dilluns, 3 de juny de 2013

HV 12+1/2: El vell mariner

Seguim amb noves històries. Aquesta és d'un viatge en el temps. D'intrèpids mariners en un temps remot en terres estanyes a la recerca de sort i aventures. Un relat del replà que conformen el Dissortat, Cantireta, L’Avi i Montse Pes. Felicitats!
__________________



El vell mariner

«Quan era menut em passava les hores mirant com els estibadors i mariners del port descarregaven les riques mercaderies que arribaven d'Itàlia i Sicília, de Llevant i de l’Àfrica, o de la magnífica Constasntinoble, que m’encisava; o les que s’embarcaven cap a aquells llocs que estava segur que visitaria quan poguera enrolar-me en algun dels vaixells panxuts que s'albiraven des de la costa, i que anaven omplint-se fins als embornals. El meu pare sempre va ser estibador i jo, quan vaig ser prou fort per a carregar aquells pesats embalums, també em vaig fer. Però jo volia abandonar València, la ciutat que m'havia vist nàixer, i fer-me a la mar.
Per mediació del pare, i amb la seua benedicció, un mercader em va acceptar en el seu vaixell com a mosso. Per fi seria aprenent de mariner, allò que més desitjava. Tan sols tenia quinze anys, però no m’espantava res. O això pensava aleshores.

Salparem el dia de sant Pere de l'any 1444. Un any feia que el nostre gran rei Alfons havia conquerit Nàpols. La meua primera travessia va ser bona, sense tempestes ni corsaris, i sense els vòmits que els mariners asseguraven —i apostaven entre si—, que patiria. Després d'alguns dies entràrem en el gran port de Palerm, i encara que el viatge havia sigut emocionant, tenia moltes ganes de tocar terra. No em va sorprendre escoltar la nostra llengua en aquella ciutat i menys en una taverna regentada per una família descendent de lleidatans, on es reunien molts mariners, mercaders i soldats de les nostres terres. Aquella nit vaig conèixer un home  expert en la mar; Vicent es deia, i mentre bevíem vi aiguat i menjàvem formatge de cabra, parlàrem dels seus viatges, i de moltes coses més. Ell va ser qui em va advertir que no havia d'anar a Constantinoble per res del món, perquè era el lloc més perillós de la Cristiandat;  però jo era jove i amb moltes ganes d'aventures, i fins que no vaig veure aquella meravellosa ciutat no vaig parar de navegar.

Ara he complit 24 anys, i no em penedisc d'haver-me establit ací, a la capital bizantina, però recorde el vell mariner que vaig conèixer a Palerm i les seues paraules. Quanta raó tenia! Ara que visc el setge dels exèrcits del soldà envoltant aquesta bella ciutat, sé el que volia dir. Constantinoble és l'últim parapet que s'alça contra el poder dels infidels. Quan aquesta ciutat caiga en mans dels turcs, ningú els detindrà.

No tinc por de morir, i em quedaria a lluitar de bona gana, però no puc fer-ho. He d'escapar amb la meua estimada Úrsula. Està esperant un fill, un fill meu, i quan entren els infidels no respectaran res ni a ningú. No podem quedar-nos ací.

«Marxarem». M’he fet escriure en un paper les meves últimes voluntats, tot i que sé que qui les ha escrites, igual no ha fet cap cas del que li he dit. He pagat el que em demanava. Potser més i tot del que era just.  Crec que perquè ella estigui en estat se’m rifen, i veuen la mala cara que faig, anant pel port buscant un vaixell sense massa requisits on enrolar-se. Pensava..., si m’embolico el ventre amb una bena ben tibant, potser encara em voldrien com a grumet? Escupo una saliva fosca. L’Úrsula diu que no té bon aspecte. Hem anat a una taverna vora el port, on es pot esperar el destí. Deixo córrer la imaginació i m’humitejo el dit índex. Resem en silenci mentre a la ciutat se senten els crits dels fidels i dels infidels, atemorint-se els uns als altres i encomanar-se cadascú al seu Déu particular.

*   *   *

“Si t’ho digués, no t’ho creuries”, aquest “si t’ho digués, no em creuries” anava ressonant dins el meu cervell, mentre em dirigia tan ràpid com les meves pobres cames em permetien cap la seu de l’Arxiu Històric, on m’estava esperant el Ferran.

Suat i neguitós, vaig enfilar cap el seu despatx. D’una revolada, obrí la porta i m’hi encarar:

—Què és això que no em creuria, Ferran?
—Veig que he despertat la teva curiositat, eh?

El posat saberut d’en Ferran, em va posar encara més neguitós. Portàvem més de sis mesos treballant en uns manuscrits que van arribar d’una excavació a Constantinoble i que eren el relat d’un vell mariner, que va viure la caiguda de la ciutat en mans dels turcs.  

—Sí, tinc la curiositat que em corrou per dins. Va, garla...

Es va repanxolar a la cadira i amb un mig somriure de satisfacció va deixar anar:

—La fórmula...
—Quina fórmula?

Em va allargar unes planes del manuscrit. Mentre les mirava, en Ferran, va continuar:

—El vell mariner estava malalt i els símptomes que descriu són els típics del càncer d'estómac  Pel que sembla, quan van entrar els turcs a la ciutat, va poder escapar amagant-se amb la seva dona embarassada i amb una bossa d’herbes que li va donar un xaman àrab, juntament amb la formula.
—I..?
—Doncs que pel que diu el manuscrit, amb el temps, va refer la seva vida a la ciutat i va morir de vell. T’imagines? Hem trobat un antic remei que pot curar el càncer!
—Això és increïble! —vaig dir.
—No podem perdre aquesta oportunitat d'indagar en aquest gran descobriment.

Tots dos ens vam mirar amb una mena de complicitat. Sabíem que havia arribat el moment de dedicar tota la nostra energia en aquesta nova aventura. A partir d'ara les properes decisions determinarien el nostre destí, a la recerca d'aquest lloc privilegiat.

—El futur és a les nostres mans, ens trobem en un indret costaner i de difícil accés per terra. És una vall fèrtil amb els camps cultivats i grans ramades de bestiar pasturant als prats plens de  flors aromàtiques que amaguen secrets mil·lenàries.
—Els més ancians de la vall ens expliquen històries del seu origen com a poble i de com han hagut de lluitar, per conservar la llengua d'aquell vell mariner malalt, que va aparèixer en aquest indret amb la seva dona, buscant les herbes remeieres del vell xaman. En aquest lloc van trobar pau i aixopluc i l'oportunitat de seguir vius i començar de nou. S'establiren aquí, conreant la terra i descobrint els ungüents curatius de les plantes silvestres, amb l'ajuda dels seus set fills.

Per nosaltres aquest poble apartat del món, era el refugi de la nostra descoberta. Només ens calia entrar, aprofundir en els seu coneixements i descobrir la fórmula que guardava. Ells, mai s'havien preguntat el perquè envellien tant, només sabien que això passava en aquest indret.

—A bocafoscant, tot queda en silenci, un altra nit en blanc: les paraules sostenen la ficció del dia que se'n va.

—La serenor i el somriure d'aquesta gent ens sorprèn gratament i ens ajuda a establir llaços d'amistat perdurable més enllà de la nostra troballa. A la fi, hem començat a esbrinar el perquè de tot plegat. Potser, també com el vell mariner decidirem perllongar l'estada...



Els versos que calia col·locar eren:

· Miquel Bauçà
«El vell mariner que vaig conèixer» (El vell mariner)
· Carles Hac Mor
«Deixo córrer la imaginació i m'humitejo el dit índex» (Acció)
· Josep Palau i Fabre
«-Si t'ho digués no t'ho creuries:» (Veu de dona)
· Susanna Rafart
«Nit en blanc: les paraules sostenen la ficció del dia que se’n va.» (Del llibre Retrat en blanc)


© Dissortat, Cantireta, L’Avi i Montse Pes (maig 2013)

5 comentaris:

Carme ha dit...

Ostres!!! Tots s'hi volien quedar i així el secret no s'escampava pel món.

Ho esbrinen i no diuen res, quina barra!!!!

Un aplaudiment veïns!!!

montse ha dit...

Felicitats, Avui farem dringar les copes al replà.

Gerònima ha dit...

Ooohhhh!!!
Que bonic!!!

◊ dissortat ◊ ha dit...

Xe mira, si al remat ha quedat bé i tot, veïns del replà! hehehe

Laura T. Marcel ha dit...

Bon relat i ben relligat. Si és que en el fons, això que fem, té una certa màgia!