dimecres, 16 de gener de 2008

HV 8/2008:El te de les cinc

Una història entranyable. Amors i passions lligades al passat. Personatges de l'alta societat anglesa lligats per un quadre. I un d'ells, l'Òscar Wilde. Havia de sortir un relat rodó per força. Les que s'han trobat per fer el te plegades han estat la Tarambana, que la veig molt enamorada darrerament, la Laura Arantegui (que encara no té blog i no sé què espera), el Josep Manel, un gentleman entre damisel·les que sempre fila prim i fi, i l'Euria, que fa dies que no la sento feinejar per casa, li posa el perfecte colofó. Deixeu-vos transportat a la societat victoriana del Londres de principis del segle XX i viure els enrenous matrimonials. On encara les cartes manuscrites tenien el seu pes...

_____________________________
El te de les 5
[Termes a emprar: Índia, 1905, Òscar Wilde, carnisser]

Mirava fixament les mans hàbils d’en John mentre separava el cap de l’ànec de la resta del cos. La sang tacava el gruix de fusta del taulell i regalimava omplint les clivelles dels dits i el davantal blanc del carnisser. Les olors li omplien el nas i gairebé la marejaven.
La comanda era grossa i la Vera no podia evitar recordar els antics sopars a casa dels Drake quan el celler i el rebost eren plens a vessar. El Covent Garden era un anar i venir de minyones i mossos portant encàrrecs amunt i avall. «Maleït John, sempre s’entretenia a parlar amb uns i altres i mai tenia res a punt!» Faria tard.
Com aquella vegada, set anys enrere, quan just li va anar de fer el rostit. Se’n recordava perquè el senyor havia tornat de l’Índia després d’anys cultivant te. Des d’aquell dia, res havia estat igual.
La Vera era una minyona secretament orgullosa que, gràcies a la seva condició, pogués conèixer aspectes íntims dels senyors. Només li calia el mínim esforç d’aturar-se casualment per adreçar-se la còfia darrera d’una porta tancada. Però aquell matí de feia set anys, amb una simple inspecció del sobre adreçat a Lord Drake en va tenir prou per veure que venia de Paris i que l’enviava Òscar Wilde. La cara de Lord Drake en veure el sobre era el rostre de la desolació.
Quan els va portar el te de les cinc va entrar precipitadament, perseguint un invisible terròs de sucre. Lady Drake, amb un gest triomfal, s’alçava després d’haver llençat alguna cosa al foc. El senyor, assegut en una butaca, mirava l’infinit amb ulls tèrbols. Ni una paraula. La Vera va estar segura que la carta de Wilde, l’escriptor proscrit i antic company de Lord Drake a Oxford, ja era un munt de cendres.
Però estranyament va ser Lady Drake qui es va posar malalta des d’aleshores. “Debilitat”, deia el metge. No s’aixecava del llit i la seva palidesa feia competència als llençols que amb tanta exigència havia fet emblanquinar mesos enrera. Lord Drake, com una ombra, es passava les hores assegut en una cadira al costat de la seva dona, llegint-li llibres de viatges i poemes d’amor.
Semblava que res no canviaria fins a aquell mateix matí de 1905. La senyora havia anat personalment a la cuina amb els ulls brillants i li havia dit: “Vés a buscar ànecs i guatlles a cal John. Avui serem quinze a dinar i vull que t’hi llueixis.” L’excitació gairebé la feia volar quan tornava cap a casa carregada de viandes. Es va aturar de cop quan va veure oberta la porta principal.
Lady Drake jeia al terra, al bell mig del rebedor, mentre dues de les minyones més joves miraven de treure-la d’aquell abatiment sobtat. La Vera va afegir a aquella imatge un escampall de queviures que no pogué aturar amb la flonjor de cos que li sobrevingué davant d’aquella visió. Però el més insòlit de tot era observar com Lord Drake mirava, amb el rostre pàl·lid i desencaixat, una nota que, segons va saber la Vera després, havia sigut llegida primer per la senyora de la casa, i que ara premia ell entre els seus dits amb un gest de contrarietat que amenaçava de vèncer la seva fragilitat de paper.
La vella minyona decidí fer-se càrrec de la situació, s’adreçà a una de les joves que semblava menys alterada i li manà portar les sals. Després, amb l’ajuda de l’altra incorporà la seua senyora ficant-li baix del cap el seu xal fet un convenient bolic. Com que Lord Drake no eixia del seu desconcert, mirà de treure’l fent-li un pessic a la cama. L’home, com si acabés de despertar d’una apegalosa migdiada la mirà i digué: El senyor Wilde és boig. Vol cremar el quadre de la senyora. Vol cremar-lo...”. I com si de sobte recordés alguna cosa, abandonà la seua dona, estirada entre les mans del servei, i desaparegué a l’interior de la casa per a, segons després, barret i bastó en mà, sortir al carrer com un esperitat.
Camí avall es dirigia a enviar un telegrama al senyor Wilde, volia que s’hi repensés, sabia que aquella tela significava molt per la seva dona i volia que es recuperés. Li donaria tot el que demanés.
Quan Lord Drake va marxar a l’Índia, Wilde va passar moltes hores amb Lady Drake, van establir una relació de complicitat que a la tornada de lord Drake no van poder amagar. Després d’una discussió entre els dos amics, Wilde va decidir marxar cap a Paris. Abans però li va escriure una carta a Cristina per acomiadar-se i d’amagat, ella li va regalar el quadre que admirava cada cop que quedaven a l’estudi per fer aquelles llargues passejades.
La distància entre els dos amants alleugerava Lord Drake, que feia tot el possible perquè Cristina el tornés a estimar com abans. I ara que semblava que es recuperaven, havia aparegut la nota, després de tan temps intentant tornar a la normalitat, Wilde necessitava oblidar-la i es volia desempallegar del quadre.
Lady Drake en tot aquest temps mai recordava els colors, la llum, l’olor d’espècies i el suau de la seda que li enviava el seu marit, tancava els ulls i somniava desperta. Recordava una i altra vegada els carrers estrets i foscos, la boira, la humitat i aquelles passejades amb Wilde.
Quelcom que mai podrà oblidar.
© Anna Tarambana,
Laura Arantegui,
Josep Manel

i Euria
(de l’escala I)
Gener 2008





Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

5 comentaris:

Té la mà Maria - Reus ha dit...

felicitats un relat molt tendre i emotiu

petons a tots

Jo Mateixa ha dit...

Ostres, un relat genial, super dolç, amb un llenguatge novelistic totalment, m'ha encantat!!!!

Felicitats Escala l!!!!!!!!!!!

josepmanel ha dit...

Les meues veïnes són genials. Després de veure el resultat em trec el barret.

Carme ha dit...

Quem romàntic! Que tendre! Que delicat! Jo també em trec el barret però per tots quatre

Carme ha dit...

Quem romàntic! Que tendre! Que delicat! Jo també em trec el barret però per tots quatre