dimarts, 29 de gener de 2008

HV 11/2008: Remor de sal i escuma

Amb aquest relat arribem al cap del carrer. Vull dir que acabem un cicle, per iniciar un altre. Diuen que el millor es fa esperar. No ho sé... Si ho dieu per les meves acompanyants, jo ho certifico on calgui. Estic content perquè han estat més que a l'alçada. Jo diria que les fitxo a partir d'ara. Què me les vaig fer escollir? Noooor....! El destí ens ha unit en una història que començava neguitosa i acaba en un autèntic trasbals. O no? Digueu-ho vosaltres. El Veí, que sempre imagina massa coses, va voler deixar un inici obert i sembla que les noies no l'han volgut tancar del tot. Serà que la Cruella li recorda un passat illenc viscut? Que la Meta es solidaritza amb un oblit no entès? O que la Silver encara creu amb les sirenes? Ja direu...Jo encara hi romio.

Nosaltres tanquem amb aquesta Remor de sal i escuma una tongada; la segona de les Històries veïnals. Aneu a veure les deu precedents perquè veig que no les heu comnetat gaire assíduament. En fi

Ara, deixeu-me uns dies per fer-ne la ressenya final i incito laTERCERA TONGADA. No parareu, ara , que anem llançats! M'acompanyareu, oi? Coi, que és gratis! I fa catosfera!

Estigueu atents a la carta de ajuste del blog i d'aquí uns dies obro la veda. Veient l'enquesta que vaig posar -però depenent de quants siguem- crec que tornarem a fer grups de quatre veïns/es; tot i que us sorprendré amb una proposta col.lectiva conjunta per entrar al Llibre Guinnes de la Catosfera (i si no existeix, me l'invento, què caram!).

_____________________________

Remor de sal i escuma

[Termes a incloure: París, 1998, Beata Santa Catalina, Tomàs, herbolaire]


C’est la première fois que vous étiez à Paris, n’est pas?

L’Aina va respondre amb un gruny lacònic. No tenia ganes de conversa. El viatge l’havia deixat esgotada, físicament i mental. Eren les vuit del matí d’un diumenge rúfol i ventós, hivernal, i feia només mitja hora que havia baixat del tren a la gare Saint-Lazare. Havia fet el mateix recorregut que la seva besàvia temps enrera. Des de Palma a Barcelona en vaixell i des Barcelona a París en tren nocturn. I a la mateixa edat. Tan sols que amb noranta anys de diferència i per un motiu ben distint. Si l’una, el 1908, anava a l’encalç d’un passat, l’altra, noranta anys després, buscava un futur. L’Aïna fugia de la incomprensió i la cegesa. I com la besàvia aleshores, duia un fill dins el seu ventre. Però ella no ho sabia. Encara.

Havia mostrat l’adreça al taxista, escrita en el remitent d’un sobre llargament esperat i pronunciant el carrer en el seu francès perfecte après a l’internat de Sóller. Aquella missiva havia estat el desencadenant: «Sóc a París. Vine prest. T’esper.”

A casa deixà la mare amb un atac de nervis i la paraula a la boca; el pare, indiferent, el.ludint el temporal amagat rera el diari i el germà petit feliç de perdre-la de vista per sempre més. «Això ens ho fas per fer-nos mal», sentí cridar la mare en donar el darrer cop de porta, maleta en mà. Als seus divuit anys, l’Aïna es creia amb forces per menjar-se el món. I amb aquella estampida sabia que cremava totes les naus.

Arribats al destí indicat, un casalot vell del barri de Clichy, pujà els esglaons de dos en dos, fins el cinquè pis. Pitjà neguitosament el timbre. L’espera es féu eterna. I quan s’obrí la porta i pensava llançar-se als braços de l’Yves, un noia pèl-roja, indiferent a la nuesa que mostrava sota un barnús obert, li espetà de mala gaita:

Et alors? Qu’est ce qu’il y a?

—L’Yves...? No hi és...? —demanà sorpresa l’Aïna. I balbucejant afegí— Duc aquesta adreça...

Alors! Tu ets la mallorquine, n’est pas? —va fer la noia, en un català afrancesat i amb un somriure inequívoc als llavis—Vés a saber on para le cochon aquest. Fa deux semaines que no el veig. Regarde —va fer senyalant rera seu un parell de bosses—; j’ai sa roba a punt de la jeter balcó avall.

El so d’una alarma propera s’uní al batec convuls i descontrolat en el cor de l’Aïna.

* * *

De la porta tancada s’escapa una llum encesa entre les escletxes. A pesar que dins la casa tots dormen assossegats –els pares, els sis germans petits, i la mula i les gallines al pis inferior– és costum deixar un llum d’oli encès al batiport. També és costum demanar de la Beateta que beneeixi la casa abans d’un llarg viatge, però no avui: tots queden i només ella parteix. “A la correguda i d’amagat, com els dimonis”, pensa n’Aina.

Dubta un moment més davant la porta tan tancada i s’ho repensa un segons abans de dir, amb la seva veu clara “Santa Catalina Tomàs, pregau per nosaltres”.

Hi ha viatges molt lluny, viatges per un temps, viatges d’anada i tornada, viatges durs, viatges per sempre, viatges a fora. París, tot i que ella encara no ho sap, és un viatge cap a dins. Aquest París que enceta nou segle, on ningú no li demanarà explicacions quan se li noti l’embaràs, és el lloc on tot va començar.

N’Aina enfila carrer avall i les seves passes ressonen en les llambordes de pedra, en el silenci i en la nit. Aquest viatge que dura cent anys haurà d’acabar-lo la rebesnéta.

* * *

Per uns instants li va caure l’ànima als peus. Ho havia entès bé? L’Yves no hi era, des de feia setmanes que aquella noia no en sabia res i no tenia cap altra referència d’on poder-lo trobar. “Sóc a París. Vine prest. T’esper.” On l’esperava? On l’havia d’anar a buscar si no era aquí?

La seva besàvia tampoc ho havia tingut gens fàcil noranta anys enrere, però ara l’Aina, en ple hivern de 1998, es trobava sola, molt sola i perduda a París, palplantada davant d’una pèl-roja mig nua i empipada que no semblava gaire disposada a donar-li un cop de mà. Però era evident que l’Yves li havia parlat d’ella. “Tu ets la mallorquine, n’est pas?”, havia exclamat en veure-la, potser ella li’n sabria dir alguna cosa...

Però ja no va ser a temps de preguntar-li res. Encara no havia obert la boca que la pèl-roja li va tancar la porta als nassos d’una revolada i amb un gran estrèpit. Recollint la petita maleta que havia deixat al seus peus, va fer mitja volta i va baixar els cinc pisos fins al carrer; lentament, intentant comprendre què li estava passant i què havia de fer. Encara no era migdia i li quedaven unes quantes hores de llum.

Va començar a caminar per aquells carrers que tan havia somiat i que tantes vegades havia imaginat, passejant agafada de la mà de l’Yves... Avui, però, eren buits de rialles i només aquell vent gèlid feia sentir la seva veu.

I va caminar i caminar fins a poder notar un cansament que la tornés a la realitat. I els seus ulls, nàufrags en un mar de llàgrimes lentes, s’aturaven sobre la gent, les façanes, les llambordes, sense veure res. Tot baixant per la rue du Seine fins a l’arc que dóna al Quai de Conti. Una boira espessa i cendrosa li deixava tant sols distingir les formes, les siluetes dels vianants, com fars en una tempesta, sobre el Pont des Arts. Creuant el carrer va pujar les escales del pont i es va aturar sobre la barana de ferro. Era freda. I la sensació intensa sobre la pell li va fer recordar perquè havia anat fins al pont. Tot inclinant-se sobre l’àmpit va mirar l’aigua. Segurament gelada, tal volta seria ràpid, tant de bo, va pensar.

Un soroll de fregadís la va fer sobresaltar. Només havia estat un paper que el vent havia empès entre els seus peus i la barana i que ara, lluitava per alliberar-se. Acotxant-se el va collir per desfer-se’n, però els seus ulls s’hi van passejar sense voler... Herbolaire o Grant Herbier” Mostra organizzata al Palazzo dei Musei. Biblioteca Estense Universitaria di Modena. De sobte, es va veure a sí mateixa amb el fulletó entre els dits, doblegant-lo amb plecs apresos feia molt de temps. Moviments precisos i rituals que la transportaven a un temps segur, de nina. I, un cop dipositat el petit vaixell de paper sobre la barana del pont, una presència li va fer aixecar els ulls.

- Aina... T’estim.

© El veí de dalt,
Cruella,
Metamorfosi
i The silver blue sea (de l’escala K)


(Gener 2008)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

6 comentaris:

Laura Arantegui ha dit...

Un ambient melangiós i profundament estètic... quina classe!

Jo Mateixa ha dit...

Enhorabona escala K, no podieu ser menys i es que a lo dicho, hi ha un nivellaç!!!!!!

M'ha encantat el vostre relat, felicitats!!!!!

Té la mà Maria - Reus ha dit...

com tots els altres, el realt ha estat a l'altura i ha tingut un gran nivell, felicitats

i ara que fem ?

Jo Mateixa ha dit...

Coiiiiiii que no hi he pensat abans, a mi ja m'hi pots apuntar a la propera tongada eh!!!!! :-)

Carme ha dit...

OOOOOOOOOhhhhhhhhhh! que bonic!

Jo també m'hi apunto, però ja t'ho recordaré quan sigui l'hora.

Carme Fortià ha dit...

D'aquells que et fan sentir les llàgrimes de l'Aina caure per les galtes pròpies i dels que et fan somiar que tot és possible!

Felicitats veïns!