Els veïns del Replà sisè havien de continuar l’inici d’un conte mític: “Te deix amor, la mar com a penyora”, de la Carme Riera (Ed. Laia, col. Les ales esteses; Barcelona, 1975). El primer llibre que la va dur al reconeixement literari i de lectura obligada per adolescents lletraferits de l’època. Almenys, per mi,... Vaig pensar; com acabaria aquesta inici de conte de final lèsbic en mans d’alguns veïns del replà... El resultat, ben evocatiu i curiós, per cert. El títol, és meu, però. Diguem que comença màgic i acaba esotèric. Els culpables de la curiosa tergiversació: en Sergi (La mevaperdició), l’Arare (Des del meu mar; que està de canvis, m’ha dit), la Zel (Ara Mateix), la Laura (Mar i cel) i en Pratinsky (L'agulla, , el paller i les ulleres).
_____________________________
_____________________________
HV 9/2: El basilisc
Imatge extreta de: Trucadors
“Des d’aquí, des de la meva finestra no puc veure la mar. Només uns níguls de mal color, desfent-se i la punta d’agulla del temple del Tibidabo. Res de bo. Cases pisos, altets i lletges, amb flors esmorteïdes als balcons i veles grogues rostides pel sol. No puc veure la mar perquè roman, enfora d’aquí, al l’altre cantó de la ciutat. Endolada, greixosa. Quasi pudent, agombola, com una dida, vaixells de càrrega, iots i golondrines ancorades en un racó del moll. Aquesta mar no s’assembla gens a la nostra”.
Em resisteixo a romandre tancat un dia més entre aquestes parets que són alhora presó i refugi silenciós, on em llepo les ferides. Reflexiono amb cura quina serà la cuirassa adient per afrontar el meu viatge mentre rossego l'arrel del gingebre que em garanteix que l'estómac no es regiri.
A saber: del paraigüer de fusta de punha asiàtica, prenc el para-sol ornamentat amb escenes de gripaus vestits d'arlequí que em servirà per saltar pels terrats i despenjar-me pels canalons de les teulades. L'estetoscopi del doctor Flaubert em permetrà escoltar el flux de les marees subterrànies del clavegueram, i calibrar la intensitat del batec de la ciutat en la disposició de les llambordes que reprodueixen la constel·lació d'Orió. Una unça d'ungüent de morella i menta d'ase ben mesurada, impedirà que els pensaments escapin del cervell amb el perill que explotin com bombolles de sabó sobre els vianants desprevinguts. Un prisma de quars verd (millor si és pentagonal) m'ajudarà a discernir quines són les caravanes de bons caminants de les troupes de firaires i entabanadors. Per últim, la caixa de llapis Alpino (només serveixen els d'aquesta marca) imprescindible per traçar en cada cruïlla els símbols de la taula periòdica en el sentit invers de les agulles del rellotge i que seran l'única guia segura per desfer el meu camí.
Ara sí, ja estic preparat per introduir la clau daurada en el pany del basilisc, i obrir la porta de casa.
—Eh, tu!
—Què… què passa, què és, aquest murmuri? És a mi?
—Sí, home, sí. És a tu! És a tu! A qui vols que sigui, sinó?
—Eh… qui, què, qui ets, què passa, des d’on em parles?
—Tant és, qui et parli i des d’on et parli, la qüestió és que m’estic dirigint a tu, per tant, atura els teus moviments i estigues ben atent al que t’he de dir. Ja fa massa temps que m’espero.
—Que t’esperes? Però..., no entenc res...; que esperes què o a qui, i, per l’amor de Déu, qui coi ets?
—No sóc home ni dona, no sóc animal ni ésser conegut. Però tot això és irrellevant, pel cas que ens ocupa. El que has de fer és guardar-te aquesta clau daurada allà on vulguis. Però per res d’aquest món ni de cap altre obris aquesta porta, entens? Ni de cap altre! No se t’acudeixi obrir aquesta porta. Les conseqüències podrien ser nefastes. Pren-te el teu temps per pensar en el que t’acabo de dir perquè les meves paraules són importants... i decisives.
Em guardo la clau a la butxaca i al mateix temps m’aferro fermament al prisma, encara no sé d’on prové la veu. La veu? Ben mirat, no és una veu. Què és?
—Ja t’he dit que tant és, qui sóc, on sóc, d’on vinc o allà on vaig, si et parlo articulant paraules o pensaments i si em pots veure o no. No tenim tot el temps del món. Has fet bé de guardar la clau, però ara deixa anar el prisma. Ara. Ara mateix! No responc del que et pugui passar si no obeeixes les meves ordres.
He de pensar amb rapidesa. L’ ungüent? Els llapis de colors? Oh, per tots els déus, per què no puc pensar amb claredat?
—Mou-te—. La veu segueix —Mou-te!
De res m’ha servit tota la parafernàlia. O potser sí, vés a saber. Em resisteixo a deixar el prisma, però una força interior m’empeny. Decidir, què faig, és urgent... Si decideixo entrar, cosa que ara no sembla possible, quelcom estrany m’espera. La malastrugança em persegueix darrerament, m’empaita i em corprèn.
Ningú es pot estranyar ara que empri tots aquests rituals. Potser algú creurà que he perdut el seny definitivament. No és el cas. Ja l’avi explicava històries estranyes, sempre relacionades amb el basilisc del trucador. I, vés per on, tot el passat em retorna. Amb aquesta veu que no sé reconèixer... “Acció!”, em crida.
Els llapis, fidel al meu ofici, em criden sense veu, només l’olor de fusta esmolada. Vaig escrivint un a un els símbols, en sentit contrari a les agulles del rellotge. De fet, si seguim l’ordre de l’univers, i pensem en el magnetisme, així haurien de rodar els rellotges, a l’inrevés.
UUO............UUS............UUH.............UUP......... Acabo d’escriure la P i m’ensorro, sense saber ni on ni com, només em sento engolit en una mena de pou estret, i el llot m’omple els ulls, les orelles, els narius, i caic, caic, sense soroll, sense precipitació, recollit, gairebé bressolat per una matèria fresca i viscosa.
No sé ben bé si he perdut el coneixement, ni quanta estona ha passat, però obro els ulls, nets, i hi veig clar. Semblaria que sóc en una galeria, una mena de cruïlla del clavegueram, però tot és massa natural, no hi ha rastre de l’obra humana. Observo i veig un llit de llim, i molsa, que s’enfila per les parets humides. Murmuris i degoteig de quelcom que podria ser aigua, però no ho sembla. És quelcom més viu, enganxós i ara més càlid.
M’aixeco, i mandrosament camino, lliscant com una serp curiosa. Sento una
mena de soroll, —bum-bum, bum-bum— gairebé un batec d’un cor aliè. Repasso
les butxaques, buscant l’estetoscopi i em cau la clau.
Ara si que l’he feta bona!
—Noooo! –crido i em lamento.
La clau, que era la veritable clau de tot, desapareix davant dels meus ulls sense poder-la recuperar. Ha quedat recoberta per aquesta capa viscosa de terra que ara s’endureix ràpidament i deixa atrapada la clau, el meu tresor, igual que l’àmbar atrapa els insectes i els aïlla del món fent-ne una joia.
—Què carai passa aquí? Eo! EO!!
Ningú ni res contesta. A poc a poc la vista se m’acostuma a la llum tènue que hi ha. No sé en quin món estic. La temperatura és agradable, en contra del que caldria esperar; se sent una agradable olor a dolç, i ara sí, ara veig un punt de llum al fons d’on em trobo. Vaig cap allà, no puc sofrir més aquesta incertesa de saber en quin món sóc, amb qui he de veure-me-les .
Camino i camino i em vaig apropant a la llum. No és desagradable però em costa desplaçar-me, a cada pas sembla que alguna cosa em vol enganxar al terra. I ara ja gairebé arribo.
—Oh! Quina meravella!
Hi ha un forat en una mena de paret de no se quin material, que deixa veure un llac, amb un raig d’aigua que l’alimenta, sembla un salt important però no veig d’on ve. És tot molt estrany. Però...
—Ostres, què passa? Ja no em puc moure, estic enganxat al terra totalment. Eh, auxili! Hi ha algú en algun lloc? EEEEEhhhh!!!
Definitivament no em puc moure. La matèria que trepitjo m’està fent seva. Noto que els dits dels peus se m’allarguen, molt i molt, metres cada dit, i ara ja no són dits, són arrels. Res em fa mal, es una sensació agradable, però no em puc imaginar que passarà si acabo sent un arbre. I cada vegada ho tinc més clar que serà així. Sento una força que m’està estirant el cos cap a munt i els meus braços s’enlairen tal qual branques d’un om i noto, i això si que em fa mal, que el tatuatge que em vaig fer a l’esquena amb un cor que portava el teu nom, s’encrosta, s’endureix, i més que mai deixa veure el meu amor, el teu record. El cor tatuat a l’esquena es desprèn i el puc veure davant meu, lliscant sobre el llac, el veig arribar a l’alçada del salt d’aigua, i just quan sembla que ja hi és, apareixen estructures que reconec immediatament.
Potser es millor quedar-se enganxat al llim. Les llums del Tibidabo perfilen el temple, la nòria l’hotel i la torre Foster (sóc a casa).
L’estetoscopi el trobo a la butxaca esquerra de la jaqueta, el primer que intento és situar la seva campana allà on hi havia el tatuatge. M’espanto quan veig la profunditat inesperada del pla de contacte del giny. Vibra la costella quan l’estetoscopi la contacta, però s’ha alleugerit el dolor i no sagna.
Més enllà del forat d’horitzó que em permet la meva vista, tot la resta és degoteig d’aigües pudentes en un entorn fosc i insà.
Auxili! No vull seguir aquí. L’estetoscopi sols m’ajuda a confirmar la meva inanitat.
De cop el llot al que estic enganxat sembla transformar-se en una corrent molt i molt fluida, que m’allunya de la meva única finestra a una velocitat que no puc entendre. Em deixo anar en aquest corrent que no comprenc, incapaç de dirigir cap extremitat del meu cos en tots els intents de moviment autònom que cerco de fer.
Després d’un temps que no puc determinar sento crits d’ocells, m’embafa una salaor punyent, torna la llum, m’estic ofegant al port de la meva infantesa, massa insignificant per a ser albirat per cap dels turistes que omplen els hotels flotants, i sense cap “golondrina” per a intentar el meu rescat.
© Sergi G. Oset, Arare, Zel, Laura T. Marcel i Jordi Prat (juliol 2011)
