diumenge, 2 de setembre de 2012

HV 12/4:Dolç hivern


Ja ho té això de la distància i el desig... Un i altre acaben per trobar-se, encara que sigui en situacions i destinataris inesperats i ja l’hem liada. O almenys la lien aquests quatre veïns en aquest relat. Obra de Pratinsky, Gerònima, Rafel i Eli.
A ells, les felicitacions.
_______________________________



Dolç hivern

Havia nevat. La vall estava més silenciosa de l'habitual. Fumejaven les xemeneies de les escasses cases habitades, i el fum es confonia amb la boira baixa del dia encalmat. Aquell havia de ser un matí especial per a la Lluïsa. Esperava l’arribada del seu promès. S’apropava el Nadal, un dels moments comptats que es podien retrobar. I tenia moltes novetats per dir i per amagar. De l'estiu ençà havien canviat moltes coses. A la vall, començava a perfilar-se la silueta de la represa que tancaria un nou pantà. El promès no sabia res del polonès que havia arribat al poble amb una colla de forasters de tot arreu i de tots els colors per a tirar endavant el projecte.

L’havia perdut l’esguard encès del bàltic. Va ser un moment: el cel i l’infern alhora. No hi va haver res més. A partir d’aquell dia va fer el possible i l’impossible per evitar-lo. Només el mossèn, que regularment atenia la parròquia, va ser informat del pecat. La Lluïsa va descobrir, unes setmanes després, que el seu cos no la seguia. Ho va entendre i ho va amagar.

La nevada li concedia una mica més de temps, una mica més de dolor. El llevaneus encara trigaria a acabar la feina. Va seguir un impuls que havia anat refrenant aquells mesos. Es va pentinar, pintar, perfumar, i es va llençar al carrer. Les obres estaven mig aturades per la nevada de la nit. A la guixeta de control va preguntar pel Bronislav. Li van dir que feia dos setmanes que l’havien despatxat i que no li sabien el rastre. La Lluïsa es va atansar a l’home de l’entrada i li va llençar: “Dóna’m la teva mà ¿Saps què és això? És el meu cor... i està trencat. Pots sentir-lo?”

Necessitava pensar. I també necessitava deixar la ment en blanc per sentir què volia realment. Va agafar el cotxe i va conduir cap a les muntanyes. Buscava unes aigües termals que poca gent tenia el privilegi de conèixer. Volia envoltar-se de paisatges bonics i moments que la fessin sentir-se bé. Va tardar una mica a localitzar-les però finalment les va trobar. Eren allà, a quatre passes. Es va alegrar. Ho havia aconseguit. No hi havia ningú en quilòmetres al voltant per aquella zona, així que no s'atabalà gaire per despullar-se al mig de la intempèrie deixant la seva nuesa i la seva panxa al descobert. S'atansà a l'aigua i s'hi capbussà. Però no estava sola, ho podia sentir. Estava amb el seu pinyol. Tan petit i ja li feia companyia! Potser tenia el cor trencat, però estava disposada a apedaçar-lo. Ara no només era responsable d'ella mateixa. 

Quan baixà altre cop al poble veié el seu cotxe aparcat davant la casa. Estava disposada a explicar-li tota la veritat. Passés el què passés. Així que es cordà bé l'abric, respirà a fons i obrí la porta amb decisió.

—Ei!
—Hola, Lluïsa! —i se li llençà al coll—. Espero que no et molesti que t'hagi esperat aquí dins. He vingut directament, no he passat ni per casa els pares! Si s’assabenten, em maten! No podia esperar més a veure't —i somrigué cofoi mentre l’abraçava.
En aquell moment, envoltada pels seus braços, se li acudí que les traïcions en temps de guerra són infantils comparades amb les traïcions en temps de pau. I una llàgrima li relliscà galta avall.

—Eh!, què tens?
—Buff!! —i se separà una mica. Es descordà l'abric, posant-se de perfil perquè ell ho pogués veure clarament. 

Pel cap de l’home passaren desordenadament milers d’imatges del temps de guerra que li havia tocat viure. De la incerta pau que li esperava en tornar a casa només en unes hores de vol, d’un miratge alat que el portava de l’infern al paradís desitjat. Un munt d’imatges s’amuntegaven en pensaments inconnexos: què trepitjaria, què es trobaria darrere d’una porta, quines mirades decidiria que havien de continuar mirant i quines, quan premès el gallet, arribarien al final de trajecte. Els flaixos passaven a tota velocitat amb ulls que es clavaven al seu cor insensible, endurits per combats contra un enemic sovint invisible.

Els records esclataven en rostres d’horror, suplicants; fins que les arcades es feien insuportables després d’arranar l’últim refugi. Llavors es deia: “Hi ha ocasions en què sento vergonya de pertànyer a la raça humana” i, d’immediat, li venien els pensaments d’una pau temuda que l’esperava a casa. En aquell moment la neu es tenyia d’un vermell encès, d’un cor que maldava per néixer.

Alçant la mirada des de la panxa, que començava a descriure una pacífica rodonesa, fins als ulls humitejats, li preguntà:

—Lluïsa, saps on el portes?

La Lluïsa sense abaixar l’esguard, mirant de fit a fit a en Pau, respongué:

—El portaré jo sola, no vull que mai més el gel em trenqui el cor.

Mesos abans hagués desitjat la seva tornada, però aquell dia, se sentia una dona diferent i s'havia acostumat a la seva absència. Amb quin dret tornava demanant-li explicacions enmig d'un hivern gèlid ? Ell havia escollit. Aquell poble no tenia futur, només una xicota amb la que havia fet camí des de jove. Però les seves anades a qualsevol indret, feien que aquella relació trontollés a cada permís, a cada promesa de retorn “quan torni, serà per sempre” i aquell “sempre” s’esvaïa a cada retorn.

Ara, tots aquells pensaments dels passat, li semblaven justificacions. Encoratjada, va sentir que volia aquella criatura, sense tenir gaire en compte el desencís del seu promès. Girà cua, i desaparegué, caminant per un carrer solitari, on la presència de l'hivern era evident. El nou ésser que duia dins seu havia de veure la llum. Era el fruit d'una passió descontrolada, i encara que breu, sentia que fins i tot, en Bronislav tenia dret a saber-ho.

Feia temps que la rondava, fins que un vespre, desprès d’un bon grapat de mirades creuades, la convidà al seu habitatge: la pensió dels Àngels va ser testimoni d'aquell desig. “No he estat mai a soles amb un home, ni tan sols vestida. En roba interior encara és més estrany”, digué ella, però la tendresa dels seus dits, el gust dels seus petons, i la mirada de color blau cel, la varen deixar nua i ...

Ara, enmig del carrer, una barreja de sensacions i un lleu mareig, li fan perdre els sentits, i la fan caure a terra. Hores més tard, intenta obrir els ulls, malgrat el mal de cap. El primer gest en tornar a la realitat és la mà al damunt del seu ventre, i breus moments després, una infermera amb cara afable, li portarà un gran ram de roses, amb una targeta, on s’hi llegeix una sol mot:

“T’estimo.”

© Patrinsky, Gerònima, Rafel i Eli (agost 2012)
_____________________________

LES FRASES A COL·LOCAR EREN:

«Les traïcions en temps de guerra són infantils comparades amb les traïcions en temps de pau.»
(Ralph Fiennes)
El pacient anglès

«Hi ha ocasions en què sento vergonya de pertànyer a la raça humana”
(Kirk Douglas)
Senders de glòria

«No he estat mai a soles amb un home, ni tan sols vestida. En roba interior, és encara més estrany.»
(Audrey Hepburn)
Vacances a Roma

«Dóna’m la teva mà ¿Saps què és això? És el meu cor...i està trencat. Pots sentir-lo?»
(Ethan Hawke)
Grans esperances

4 comentaris:

Gerònima ha dit...

Ja ja ja! com ens agraden els finals Disney!
:)

Rafel ha dit...

Sí, Gerònima i això que pintava malament.

:)

pons007 ha dit...

tot va bé si acaba bé ^^

montse ha dit...

Sou uns cracs, felicitats!!!