HV 4/4: Let it be Genial! Com d'una evocació musical passem a una evocació literària passant pel cinema i la pintura. El record és present en nosaltres i ens salva, a voltes, de fer una bajanada. Aquest relat és obra de quatre artistassos, però sembla escrit per una sola mà, que d'això es tractava!: L'Avi (com van les il.lustracions de la HV/3, mestre?), el Roberthinos (que li hauria encantat ser ell, el Humpry, oi?), la Zel, que li dona un bany d'angoixa i està a punt de fer-nos fer un gran salt, i de la Silver, que reivindica el paper de la dona en la literatura i, sense voler, dona resposta als maldecaps del tios. Com ha de ser...En fi, llegiu-lo i deixeu-lo ser. Deixeu-vos anar.Com la cançó._____________________LET IT BE When i find myself in times of trubleMother Mary comes to me Speaking words of wisdom, let it be... El clàssic del Beatles sonava en l’atrotinat tocadiscs. Malgrat els avançaments de la tècnica, certes cançons encara les escoltava en el seu vell dual, fidel company supervivent d’infinitat de guateques. Creia fermament que quan es sent per primer cop una cançó i et captiva, sempre l’has d’escoltar com la primera vegada. And in my hour of darknessShe is standing right in front of meSpeaking words of wisdom, let it be... La veu de Paul McCartney sortia de l’altaveu acompanyada del típic soroll de fregit que es produeix quan el disc s’ha posat massa vegades i l’agulla del tocadiscs comença a estar gastada. Let i be, let it beWhisper words of wisdom, let it be... Assegut a terra, amb els ulls closos, intentava fer memòria de quantes vegades havia tocat aquest tema mentre va ser el bateria del conjunt que va formar amb el Santi, el Martí, i l’Abel. And when the broken hearted peopleLiving in the world agree,There will be an answer, let it be... Juntament amb la rotunditat del piano, la força de la bateria, la veu d’en Paul i el soroll de fregit, a la habitació també s’escoltava el xiulet que feia el gas que s’escapava dels quatre fogons de la cuina i que ell, una estona abans, havia deixat oberts. Sempre havia estat amant dels clàssics. Va mirar el cigarret que, entre els seus dits, esperava pacient a ser encès. Va tancar els ulls i es va imaginar a sí mateix en qualsevol altre lloc. Al obrir els ulls, va notar que s’havia acabat la cançó. Com el Humphrey Bogart a “Casablanca”, es va dirigir al seu vell DUAL i va dir a l’aire “Torna-la a tocar, Sam” al temps que tornava a escoltar la veu dels Beatles i el seu Let it be. El pis començava a fer ferum de gas. Mirava el cigarret per encendre i l’encenedor. Bar-Restaurant l’Avi Mingo estava inscrit a l’encenedor. No recordava quan li havien donat. De sobte, se li va ocórrer que, si encenia ara el cigarret, seria l’última vegada que fumés. “Això sí que és un bon remei per deixar de fumar”, va pensar. No va poder evitar somriure a causa d’aquesta estúpida idea. Es va incorporar, va anar cap a la cuina i va tancar el gas. Va obrir la finestra per airejar el pis i es va ficar a la dutxa. Li agradava ser melodramàtic de bon matí. Així encarava el dia amb el positivisme de saber que encara no havia tocat fons. Tocar fons. Mai tocaria fons. La seva vida era un constant remolí d’anades i tornades sense futur, sempre al laberint dels malentesos, sempre embolicat en les cabòries de qui sap, desencisat i submís, conformat i dolgut amb el destí, que no té sortida. Per molts camins que provi. La seva vida. Una vida tancada constantment en un seguit de rebomboris. Sense esma es va ensabonar, perdut en els pensaments foscos es va eixugar, només un costat, i va oblidar (com sempre) l’altre. Regalimant aigua pel passadís, es va aturar davant els cercles. Kandinsky. “Cercles dins un cercle”. Podria ser qualsevol altre (les reproduccions li van costar quatre xavos; tenia també “Tempesta” i ”Gravitació”). Pinzellades que l’encaraven a allò que podria definir qualsevol dels anys viscuts. Una paret del passadís que reflectia el seu caòtic ser, el seu tempestuós viure. Avui tampoc era un bon dia per morir, va decidir mirant els cercles. -I si salto? Dins un altre cercle, vull dir... I va deixar que la mirada se li passegés per sobre de les prestatgeries de llibres que flanquejaven el passadís, com gronxant-se dins un mar encalmat, suau i lent... un mar de paraules. Els ulls se li van aturar de sobte sobre el llom d'un dels llibres i va pronunciar cada síl·laba del seu títol, conscientment, tot gaudint de l'efecte del so dins de sí mateix: What I loved... I va recordar la dona que li havia regalat aquell llibre. Todo cuánto amé, en deia ella, amb aquell accent tant estrany que té una francesa quan intenta pronunciar quelcom en castellà. Aquell llibre tenia títol de bolero, certament. Com la història que el va lligar a ella aquell llarg estiu de feia ja tants anys. Què se'n deuria haver fet de l'Ellen? I el pensament li va saltar a un altre cercle: Siri, la dona d'en Paul. Havia tingut el plaer de sopar amb ells a casa de l'ambaixador espanyol a Nova York. Potser aquell hivern del 2003 que va fer tant de fred i va decidir tornar a Barcelona per quedar-s'hi. No ho recordava. Però sí que li va venir al cap una cosa: Sempre havia pensat que na Siri Hustvedt era molt millor que el seu marit, en Paul Auster, tot i que ell, més mediàtic, era “el famós”. La fama, vet a qui un dels pilars que mou les voluntats humanes, es va dir. I li van venir ganes de tornar per últim cop a Nova York. Qui sap si encara hi era la seva Ellen? Ben pensat morir a la primavera seria més apropiat per un home com ell. I podria tornar a rellegir aquell llibre amb títol de bolero... by L'Avi el Roberthinos , la Zel, i Silver (agost 2008)Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Genial! Com d'una evocació musical passem a una evocació literària passant pel cinema i la pintura. El record és present en nosaltres i ens salva, a voltes, de fer una bajanada. Aquest relat és obra de quatre artistassos, però sembla escrit per una sola mà, que d'això es tractava!: L'Avi (com van les il.lustracions de la HV/3, mestre?), el Roberthinos (que li hauria encantat ser ell, el Humpry, oi?), la Zel, que li dona un bany d'angoixa i està a punt de fer-nos fer un gran salt, i de la Silver, que reivindica el paper de la dona en la literatura i, sense voler, dona resposta als maldecaps del tios. Com ha de ser...

En fi, llegiu-lo i deixeu-lo ser. Deixeu-vos anar.

Com la cançó.
_____________________

LET IT BE

When i find myself in times of truble
Mother Mary comes to me
Speaking words of wisdom, let it be...

El clàssic del Beatles sonava en l’atrotinat tocadiscs. Malgrat els avançaments de la tècnica, certes cançons encara les escoltava en el seu vell dual, fidel company supervivent d’infinitat de guateques. Creia fermament que quan es sent per primer cop una cançó i et captiva, sempre l’has d’escoltar com la primera vegada.

And in my hour of darkness
She is standing right in front of me
Speaking words of wisdom, let it be...

La veu de Paul McCartney sortia de l’altaveu acompanyada del típic soroll de fregit que es produeix quan el disc s’ha posat massa vegades i l’agulla del tocadiscs comença a estar gastada.

Let i be, let it be
Whisper words of wisdom, let it be...

Assegut a terra, amb els ulls closos, intentava fer memòria de quantes vegades havia tocat aquest tema mentre va ser el bateria del conjunt que va formar amb el Santi, el Martí, i l’Abel.

And when the broken hearted people
Living in the world agree,
There will be an answer, let it be...

Juntament amb la rotunditat del piano, la força de la bateria, la veu d’en Paul i el soroll de fregit, a la habitació també s’escoltava el xiulet que feia el gas que s’escapava dels quatre fogons de la cuina i que ell, una estona abans, havia deixat oberts.

Sempre havia estat amant dels clàssics. Va mirar el cigarret que, entre els seus dits, esperava pacient a ser encès. Va tancar els ulls i es va imaginar a sí mateix en qualsevol altre lloc.

Al obrir els ulls, va notar que s’havia acabat la cançó. Com el Humphrey Bogart a “Casablanca”, es va dirigir al seu vell DUAL i va dir a l’aire “Torna-la a tocar, Sam” al temps que tornava a escoltar la veu dels Beatles i el seu Let it be.

El pis començava a fer ferum de gas. Mirava el cigarret per encendre i l’encenedor. Bar-Restaurant l’Avi Mingo estava inscrit a l’encenedor. No recordava quan li havien donat. De sobte, se li va ocórrer que, si encenia ara el cigarret, seria l’última vegada que fumés. “Això sí que és un bon remei per deixar de fumar”, va pensar. No va poder evitar somriure a causa d’aquesta estúpida idea.

Es va incorporar, va anar cap a la cuina i va tancar el gas. Va obrir la finestra per airejar el pis i es va ficar a la dutxa. Li agradava ser melodramàtic de bon matí. Així encarava el dia amb el positivisme de saber que encara no havia tocat fons.

Tocar fons. Mai tocaria fons. La seva vida era un constant remolí d’anades i tornades sense futur, sempre al laberint dels malentesos, sempre embolicat en les cabòries de qui sap, desencisat i submís, conformat i dolgut amb el destí, que no té sortida. Per molts camins que provi.

La seva vida. Una vida tancada constantment en un seguit de rebomboris. Sense esma es va ensabonar, perdut en els pensaments foscos es va eixugar, només un costat, i va oblidar (com sempre) l’altre. Regalimant aigua pel passadís, es va aturar davant els cercles. Kandinsky. “Cercles dins un cercle”. Podria ser qualsevol altre (les reproduccions li van costar quatre xavos; tenia també “Tempesta” i ”Gravitació”). Pinzellades que l’encaraven a allò que podria definir qualsevol dels anys viscuts.

Una paret del passadís que reflectia el seu caòtic ser, el seu tempestuós viure.

Avui tampoc era un bon dia per morir, va decidir mirant els cercles.

-I si salto? Dins un altre cercle, vull dir...

I va deixar que la mirada se li passegés per sobre de les prestatgeries de llibres que flanquejaven el passadís, com gronxant-se dins un mar encalmat, suau i lent... un mar de paraules. Els ulls se li van aturar de sobte sobre el llom d'un dels llibres i va pronunciar cada síl·laba del seu títol, conscientment, tot gaudint de l'efecte del so dins de sí mateix: What I loved... I va recordar la dona que li havia regalat aquell llibre. Todo cuánto amé, en deia ella, amb aquell accent tant estrany que té una francesa quan intenta pronunciar quelcom en castellà. Aquell llibre tenia títol de bolero, certament. Com la història que el va lligar a ella aquell llarg estiu de feia ja tants anys. Què se'n deuria haver fet de l'Ellen?

I el pensament li va saltar a un altre cercle: Siri, la dona d'en Paul. Havia tingut el plaer de sopar amb ells a casa de l'ambaixador espanyol a Nova York. Potser aquell hivern del 2003 que va fer tant de fred i va decidir tornar a Barcelona per quedar-s'hi. No ho recordava. Però sí que li va venir al cap una cosa: Sempre havia pensat que na Siri Hustvedt era molt millor que el seu marit, en Paul Auster, tot i que ell, més mediàtic, era “el famós”. La fama, vet a qui un dels pilars que mou les voluntats humanes, es va dir.

I li van venir ganes de tornar per últim cop a Nova York. Qui sap si encara hi era la seva Ellen?

Ben pensat morir a la primavera seria més apropiat per un home com ell. I podria tornar a rellegir aquell llibre amb títol de bolero...

by L'Avi el Roberthinos , la Zel, i Silver (agost 2008)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: