HV 5/2: L'exclusiva (La premsa rosa)

Que bo. M’ha encantat! Aquest segon relat de la cinquena tongada se l’han empescat (per ordre d’aparició) els veïns Roberthinos, la Cèlia, el Grum i la Khalina. El pitjor de tot és que m’han donat una idea per muntar una revista, que ja té títol: el mateix que la religió que abraça aquest segon pecat capital: la premsa rosa. Cal dir que amb aquest relat tots quatres han estat absolts de tots els seus pecats. In nomine pater, et filius, et espiritus santus...mameu!

______________________

L'exclusiva

—No pot ser!

Feia estona que voltava amunt i avall de la casa, cridant, esbufegant, blasfemant i fent voleiar enlaire una revista. A la portada, la seva fotografia amb el titular “CAZADOS”. Va despenjar el telèfon, va teclejar els dígits i va esperar a que a l’altra banda del fil els tons de l’auricular fossin substituïts per una veu femenina.

—Digui?

—Mònica?

—Hola Josep. Ja ho has vist?

—Sí. Què cabrons! Com poden haver sabut on estàvem? Tu has cobrat per l’exclusiva?

—Com pots pensar això? Et juro que no. Com està la Maria?

—Ha marxat a casa els seus pares. Escolta, hem de trobar-nos i decidir què fem. Això no pot quedar així!

—Tens raó. A les dotze, on sempre?

—Perfecte.

A l’altra banda de la ciutat, a les oficines del setmanari de premsa rosa Malerianisme, el reporter Carlo Meleri era rebut entre els aplaudiments dels companys de redacció. Les seves fotos de l’empresari de l’espectacle, Josep Esteve, clavant-li el membre a la Mònica Benvives, la famosa actriu de “culebrons” televisius, damunt la coberta del iot que aquest tenia a Menorca, estaven fent que la revista superés tots els records de vendes i tots els mitjans de la competència sen fessin ressò.

Mentre pujava al cotxe, el jove empresari pensava que havia de girar la truita i que, d’aquesta situació, en principi enutjosa, n’havia de treure un profit econòmic i social i, si a més, podia continuar follant-se la Mònica, millor que millor, que la noia el sabia posar ben calent! Temps enrere ja n’hi va fer una de ben grossa, el Carlo. Li havia fet xantatge amb unes fotos ben compromeses amb un travestí en postures indecoroses, fetes en una festa privada. Va pagar el que havien convingut i va jurar-se que, després d’allò, mai més li tornaria a passar. No l’enxamparien de nou! Però aquest cop no li havia fet cap mena de “xantatge” sinó que les fotos ja havien sortit al carrer, sense esperar cap contraoferta de la revista. Aquest no va poder amagar l’evidència. La seva dona duia un cabreig considerable!

De la Maria ja se n’ocuparia més endavant, ja trobaria una mentida adient. De moment, que els seus pares l’anessin consolant, que ell ja li demostraria que tot era un muntatge, «un photoshop barroer, carinyo, sóc totalment innocent...» (se’n sortiria, segur, com sempre!)

Va trobar-se amb la Mònica al seu apartament. Ella li jurava i perjurava que no en sabia res del reportatge. En veure-la tan afectada va pensar que en podria treure més profit sexual del que s’havia imaginat: com més tova estigués ella, més es posaria a les seves mans...

—Segur, Mònica? No has trucat tu al Carlo?

—No, Josep. Tu et creus que jo et faria una cosa així?

El Josep estava segur que sí i, la Mònica, també; però tot i que aquesta notícia seria del cert molt beneficiosa per a la pel·lícula que acabava d’estrenar, no l’interessava gaire que es donés per feta aquesta relació. Tenia una altre affaire emparaulat amb un torero de renom amb una altra revista del cuore (o era un futbolista galàctic?, ara no ho recordava gaire bé, perquè aquestes coses els decidia el seu manager al darrer moment).

—Jo et crec, preciosa, però hem de pensar un pla per capgirar la situació a favor nostre... –deia mentre l’acaronava.

—Josep, ets tan intel·ligent! –li contestava ella, sotmesa totalment als seus designis.

—No t’amoïnis, Mònica, atrauràs toreros i futbolistes i, sobretot, diners, molts diners. Ja sé què hem de fer!

—Què?

Ell, com a resposta li va besar als llavis, al temps que li acariciava els pits. Ella es va deixar portar.

Després del clau, i mentre la Mònica es banyava, va trucar al Carlo, sense que ella es sentís.

—Sí?

—Carlo?... Sóc en Josep.

—Josep?... Quin Josep?

—Amb mi no et facis l’orni, que saps perfectament qui sóc.

—Què vols?

—Oferir-te una exclusiva. Pagada, és clar.

—Quina classe d’exclusiva?

—El nu integral de la Mònica Benvives.

—Estàs de conya?

—No xato, jo amb els quartos mai faig conya. T’interessa o no?

—I, ella hi està d’acord?

—És clar. Pensa que després de tot el que ens has fotut enlaire, ens interessa treure’n algun profit. Què hi dius?

—Depèn del preu.

—Doncs quedem d’aquí vint minuts a l’apartament de la Mònica i acabem de tancar el tracte. No cal que et digui on és, oi? En deus haver seguit per mig món...

Després de penjar, va entrar a la cambra de bany. La Mònica estava dins de la banyera, colgada d’aigua fins el coll, amb els ulls tancats. En Josep va agafar l’assecador de cabell, el va endollar i s’hi va apropar. Seria molt senzill, només l’havia de deixar caure encès dins de l’aigua .

No estava segur de si funcionaria. No hi havia temps de fer trucades com altres vegades, se’n havia d’ocupar ell personalment. Va deixar l’assecador i va sortir fora del bany. Va fotre’s una ratlla, li aniria bé. Li sabia greu matar-la. Follava molt bé, però n’hi havia moltes altres que també ho feien. No podia consentir que ella fes negocis a les seves espatlles amb el cabró d’en Carlo. Però havia d’anar amb compte per no acabar a la garjola. Ja veuria si els mataria o no.

De sobte van trucar a la porta. En Josep es va cagar en la puntualitat d’en Carlo. Hauria d’improvisar. Va haver d’obrir. I no, merda! No podia ser. Era la Maria, la seva dona.

—Josep, què fas aquí?

—Potser això m’ho hauries de respondre tu. Jo està clar que estava follant-me la Mònica. Ho has vingut a comprovar, no?

La Maria va començar a plorar. I en Josep va consolar-la. Mentrestant, va decidir que seria un vidu. La gelosia provocaria una lluita mortal entre ambdues dones. I en Carlo... moriria intentant defendre-les? Sí, podria colar. Així aprendrien a no jugar amb ell. I l’exclusiva seria per en Robert Toca, de la revista Seven, etern rival d’en Carlo.

—Reina perdona’m, estic nerviós. Tot és culpa d’aquesta dona...

La Maria es va desfer d’en Josep i va córrer cap el bany. En Josep al darrera. I allà, per sorpresa seva, la Mònica, nua i dempeus, vestida només amb uns guants de rentar plats, li va clavar unes tisores al coll de manera fatal. Mentre ell queia a terra agafant-se el coll amb dues mans intentant aturar el broll de sang, va veure com les dues dones es besaven. Si hagués fet servir l’assecador! Males putes!

Elles ja tenien l’herència. Faltava carregar-li el mort al Carlo. La Mònica va trucar-lo al mòbil però no li va contestar. No podien perdre temps. Trucarien algú altre de la revista... en Robert Toca. Tampoc l’agafava! Merda de paparazzis!

Però Carlo estava ja davant l’apartament de la Mònica. La porta era oberta. Tot era molt estrany. Primer la trucada d’en Josep, i ara el seu mòbil vibrava. Era la Benvives qui el telefonava. Va decidir entrar sense trucar. S’ensumava alguna de bona. Se sentien sorolls al fons del passadís. Al rebedor no havia ningú. A l’habitació del costat. Va obrir la porta del bany. Buf! Quanta sang! En Josep a terra, sobre un immensa taca de sang i unes grosses tisores a tocar, a terra. El seu instint va fer que comencés a disparar la càmera compacta que sempre duia a sobre: clic, clic, clic. No es va adonar que la Mònica i la Maria veien pel darrera, l’agafaven i l’empenyien cap a la banyera, plena d’aigua i, darrera seu, l’assecador en marxa. Es va veure fregit, però només va sentir una forta descàrrega. La llum es va apagar de cop. Curtcircuit!

Amb la llum d’emergència encesa, la Mònica va tenir prou agilitat per agafar de terra les tisores del coll del Josep i clavar-les al coll d’en Carlo, encara lluitant per sortir de la banyera. Ja estava fet! Per sort no havia cridat. Va desendollar l’assecador i va anar a prémer el diferencial. Tornaven a tenir llum.

Sabien que seria complicat que la policia cregués que en Carlo s’havia suïcidat després de matar en Josep en defensa pròpia. Quin paper li donarien a la Mònica enmig de tanta baralla? La Maria la lligaria al llit, despullada, dirien que l’havia lligada en Carlo després de matar en Josep, i després la Maria descobriria els horrors dels crims. Van anar cap a l’habitació. La Maria no podia resistir-se als encants de la Mònica. Mentre la lligava anava escalfant-se. Els morts podien esperar. Desitjava llepar-li els pits, xuclar els efluvis de la seva dolça vagina, jugar amb ella...

En Robert Toca, avisat pel seu company estava palplantat davant la porta de l’apartament de la Mònica. No estava tancada. No era conscient encara que si l’obria, a dins tenia l’exclusiva de la seva vida...

@ Roberthinos, Cèlia, Grum i Khalina, desembre 2008

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: