dilluns, 7 de gener de 2008

HV2/ 2008: L'anomenaven... confiança

Anem per la segona Histèria, vull dir, la segona Història veïnal. Aquesta, per ser original, està feta a dues llengües. No, no és que els de l'escala B imitin el Gatot i s'estiguin llepant-se els uns als altres; sinó que fan servir dos idiomes: català i castellà, amb suma mestria. I ho fan com qui no vol la cosa. Bravo, pels veïns de la B! Especialment, si tenim en compte que un membre de l'escala ens visita des de... Mèxic! ¡Ándale!

La història és una mica cafre, ja us aviso (com no!, si la començava el Sir Villet que deu tenir un supermercat semblant a Takolandia). Ara bé: deixeu anar soles a la Palito i a la Xurri que són seguidores fidels del plantejament inicial i munten un fregao de collons. Un situació quotidiana que rematar (mai mes ben dit!), magistralment la nostra benvolguda Gaby al so del bum, bum! En fi, recordeu aquelles pelis de "Le llamaban Trinidad..."? Doncs aqui li diuen confiança. Vés a saber tu perquè!

Que algú us agafi confessats!

L’anomenaven... confiança

[Termes a col.locar: supermercat de barri, 2134, Vlad l’Empalador, pallasso]

—Li torno a repetir que no em pot dir “joven”. M’ha d’anomenar “su señoría”.

—Como le estaba diciendo, joven, no entiendo este juicio.

A veure: amenaçar a la fruitera amb una crossa, intent de robatori, fugida de l’autoritat...

—Con eso tuve suerte, que les pillé almorzando.

—...insults a la caixera, atac deliberat a l’encarregada...

—¿Usted ha visto el precio en el supermercado del barrio? La leche cuesta más que la gasolina…

—Però... vostè no pot fer un assalt armat!!!

—Que no tiene razón, joven… —díselo tú, Francisquito.

Era el pitjor de la meva feina. Ni ésser advocat de guàrdia en el barri més marginal, ni les hores sense dormir per culpa de declaracions de matinada. El pitjor de tot era que, la majoria de vegades, defenia els meus familiars i amics... entossudits en anomenar-me Francisquito.

En aquella ocasió, però, no m’ho prenia amb la meva calma habitual. S’acostava el Nadal, les festes nadalenques, em recordaven que un any més havia passat i seguia més sol que la una. Des que la Marina em va abandonar, em sentia la garrapata més miserable del món.

—Francisquito, que mira, que lo arreglamos pronto, hombre, que viene Navidad y yo te puedo arreglar un buen lote; que mi cuñado se dedica a hacer lotes y cestas y te puedo arreglar una bien guapa, y solucionado, ¿vale Francisquito? Además lo del supermercado fue una tontería de nada… Cuatro gritos… dos latas de melocotón en almíbar…

Serà pallasso, el tio… vinga, vés a fer la mà, home… aquí tocant-me els nassos, parlant-me en castellà, com si fos jo l’ últim monicaco, home, que ja està bé! Ser el jutge i haver de suportar aquestes faltes al respecte…)»

—Miri, senyor Hernández, el que vostè va fer es una falta greu i el que no podem fer és arreglar-ho en cinc minuts. Ha de presentar-se el dia 16 de gener per tal de saber quin serà el càstig per vostè…

Capcot i emmurriat, el senyor Hernández per fi va entendre que més li valia no dir res més si no volia empipar el jutge, i va sortir de la sala remugant, maleint els ossos de tothom.

«Puñetero Francisquito abogao, mucho decir, mucho decir, pero al final ná. Y el Francisquito juez, otro que tal baila, parece mentira qué esaborío, las navidades tan cerca y el tío sin cintura pá un viejo como yo, recontra… y ¿se pué saber porqué tós se llaman Francisquito? ¿Acaso es un requisito pá matricularse en derecho? ¿O qué? Parece a posta pá liar: Francisquito paquí Francisquito pallá, ¡joé, qué caos!»

«¿Y porqué la gente no se rebela?. ¡Joé, estoy harto y reharto! Primero la leche a 70 pelas, y al cabo de un mes a 0,70 euros, que suena igual pero ná que ver, y luego reajuste a 0,92, y desde octubre que va a más de un euro, ¡hostia! Y esto es la mierda del euro, que desde que el Aznar nos endiñó lo del 166,386 (y es que no había cambio más difícil) la pensión, pues que no me dá. ¡Ah, si volvieran las pesetas!»

Sospirà, extenuat. Però es clar, va pensar, tampoc li faltava raó als Francisquitos, una cosa era empipar-se i una altra molt diferent comportar-se com si fos Vlad el empalador, amenaçant de fotre-li la crossa per algun forat natural, al primer que es creués pel seu camí,...

«¡Demonios!; pero qué perra es la vida para algunos –pensó mientras caminaba hacia el supermercado en el cual todo había iniciado. Se queja uno un poco por los precios de las cosas y termina ante un juez tratando de justificar su vida… ¡Estoy totalmente harto!»

Llegó al mercado. Con calma se desabrochó el abrigo que llevaba y sacó de uno de sus bolsillos algunas granadas expansivas. Sin prisas caminó hasta el puesto de frutas y, tras mirar a la vendedora le dijo:

—Espero querida que no hayas pensado vivir hasta el año 2134...

Y, sin más le aventó una de las granadas haciendo explotar por los aires el puesto (y obviamente, a la vendedora).

La gente empezó a correr y a gritar desesperada mientras el lanzaba granadas a diestra y siniestra riendo divertido.

«Para ti puesto de verduras (bum!)…. Y para ti local de lácteos (bum!).... Un regalito para el sitio de manzanas (bum!).»

Pronto las granadas se terminaron y en el mercado reinó un silencio sepulcral.

— ¡Que tengan todos unas bonitas fiestas! –musitó.

Y sonriendo, se alejó tranquilamente, mientras tarareaba una dulce melodía.



© Sir Villet,

Palitodelasorejas,

Xurri i

Gaby

(de l’escala B)


Gener 2008

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!


11 comentaris:

palitodelasorejas ha dit...

Juas, juas... quin final més inesperat, però què adient a la realitat que ens envolta (jijiji)...
Felicitats, companys!!

gaby ha dit...

Sí Veí.... BUM era el sonido adecuado. :)

Carme ha dit...

Molt rebé, escala bé! Un relat divertit i tot acció. I la combinació de llengües també genial. Un aplaudiment.

Jo Mateixa ha dit...

Buaaaaa, que fort, si es que amb les pujades de preus al final acabarem tots aixi :-P

Molt bona feina als autors/es, felicitats!!!!!!!

Duschgel ha dit...

Hostia, es que las Navidades y los Euros generan mucha violencia...

¡Más curro para los "Paquitos"! :P

Anna ha dit...

què bèstia... i què bo!

Clint ha dit...

M'agrada com acaba! tant Francisquito Francisquito! jajajaja

Joana ha dit...

Aquest final m'encanta!
Molt bé!

Té la mà Maria - Reus ha dit...

muy currado felicidades a los cuatro, muy buena historia

Arare ha dit...

Molt béeeeeeeeee (accentuat)

Mireia ha dit...

Deixa'l anar al aiao de les crosses! Bon relat!