dijous, 6 de setembre de 2012

HV 12/5. Divendres

No sé que té aquest replà que sempre la cosa de la pell, de l'eros, vaja, us tira cosa de no dir. No importa si és sol, en parella o en trio: el sexe és alegria. I les dones sempre guanyen!
I com que demà és divendres, us deixo amb aquest relat obra de les ments perverses -i bilingües, per cert- de Martí, Cris V/N, Palimp i  Laura T. Marcel

Que aprofiti!
___________________________

Divendres


Ho he de fer passi el que passi abans d'aquest divendres al vespre, però a hores d'ara encara no sé si podré trobar-te, ni tan sols on podria fer-ho, per explicar-t'ho, i ja sé que t'estranyarà, que m'escoltaràs amb els teus ulls transoceànics i amb prou feines entendràs res de tot el que et diré, tot això si et trobo, és clar, però sé que em coneixes prou bé com per no fer-me preguntes incòmodes i no tensaràs més del compte el fràgil equilibri que em manté aferrat i dempeus en aquest món, amb els ulls clavats en la teva mirada i amb les mans, tremoloses, tallant l'aire per donar forma a la idea, a l'ideal, millor dit, perquè tu, només tu, pots fer realitat aquest joc mil.limètric i precís del que preserves, inconscient, la fòrmula intangible, a flor de pell, per on els vectors serpentegen enjogassats i sigil.losos sota la teva presència dràsticament subversiva, el teu gest d'aparença innocent i l'irresistible cadència dels teus llavis, però sisplau, no em fallis, malgrat sé que no et trobaré abans de divendres al vespre i tot haurà estat només això, un deliri sublim, incandescent, inenarrable, però ben mirat em pregunto, per què realitzar una obra quan és molt més bell somniar-la tan sols?

* * *

Tinc l’estranya qualitat d’enamorar-me de qui no he de fer, on no he de fer i quan no he de fer. Sempre ha estat així. Des de sempre. Recordo com si fos ahir quan encara era jove. Tot i la rebel·lia de l’edat, ja podia  veure amb claredat com era el color de l’amor. No existia res més.  Quan m’atreia una persona, m’atreia amb bogeria, sense excuses, tota ella, més que mai. Els anys passen ràpid, massa. M’he enamorat bojament d’un somriure a París, d’uns ulls a Sardenya, d’unes mans a Istanbul i d’una ment que mai vaig poder abastar amb les mans i que em teclejava des de Califòrnia. Ara, però, a les acaballes de la vida, em trobo amb aquest entrellat. Divendres, divendres.... No existeix ningú més que tu, no existeix més que divendres, i jo, mentre, m’apago.

* * *

¡Por fin viernes! Que ganas de acabar esta semana de mierda y dejar de ver el careto de mi jefe por dos días. Lo mejor, el plan de esta noche. A ver si pongo fin a esta temporada de secano..., yo creo que hay plan, fijo. Los mensajes que me ha dejado en el feisbuk son un poco repipis, como que me ha tenido que ayudar mi primo el universitario porque no los entendía del todo (yo soy más de ir a lo directo, tipo: Una qüestió d’etiqueta, ¿què prefereixes?, ¿el cul o la bragueta? Pero vamos, que le molo. Solo espero que la cosa no se quede en un paseo romántico a la luz de la luna, que siempre hay gente a la que le cuesta dar el primer paso, aunque se lo pongas en bandeja... que ya tenemos una edad para saltarnos el paso de ‘hacer manitas’ e ir directamente al lío. Ya me encargaré yo de que la cosa vaya fina, y que no decaiga en todo el fin de semana.

¡Adiós telarañas!

* * *

Divendres. Totes les expectatives estaven posades en aquella nit. Tots tres l'esperaven però era ella la que guiava el tour. Va triar amb extrema cura una sensual posada en escena, i es va presentar a la feina de l'Álvaro. Ell va emmudir de la sorpresa però quan se li va acostar i el va saludar amb un petó als llavis el va paralitzar.

—Puja al cotxe i no diguis res.

I ell, amansit com un corder va fer cas.

—¿Adónde vamos?
—Et vull presentar un amic.
—Preferiria que fuera una amiga, pero vaya...
—No en tindràs prou amb mi?

¡Huy, qué peligro!, va pensar l’Álvaro, però es va deixar portar. Van arribar de seguida al destí. Van picar i els va obrir el Robert.

—Pensava que vindries més tard.
—Ja, però jo us vaig prometre sorpreses, oi?
—“Ens...”?
—Sí. Pugem a l'estudi?

I el Robert, obeint els seus desitjos els va conduir amunt. L'olor a trementina envaïa l'espai, algunes teles i cavallets guarnien els racons i en un costat de l’habitació, un jaç, que fins i tot semblava confortable. Només entrar la Ruth va treure's la jaqueta deixant al descobert un temptador escot que oferia una delicada brusa que semblava cridar “descorda'm”.

—Robert, quin seria ara el teu desig?
—Pintar-te.
—I el teu, Àlvaro?
—Follarte.
—Tant previsibles com esperava. Doncs, Robert, agafa els pinzells i pinta el que més t'agradi.

I dirigint-se a l'Álvaro li rodejà el coll amb les mans i amb la mirada lasciva li va dir:

—A què esperes?

La passió es va desfermar en poca estona, sobre el jaç i sobre la tela. Els dos homes van assolir el clímax com no s'havien imaginat. Ella també. Però... li quedava un serrell per pentinar. Es va recompondre, va mirar a l'un:

Mai oblido una cara...

Va mirar l'altre:

...però amb vostè faré una excepció.

I llavors, dirigint-se als dos i bufant-los un petó, abans de marxar d'allà, els va sospirar:

—Malgrat tot, sempre vostra.

I va marxar amb el Jaume per passar amb ell la resta de la curta vida que encara li quedava.
______________________________

LES FRASES QUE CALIA CO·LOCAR EREN:

«Tinc l’estranya qualitat d’enamorar-me de qui no he de fer, on no fe de fer i quan no he de fer».(Shirley MacLaine)
El apartamento

«Una qüestió d’etiqueta, ¿què prefereixes?, ¿el cul o la bragueta?»
(Brad Pitt)
El Club de la lluita

«Per què realitzar una obra quan és molt més bell somiar-la tan sols?»
 (Pier Paolo Pasolini)
El Decameró

«Mai oblido una cara, però amb vostè faré una excepció.»
(Groucho Marx)
L’Hotel dels “lios

© Martí, Cris V/N, Palimp i  Laura T. Marcel (juliol 2012)

5 comentaris:

Joana ha dit...

M'ha agradat molt!
Dona llesta.

◊ dissortat ◊ ha dit...

Un final perfecte. Dos millor que un!!!

Salutacions.

pons007 ha dit...

jo no soc del parer d'en Robert, això de pintar mai se m'ha donat bé, l'altra opció sembla més interessant...

Elfreelang ha dit...

un relat a quatre mans que sembla escrit per una sola, reeixit i rodó!

Gerònima ha dit...

Molt bo! sí és que tenir a tothom content només necessita una mica d'imaginació! ja ja ja!