divendres, 6 de febrer de 2009

HV 5/7: Vapors beats (la castedat)


Jo ja sabia que en aquesta escala no es podien quedar amb els braços –ni les cames–, plegades com els va tocar el primer pecat del Malerianisme. Si la castedat era el pecat a redimir, han apuntat quan més amunt millor i que rebenti tot pel broc gros. Algú ha dit santedat? O era castedat? En fi, ni una cosa ni l’altra. Durant segles l’Església ho ha volgut amagar però L’Avi, la Tarambana, en Clint i l’Euria han tret a la llum del replà el gran secret del Vaticà.

Amén. I que algú us agafi confessats...



Vapors beats (la castedat)


Des de molt marrec, a casa seva, li havien inculcat que la millor virtut que podia tenir una persona era la castedat.


Va anar creixent en un ambient marcat per l’educació que li van donar un pare policia molt estricte i una mare fanàtica religiosa.


Durant anys s’havia mantingut cast, exceptuant alguna caiguda masturbatòria que li havia embrutat l’ànima i que ràpidament havia netejat amb una bona confessió. L’arribada d’ella al despatx, però, ho va trasbalsar tot.


Al principi no s’hi va fixar, però a poc a poc es va anar obsessionant amb aquells pits grans i ferms que, malgrat la roba folgada que ella sempre portava, no podia amagar.


Les hores que compartien al despatx se li van començar a fer obsessives. Només desitjava que s’acostés, a portar-li algun paper, per poder sentir de prop la seva calor, percebre l’olor a net de la seva pell i, sobretot, notar la sensació de tenir a tocar aquells pits que tant l’obsessionaven.


Un fet aparentment innocent va capgirar-ho tot aquell dia. Va ser quan ella es va ajupir a recollir el llapis que li havia caigut i havia anat a parar als seus peus. En el moment d’aixecar-se, els pits de la noia el van refregar casualment. Això va ser la guspira que va encendre el foc. Sense pensar-s’ho dues vegades li va engrapar el pitam. La monja va cridar:


—Sant Pare, què feu?


El Papa es va quedar immòbil amb les mans als pits de sor Angusties mentre els capellans auxiliars i el bisbe secretari se’l miraven astorats.


Una suor freda li va amarar tot el cos. S’havia deixat endur pels desitjos més baixos i ara de cop i volta, inexpert com era, no sabia ni què fer amb aquell pit ni amb la situació.


Ràpidament, va tornar la mà al seu lloc, entre els plecs blancs del seu vestit i, amb la mirada baixa i amagant la tremolor que sentia per tot el cos, va sortir dient:


—Disculpeu-me, germans, no em trobo gaire bé.


Només va rebre un silenci astorat com a resposta. Caminant pels passadissos llargs i mig saludant a bisbes en llatí, va dirigir-se a la seva estança. Pas a pas només li venien imatges que no sabia que la seva ment pogués imaginar... Les seves mans recorrent un cos nu, el seu penis erecte acariciat per les mans d’ella,... d’elles... de totes! Cada cop caminava més apressat. Tan sols quan va poder tancar-se amb clau a la seva habitació, va poder deixar anar tot el que havia retingut tant de temps. Assegut a la cadira de vellut fosc i mig arremangat, es va buscar el sexe. Mentre es tocava, anava pensant tan en el cantó positiu com en el pecaminós de la seva acció.


Després d’una dutxa d’aigua freda, es va agenollar al reclinatori i va agafar el fuet que amagava sota el coixí. Havia de purgar l’ànima per tot el què havia gaudit i per tot el que havia fet.


I va ser just aleshores, a la segona fuetada, quan va sentir que picaven a la porta. Va reconèixer clarament la veu de sor Angusties que li xiuxiuejava rera la fusta... Es va tapar amb el barnús blanc i va entreobrir lleugerament, fet que va aprofitar ella per empènyer i escolar-se en l’estança sagrada.


Va percebre quelcom de diferent..., en els seus ulls, en el seu cos,... No sabia el que i no va tenir temps de rumiar-hi gaire.


Com dos adolescents, amagats en la darrera renglera del cinema, es van apropar, es van tocar, es van besar i es van despullar, a poc a poc i de forma maldestre. Dins seu es van obrir portes que sempre s’havien mantingut tancades. Les seves mans van recórrer la pell nua de l’altre. Les seves boques van tastar sabors abans prohibits. I en sentir-se un dins l’altre, es miraren als ulls, d’on regalimaven llàgrimes tendres, de por i d’alegria alhora. Un fil humit lliscava galta avall a cada nova envestida, fins que enmig d’un plaer immens, nou i pecaminós, van esclatar un dins de l’altre; tot i el risc de destrossar-se les vides...


I estirats al llit papal, nuus, es miraven i es somreien, sense saber els que els venia al damunt... pujant en aquells instants per l’escala principal del vaticà.


Tres trucs a la porta i una veu pausada va cridar «Sant Pare?» Aquella sola pregunta el va fer tornar al món real. Un silenci prou llarg perquè es tornés a fer la pregunta i es mogués el pom de la porta. El baldó estava passat i ell amb una veu seca li va dir que s’esperés a la sala de reunions. Angusties es va vestir en un moment, el Sant Pare va anar a la sala de reunions i ella, amb el cap cot, es va quedar a l’estança, com si hi posés ordre.


Els dies següents van tornar a ser confosos. Evitava en tots moments qualsevol contacte amb la monja. Les fuetades de porgació sovintejaven cada dia. Tan pulcre que semblava tot, però el record del plaer del tacte dels seus pits i d’aquelles cuixes que se li arrapaven, se li apareixien en tot moment. No va passar dia que no es castigués pel que havia passat. I encara que Angusties va retirar-se una temporada a un convent, en tornar a ser prop seu, les mirades tenien la intensitat d’abans.


Per això en van tenir sort d’aquella petita habitació, on havien deixat el personatge que representaven i havien deixat anar les pròpies passions.


@ L’Avi, Anna Tarambana, Clint i Euria, gener 2009


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

6 comentaris:

zel ha dit...

Apa, mira que l'heu fet grossa, amb el santo capo!!! Jejejeje, si senyor, transgressors...

Joana ha dit...

Ui! Com ho llegeixi el clericat!
Tancaran les HV :)
Felicitats!

Carme ha dit...

Juàs! Irreverents que sou! M'ha agradat! Encara els heu deixat prou bé, al cap i a la fi és una història bonica...

Cèlia ha dit...

Jo em penso que no deu anar massa desencaminada la cosa, segons van informar fa pocs dies, els homes pequen més de luxúria i les dones de vanitat! (i en lloc deien que el "sant" major estigui exclòs, pecador entre els pecadors!)

khalina ha dit...

és que la castedat forçosa és molt trista

Té la mà Maria - Reus ha dit...

canya a les monges i als bisbes
felicitats !!!