrí sense pensar com anava vestida. Va ser la seva mirada, que tan li agradava, el que la va fer retornar a la realitat de la seva disfressa.

—Maria! –li va dir somrient el veí— Què mudada vas! Molesto?
—No, no. Feia neteja d’armaris —i el mirà embadalida sense fer-lo passar.
—Això...—va començar a dir el veí, un xic nerviós—, venia a dur-te allò que tan necessites, allò que em demanares.
—Com?
—Sí, dona, no te’n recordes? La tranca!

Amollà un crit nerviós.

—La tranca?
—Sí, dona, per aguantar les persianes del corral. No m’havies dit que les frontisses t’havien cedit i necessitaves quelcom per protegir-te de les ventades mentre venia el fuster?

I aquella tranca se li clavà tan endins que no podia ni obrir els ulls.

—És clar, és clar...

La recollí d’una volada i donant-li un gràcies fugitiu li tancà la porta al nassos. Ni s’adonà de com ell havia aprofitat per acariciar la seva mà mentre una goteta de suor regalimava del front fins a la barbeta.


LES FRASES DE LES PEL·LÍCULES QUE CALIA COL·LOCAR EREN:

«—No toquis el cotxe!
— Tinc les coses al maleter. Déu meu! Prefereixes el teu cotxe a les persones!
 La majoria de les persones m’avorreixen, però aquest cotxe em permet
escapar.»
(Susan Saradon i Geena Davies)
Thelma i Louise

«—No hauries de dur aquesta roba.
—Per què? Només és una brusa i una faldilla.
—Aleshores, no hauries de dur aquest cos.»
(William Hurt Kathleen Turner)
Foc en el cos

«He vist un cargol. Lliscava pel tall d’una navalla. Aquest és el meu somni; més aviat, el meu malson: arrossegar-me, lliscar pel tall d’una navalla d’afaitar, i sobreviure.
(Marlon Brando)
Apocalypse now

«A la merda la teva comprensió, no necessito la teva comprensió de merda; necessito la meva puta tranca!»
(Jeff Bridges)
El gran Lebowski

9 comentaris:

El porquet ha dit...

Aquests veïns sempre amb una certa mentalitat escalfada i perversa... Bon relat, sí senyor! I el "cameo" del veí és de tranca.. perdó, de traca i mocador!

Gerònima ha dit...

Boníssim! m'ha agradat molt i molt!
Felicitats macos!

khalina ha dit...

Ostres, quina manera d'acabar! El Veí amb una tranca!

Molt bé! M'ha agradat molt veure com l'heu anada seguint.

Elfreelang ha dit...

No us heu atrancat pas...ha quedat rodó!

fra miquel ha dit...

Bon relat, si senyor...
Felicitacions
i abraçades

zel ha dit...

Jo, com el Porquet, al·lucino que sempre, sempre, hi hagi escalfament, d'aquell que costa de refredar...vaja, quan em toca a mi, procuro sortir amb un estirabot!
Però, tot i això, m'ha encantat el desenllaç!

Glo.Bos.blog ha dit...

Nois, és que això de la "tranca" ja condiciona una mica...
Un relat boníssim. Felicitats!

em semblava que ja havia comentat, però no ho veig enlloc (?)

Carme ha dit...

Us ha quedat ben rodó i ben lligat, veïns del tercer.

heu estat genials!

Tot plegat, el joc amb la tranca és boníssim. llàstima que diu que li tanqui la porta als nassos... massa de pressa, dona, que s'han d'aprofitar les ocasions!

◊ dissortat ◊ ha dit...

Opine com la Carme. Això de la tranca s'ha d'aprofitar i no sortir corrent!!!!

Molt bo!