HV 5/5: Record d'estiu (la venjança)

La venjança és un plat que es serveix fred, diuen. El Malerianisme proclama la venjança com un pecat capital. No està bé ser venjatiu. Tot i que moltla gent es mereix rebre un correccional de tant en tant.... Però vés per on, que els companys de l'Escala C han trobat una manera de donr una llicó a algú, que el passat, sí que va ser venjatiu sense motiu. La Zel, en Carles, l'Smiley i la Violette en són els autors d'aquest sopar fred que us porten en safata de plata.

Que no us agafi despullats!
_____________________

Record d'estiu... (La venjança)

Als vuit anys, estava fins els nassos que tota la trepa de vailets i vailetes del poble de la mare, on anava a passar l’estiu, l’arraconessin i se li’n fotessin per naps i per cols. De tot en feien un acudit. Ella es va anar acostumant a tancar la boca i seguir els jocs de lluny, i si podia, de prop. Havia arribat a les mans amb un marrec del carrer que no la volia mai als jocs. Van acabar llançant-se sorra als ulls. I és que si anaven maldades, i calia batre’s, no tenia la pell fina: amb ungles i dents es defensava, s’hi feia falta.

—Mita-la, arriba la nena de la vila! –li deien en veure-la.

—Fuig, que no ensopeguis amb la tofa de vaca! –afegien, maliciosament,

Una tarda xafogosa, la colla van proposar d’anar-se a banyar a un rierol, prop del poble. Ells s’ho prenien com una gran escapada. Un quart de caminar i semblava que eres en un altre món. No va ser un convit directe. Volgudament, la ignoraven. No li deien ni que sí ni que no. Així, que, aquella tarda, amb el vestit de bany sota el braç, va seguir la trepa cap al que li va semblar la millor aventura de l’estiu. Duia un vestidet blau fosc, amb uns topets de color vermell granatós, cintura baixa, a sobre del genoll. Sota, les calcetes blanques grosses de cotó.

A la vila, la mare mai la deixava sortir al carrer a jugar. Era un anar de casa a l’escola i de l’escola a casa. Si de cas, fer algun encàrrec i tornar ràpid, que l’espardenya de la mare era lleugera per arribar-li a les natges. L’alegria de l’escapada, mentre la família era al camp a feinejar tenia tots els al·licients d’un goig desconegut.

En arribar al rierol (poca cosa, aigua fins la cintura), va anar fent com tothom; sempre a una distància prudent, ni massa lluny, ni massa a prop. Darrera uns matolls, es va treure el vestit i les calces, en va fer un bolic, i ho va desar allà mateix. Passada l’estona de jocs i de berenar, el grupet, sense cap ordre explícita, va iniciar a poc a poc el retorn a casa. Ella, ni dins ni fora, seguí el concert de la mainada.

Quan va tornar als matolls a buscar la roba per canviar-se, va desfer el bolic. Es va passar el vestit pel cap, per acabar de treure’s el banyador i posar-se les calces. Però les calces no hi eren. Prou li va semblar veure algun somriure sorneguer. Va anar fent l’orni, voleiant ací i allà, buscant la peça perduda. Ni rastre. Vermella com un pebrot, endarrerida i amb la ràbia que li negava els ulls de llàgrimes, al final de tot el grup, va anar fent via cap el poble. Sentia les rialles del grup, i unes paraules repetides.

—Sense calces, sense calces...!

Va mantenir un posat tan digne com va poder fins arribar a casa per pujar de dret a l’habitació amb la intenció de posar-se a plorar. Però es vaig adonar de seguida que, en realitat, allò no li havia dolgut tant. En rumiar-m’ho, va veure clarament que així com avançava pel camí que conduïa al poble s’havia sentit més i més bé sense les bragues, una estranya sensació d’alliberament que ja no l’havia abandonat mai més. Ara que les circumstàncies li han tornat a encarar, li sembla que aquell furt va ser el responsable del seu precoç despertar eròtic i de la seva persistent disponibilitat pel sexe. Tanmateix, l’incident li va fer perdre tot interès pel poble i per la colla xicalla que hi habitava. A penes recorda si encara va anar-hi algun altre estiu però, de fet, han hagut de passar una trentena d’anys perquè hi tornés. No ha estat fins que, amb la mort de la mare, li ha fet il·lusió de fer-hi una estada per vacances i avaluar les possibilitats de restaurar i millorar la casa familiar.

L’endemà d’arribar va anar a Teixits & Retalls l’única botiga de roba del poble, on es podia comprar des d’unes calcetes a un edredó, però no la cortina moderna que ella cercava per a la meva cambra. Elisa, la propietària, va resultar una de les noies de la colla; se li va quedar mirant com si la seva cara li sonés i, clarament contorbada, se li va escapar:

—Però... si tu ets la xiqueta de les bragues!

—Sense bragues, voldràs dir... –li va contestar- I ens posarem a riure totes dues alhora, mentre es feien un petó cordial.

Li va comprar una delicadíssima combinació de roba íntima. No va tardar gens en adonar-se que aquella expressió del seu rostre no era cosa només de l’Elisa ja que l’escena viscuda s’havia anat repetint, igual si fa no fa, amb cadascun dels membres de l’antiga colla que encara vivien al poble. Tot i que aquesta retrobada li va fer pensar en descobrir l’autoria d’aquella malifeta, sembla que ningú en tenia el més petit indici. Però la seva tornada i el record d’aquells estius van servir per organitzar una celebració conjunta –totes i tots al voltant de la quarantena - del que hom va convenir en anomenar aleshores la “quintada de la braga”.

La idea va sortir de les noies però va ser entusiàsticament assumida pels nois; des del Miquel –que, a més de ser el marit d’Elisa, era l’alcalde del poble– fins en Lluís, una mena d’ecologista radical que amb açò va sortir de la seva closca gairebé autista. La cosa va anar prenent volada i la convocatòria es va ampliar a la gent que ja no vivia al poble. Una recerca minuciosa que va permetre localitzar, fins i tot, la Natàlia, a qui, deien, va tocar la grossa de Nadal o en Benjamí, que ara fa de travestí a Barcelona.

Aquella nit, mentre es deixava envair per la son, anava pensant que si tenia la seva vida muntada en part sobre la literatura i el cinema, aquestes arts havien de procurar-li la manera d’imaginar i dur a terme una venjança tan original com exemplar…

Es va començar a acaronar, tot rememorant passatges de novel·les i pel·lícules que projectaven, per diferents motius i amb molt diversos matisos, el tema de la revenja i la venjança exitoses. La maldat humana i la venjança són, de fet, els grans motors de la literatura i el cinema...Pensava en Gossos de palla, de Sam Peckinpah; De l’Infern a Texes, de Henry Hathaway ; Crònica d’una mort anunciada, de Gabriel García Márquez; Antéchrista, d’Amélie Nothomb ; Hamlet, de William Shakespeare; Thérèse Desqueyroux, de François Mauriac; La muerte lenta de Luciana B., de Guillermo Martínez ; Cathou et ses rêves, de Catherine Moulin...

L’orgasme li va arribar mentre li passaven pel cap les imatges de Jeanne Moreau enverinant el darrer membre del grup d’amics que li van matar el marit el dia de la boda a la pel·lícula La Núvia vestia de negre, de François Truffaut…

Va decidir que enmig d’aquell immens doll d’idees desmesurades ja trobaria la seva particular manera de venjar-se del culpable, però que, ara mateix, el més urgent era esbrinar qui havia estat l’autor, l’autora o els autors d’aquell fet tan banal que li havia marcat el final de la infantesa i el principi de l’adolescència.

Sabia que ho tindria ben difícil, atès que ni durant la resta d’aquell estiu ni durant la tardor subseqüent al robatori de les seves calcetes no havia estat capaç de trobar el menor indici del responsable de la gracieta perversa. Havia d’haver estat en Miquel, en Lluís o en Benjamí, molt probablement un noi, sí; però no descartava del tot que hagués estat una de les nenes del grup. Ja sabem com en podem ser de cruels les adolescents amb les nostres amigues.

Ara, amb la festa de celebració del poble se li presentava l’ocasió ideal per resoldre l’enigma definitivament. Va decidir aplicar una estratègia femeninament subtil...

—Elisa -li va anar a dir a la propietària de Teixits & Retalls aprofitant una nova visita a la botiga-. T’he de confessar un secret, a condició que no ho diguis a ningú. Mira, des que va passar allò de les calces, i mira que en fa d’anys!, m’ha quedat una fantasia eròtica que em retorna molt sovint. Em converteixo en una detectiu implacable que no para fins esbrinar qui me les va prendre, i llavors, quan el tinc a les meves mans... ens posem a fer l’amor. Com que no sé qui va ser el culpable vaig fent una mena de cercle en què cada cop apareix una cara nova, de vegades és en Benjamí, d’altres el Lluís, de vegades la Natàlia, de vegades el Miquel, d’altres tu, Elisa... Jo no hi puc fer res. És el subconscient qui em dicta cada cop els detalls del meu somni. Sempre igual però sempre diferent. Et confesso que em moro de ganes de fer-lo realitat per poder-me alliberar-me d’aquesta obsessió malaltissa... M’has d’ajudar, però això és un secret que ha de quedat entre nosaltres. Oi que m’hi ajudaràs?

—Oh i tant ! No pateixis dona! Les amigues, per això estem! Avui per tu i demà per mi! Veuràs com ho resoldrem el dia de la festa.

—T’ho dic a tu perquè sé que tu no ho haguessis fet mai, allò de prendre’m les calcetes, oi? Ni tu ni el teu marit, de fet. El Miquel era el xicot més seriós de la colla i a més, només tenia ulls per a tu. Oi que del Miquel és impensable?

L’Elisa no em va contestar ni dir res més, i es va limitar a somriure, però va veure en els seus ulls que havia caigut al seu parany. En pocs dies el seu “secret”, la seva obsessió, la coneixeria tot el poble i més enllà encara, car l’ona expansiva del rumor ho faria arribar fins i tot a Tarragona i a Barcelona, és a dir, ho sabria la Natàlia i també el Benjamí. Ho sabria tothom!

Probablement ben aviat hi hauria candidats a deixar-se castigar per la “sense calces”. Se li acostarien autoinculpats de tota mena, falsos tots, no cal dir-ho, però potser també, barrejat entre aquells, s’acostaria el vertader culpable, o la culpable.

Aquí començava el repte: ¿Fóra jo capaç d’esbrinar qui diria la veritat entre tots els mentiders que es vindrien a confessar explicant un motiu versemblant, coneixedors de la meva “secreta predisposició” a seduir o a deixar-me seduir?

Fóra un home o una dona? Estava segura de poder reconèixer la inculpació veritable tan bon punt tingués el culpable o la culpable al seu davant. Només en sentir pronunciar les primeres paraules...

Calia doncs tornar ràpidament al punt d’imaginar quina fora la seva venjança...

Si era dona..., potser la faria despullar davant de tothom per mitjà d’un grupet de vailets que li estriparien els vestits... No, això fóra massa poca cosa...

Si fos un home..., se li va començar a acudir de tot, fins i tot contractar un grupet de senegalesos... Amb tres de ben cepats n’hi hauria prou... No, tampoc! Havia de seguir imaginant... Però i si hagués estat cosa de dos? I si haguessin estat tots plegats, tot el grup conxorxat? Si hagués estat Fuenteovejuna? Llavors, què faria? Es va adormir neguitosa, inquieta, suant, assaltada per pensaments que barrejaven en el seu cap imatges del passat amb imatges d’una futura bacanal orgiàstica, amb molt de sexe i gens de sang, imatges de cinema, ombres de literatura... i de fons, ressonant per dins, obsessiu, un tornaveu infinit, repetint el mot: Ven-jan-ça, Ven-jaan-çaa, Ven-jaaan-çaaa...

El matí següent, va néixer blau i brillant, com els matins en què de petits decidien anar a berenar al rierol. Bufava una brisa suau i l’aire era tan dens que més que respirar-lo es podia empassar. Es va llevar del llit, lentament, recordant els pensaments de la nit anterior... Quines idees!! Despullar una dona per vailets del poble..., contractar un grupet de senegalesos ben cepats..., bacanals orgiàstiques... Alguna cosa que hauria menjat per sopar hauria estat de mal digerir. No... què va! Ella no era així. Era molt més elegant. Va prendre una dutxa refrescant, va esmorzar lleugerament i va dirigir-se cap a Teixits & Retalls. Era dia de mercat i el carrer era ple de gom a gom. L’Elisa despatxava una noia que li era coneguda.

—Era la Paqui -li va dir l’Elisa quan va acaba de despatxar. La veies poc perquè a l’estiu se l’enduien a casa dels seus avis, al poble del costat.

Ella va fer que sí, amb el cap, en silenci. Va agafar aire i va començar:

—Mira Elisa, m’ho he repensat... La veritat és que tant me fa qui va amagar-me les calces aquell dia. T’ho dic de debò... D’alguna manera li dec la poca vergonya, per no dir cap, que tinc. Conec poques dones que s’ho passin tan bé com jo al llit i que ho facin passar també als altres... Dins el meu cercle d’amics tinc fama de volcànica, d’explosiva, de fresca i natural i això només ho dec a la sensació de passejar-me pel camp i el poble amb el meu cony virginal a l’aire, perdona la franquesa, després d’haver-me banyat al riu amb vosaltres aquella calorosa tarda d’estiu.

Notava com l’Elisa la mirava amb els llavis entreoberts, mentre les seves galtes envermellien suaument . Va seguir i va marcar-se un farol.

—Vas ser tu, no? Sempre ho he sospitat... Et feia ràbia que en Miquel em mirés i em parlés... Era l’únic que em feia cas de tots vosaltres... És per això que quan me’l vaig trobar a Barcelona un matí que ens vam creuar davant l’Ajuntament no vaig poder evitar de fregar-li els llavis amb els meus en acomiadar-nos... És tan tendre... Tan dolç... Des de llavors no ha parat de perseguir-me. M’envia missatges, em busca pel messenger, em truca enmig de la nit... Tu deus dormir mentrestant... Ai!, no sisplau, no li tinguis en compte. No ha passat mai res entre nosaltres. Simplement juguem a imaginar com seria si un dia decidíssim... No dona, no facis aquesta cara... Tu ja saps que en seriem incapaços... No és més que un joc.

L’Elisa tremolava de dalt a baix. Les seves galtes treien foc, sentia les mans humides... Confonia la ràbia amb el desig, pensava amb el seu marit, tan fogós en aquests últims temps, tan delicat quan li feia l’amor... i va pensar que no era ella a qui anaven dirigides les llargues carícies, els petons calents, les fortes envestides quan la penetrava fent-la gemegar com mai ho havia aconseguit, ni tan sols d’adolescents...

Va sortir de rere el taulell mirant la dona que un dia va voler ridiculitzar agafant-li les calces gruixudes de cotó blanc... La trobava extremadament atractiva, tant com bonica la veia quan era petita i duia trenes fins a la cintura. L’altra li sostenia la mirada. Ara tot s’aclaria. Havia estat l’Elisa! Per fi ho sabia del cert. Llavors ella ho va decidir per les dues. Va tancar la porta de vidre de la botiga, va girar el rètol de “tancat”, va córrer la cortineta i lentament es va aixecar la faldilla de gasa que duia ensenyant descaradament a l’Elisa el seu pubis rasurat, del tot, com el de les nenes. Li va agafar una mà i lentament, sense deixar-la de mirar als ulls, la va acostar a la seva vulva encara tensa... L’Elisa va deixar escapar un gemec i va separar instintivament els dits per enfonsar el mitjà dins el cony humit de la dona, de la nena a qui havia odiat amb totes les seves forces de petita. Ja no sentia odi, només desig, un desig roent, inexplicable... Com podia estar passant allò? A ella li agradaven els homes i molt, moltíssim... La pobra Elisa estava en mans de la seva antiga víctima que ara la besava amb delicadesa, passant-li la llengua pels llavis, per les dents, buscant la seva llengua mentre li acaronava els pits, mentre es retorçava mostrant-li fins a quin extrem li agradava tenir el seu dit dins la vagina. De sobte, l’Elisa va apartar-se d’ella i va començar a treure’s la roba amb molta pressa, li costava respirar, volia seguir fins al final, volia fondre el seu cos nu contra aquell cos femení, volia obrir les seves cames nues i sentir la pressió d’aquella vulva rasurada, volia... Va quedar nua del tot. En la seva ofuscació no s’havia adonat que l’altra havia descorregut les cortines de la porta de la botiga i que havia anat recollint el vestit, els sostenidors i les calcetes llençats per terra. Amb un somriure als llavis va posar-se les calcetes de l’Elisa i va enviar-li un petó mentre sortia per la porta.

—Era mentida, Elisa... No m’he trobat mai en Miquel per Barcelona...

Al carrer, les dones que anaven cap al mercat no sortien del seu astorament...

Què dimonis feia l’Elisa tota nua mentre aquella estiuejant sortia alegrement de la botiga tot enviant-li un petó?

En poques hores tot el poble n’aniria ple. Havia estat fàcil. Havia estat tot un plaer. El plaer de la venjança.

© Zel, Carles Mulet, Smiley i Violette, gener 2009

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: