dilluns, 29 d’abril de 2013

HV 12+1/1: No sóc una puta, milord!

Comencen a arribar els primers relats de la Tongada 12+1, de les HV. L'Arare, en  Joan Gasull,  la Carme Rosanas i en Rafel ens endinsen en les tèrboles relacions d'unes persones que es mouen entre el desig i la venjança. D'una contundència corprenent.
_____________________________


 No sóc una puta, milord!

Em mareja, tanta sang. Cal, que ho netegi, tot això? Què em poden dir? Què em poden fer? Que em tanquin, que em matin, tant me fa. Ara ja, tant me fa.

Acaba de deixar-me, el malparit. Mentiria si digués que no m'ho esperava. Deixaré la meva dona per tu, t'ho juro per Déu. I una merda! Sempre és la mateixa història. I me la sé, la història; no és la primera vegada, no, ja m'havia passat abans, però jo era tan jove!

Estàs tan enamorada que no veus res, no sents res, no fas cas de res ni de ningú i t'entestes a voler canviar-lo. És un tema tan fastigosament conegut que si no fes plorar, faria riure.

Si fos sincera escriuria un bolero. O potser un tango. O el cantaria. En un bar tronat, fosc i ple de fum, vestida de negre, amb un escot que mostrés la pell blanca, llepolia pels homes, enveja per les dones..., encendria una cigarreta i jugaria a ser diva.

Jo mano, senyor, i vostè no té cap poder sobre mi. No, senyor, no em pot tocar: només em pot mirar. I si vol alguna cosa, senyor, primer, pagui. No, no sóc una puta, no. Sóc una dona despitada, prop de la claveguera. Això sóc, senyor. Això sóc, milord. Definitivament, cantaria un bolero. O un tango.

Però..., què és aquesta remor que sento? Coi, si estan fent una festa aquí sota, jo amb aquest merder i aquí baix amb la gresca. Potser que hi vagi a fer un cop d’ull... Mira que bé, una festa de bombers! Si faig una mica el paper els puc engrescar. Ensenyant una mica de cuixa els ajudaré a beure. Quan estiguin prou tous encara m’ajudaran a netejar tota la sang.
           
Veig que hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure; festa sempre que es pot i ben muntada. Fa poca estona que hi sóc i ja veig que el meu pla no està a l’alçada, doncs no he convençut gaire i ja porto la meitat de la roba treta. Aquests bombers estan molt entrenats, controlen molt el seu estat i fan anar la seva mànega amb molta destresa. Estic perdent el cap a passos agegantats, haig de trobar algú que m’ajudi a fer neteja al pis de dalt. Però primer ensopego amb dos fornits guerrers amb ganes de gresca, que vénen armats amb unes copes a punt de vessar i fan més pinta d’embrutar que de netejar. No hi ha res que esperi més que la feina, no?

Ha sortit el sol. Tot és confús, unes hores de son no han estat suficients per recuperar-se. Les primeres imatges fiblen el meu cervell. La festa ha estat sonada. Penso que tothom dorm, fins que una mà molt suau m’acarona esquena avall. Girant-me, em trobo davant d’una noia amb cara de perdonavides, mig vestida amb la meva roba, que em diu: «Jo et puc ajudar».
Penso que he xerrat més del compte. No recordo res del que he dit. Ara no sé si puc marxar o haig d’acabar la feina...

—I qui t’ha dit que necessito ajuda? – contesto jo, per veure què passa.
—Com que qui m’ho ha dit? Tan  col·locada estàs que no recordes res...? Tu m’ho has explicat tot, reina, tot.  Com et vas deixar engalipar pel malparit i com finalment t’has venjat d’ell i ara no saps com desfer-te’n. Jo et puc ajudar.
—No necessito ajuda, no em fa res que em tanquin. Deure’t un favor a tu, em sembla que seria molt pitjor.
—Molt pitjor que la presó? Tu no saps què dius...,  jo sí. Si treballem juntes, tot pot ser molt millor i molt més fàcil.
—No gràcies, deixa’m estar. He volgut aprofitar la festa per escapar-me de tot i ara estic pitjor que abans. Però..., però què se sent? Què són tots aquests crits?
Aquesta remor que se sent no és de pluja, reina, és només que mentre t’ho pensaves i repensaves, ja han descobert el teu crim. Em sembla que ja no puc fer gran cosa per tu... això sí, t’has estalviat de netejar-ho. Ara ja no cal. Encara et dono una última oportunitat. Si vols t’amago a casa meva.
—Però per què tanta voluntat d’ajudar-me?
—Nena, tu no te’n recordes de res, però m’agrades, estàs boníssima i no et vull perdre. Tu no te’n recordes, però hem passat una estona inoblidable.
—Jo???? Amb tu????
—Sí, reina. Et faltaven mans. El cos de bombers durant el llarg estiu hem vist cremar molts boscos. Ara sabem qui ha estat la causa de tanta flamarada.
—M’estàs acusant d’incendiària i piròmana?
—Pel que fa al meu cor, sí. No vull que ningú apagui el foc que has encès en mi. Encara menys que s’interposi entre nosaltres el cadàver que estan aixecant al pis de dalt.

En aquell moment la conversa es va veure interrompuda per una cançó que venia del pati de llums del veïnat. La veu arribava clara i fresca com el matí amb les lletres d’un bolero escrit amb sinceritat: Si tu me dices ven...

Escoltar aquella cançó em feia mal. Jo que volia fugir, em veia atrapada entre una amant que descobria la fera que jo portava a dins i tot un senyor, que jugà amb promeses falses, camí de la morgue.

En aquell moment, barrejat amb els meus pensaments enterbolits, vàrem sentir una remor que no era de pluja, ja que venia des del pis de dalt de l’escala 6. Amagades darrere la cortina de la finestra que donava al replà, veiérem com els empleats que acompanyaven el jutge baixaven el que quedava del que va jugar amb els meus sentiments. Hi ha oficis que són de bon viure si es comparen amb la sort dels clients, pensava, mirant com els de la funerària baixaven el cadàver ensangonat.

La mirada del jutge, severa i escrutadora, es fixà uns segons a la finestra on espiàvem la comitiva. Rere el tel de la cortina, el rostre de la dona que em volia amagar empal·lidí, com si hagués vist un home que li era diàriament molt familiar.

Descansant al fons de la meva bossa, l’arma homicida era garantia contra promeses incomplertes.

Amb els meus sentiments no s’hi juga, milord.
___________________________________________

Els versos a col·locar eren:

· Salvador Espriu
«Durant el llarg estiu hem vist cremar molts boscos» (Possible introducció a un epitalami)
· Miquel Martí i Pol
«Aquesta remor que se sent no és de pluja.» (Aquesta remor que se sent)
· Marta Pessarrodona
 «Si fos sincera escriuria un bolero,» (Confessió)
· Joan Salvat-Papasseit
«Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,» (L’ofici que més m’agrada)

© ArareJoan GasullCarme Rosanas i Rafel

11 comentaris:

Laura T. Marcel ha dit...

Ostres, quina velocitat porten els veins de l'escala 6! Ja poden anar guardant el fiambre que sinó farà pudor.
Reinventant allò del sexe, droga i rock&roll, n'ha sortit la versió de sexe, alcohol i boleros. Força interessant!

montse ha dit...

Quina velocitat tant supersònica i quin magnífic relat.
Enhorabona!!!

◊ dissortat ◊ ha dit...

Els ha quedat molt bé. L'escena de la festa de bombers és genila hehehehe!!!!

Per cert, alguna cosa no va gaire bé amb la negreta dels versos usats. Es repeteix dues vegades el de la pluja i no es remarca el dels oficis, o això em sembla a mi.

Felicitats, veïns.

El veí de dalt ha dit...

Laura,
a veure si espavileu, doncs! ;-)

Montse,
és que el veïnat és espavilat

Dissortat,
Esmenat!

Carme ha dit...

Veïns, us felicito i ens felicito... em sembla una bona combinació.

Ha estat bé, no? Tenia ganes de conèixer el final, Rafel, te n'has sortit molt bé!

joan gasull ha dit...

No hi havia participat mai i la veritat és que ha estat una molt bona experiència i com diu la Carme el Rafel que ha tingut la feina de quadrar el final ha tret un 10

Rafel ha dit...

D'entrada gràcies al president de l'escala...
i també a la junta: Arare, Joan i Carme, pel relat trepidant.
Ara vigileu la protagonista, no es talla ni un pèl.

La Meva Perdició ha dit...

Un començament de traca. Banyes, sexe, adulteri, bombers fogosos i amors d'una nit, tot condensat i llest per deglutir ^_^
Especialment brillant trobo el començament del relat. La finalització m'ha desconcertat una mica amb el canvi de temps verbal, però està ben portada. Felicitats als veïns que treballen laboriosament com formiguetes. ;)

Alba ha dit...

Un relat molt bo!! Aquí hi ha moooolt nivell ehhh!! :D

Anònim ha dit...

quina mala tita, la prota, eh? ;)

Arare

Joana ha dit...

Felicitats!
Aquesta tongada comença roenta i sanguinària...
Que no decaigui!!!