diumenge, 8 de març de 2009

HV 5/8: Adulacions ondulants

Ja acabem amb els pecats del Malerianisme. Aquest cop tocava l'adulació; allò tan habitual de llepar el cul a la gent; especialment, als que volen ascendir en la feina peti qui peti (en coneixem uns quants, oi?). Aquí fem una versió particular la Duschgel (desapareguda en combat), l'Stripper (combatent a tothora), el veídedalt -sí, he hagut de sortir com a reserva a darrer moment de la Caliope que ha declinat per motius personals estar en aquesta tongada (records!); i la Sol Solet; que remata la feina.
En fi; el repte era difícil però ens hem sortit airosament. I això, que no tenim àvies i no ens agrada adular-nos mútuament...però sou una escala collonuda, què carai!

_______________________
ADULACIONS ONDULANTS
—Atenció, senyoreta Masdeu: ja pot passar al despatx, que el senyor Evangelista l'atendrà de seguida.
—Oh, moltes gràcies –diu arreglant-se la brusa, ordenant dissimuladament els continguts–. Eh..., per cert, i disculpi la indiscreció, però..., és possible que l'hagi vist al teatre? A l'escenari vull dir. Té unes faccions que resulten molt fotogèniques, sap? Un tall de cara que em sembla haver fotografiat en un dels meus projectes...
—Al teatre? Com a espectador podria ser, però no sóc cap actor, no...
—Doncs trobo que tindria moltes possibilitats –li somriu amb la mirada, mentre arrossega lleument els dits per sobre el mostrador, deixant marcat un territori conquerit.
—És vostè molt amable senyora, però no crec... –el recepcionista no sap pas com acabar la frase–. Serà millor que passi al despatx, que l'esperen.
—Sí, és clar –retira elegantment els dits, allargant el braç, que deixa rere el seu sinuós vestit jaqueta.

Un truc de cortesia a la porta, un gir elegant, un tancar acurat i sospesat.

—Bon dia, senyor Evangelista. Gràcies per haver-me concertat aquesta entrevista.
—Perdoni, però... qui és vostè, que no la conec? Me'n recordaria, sens dubte...–espetega amb cert to burleta, repassant-la de dalt a baix.
—Com? Però si m'ha fet passar...! Què vol dir? Que no té el meu nom a la llista d'entrevistes?
—Sí. Miri: aquí posa "Amàlia Masdeu". Però no em sona de res en absolut. A veure: com coi ha aconseguit una entrevista amb mi? Si això és més fotut que fer-li el joc del sobre al llit del rei!
—El joc del sobre? –encara no s'ha assegut a la cadira, un tacó se li torça cap a un costat, un suor lleuger li humiteja els dits, però se li eixuga la gola.
—No el coneix? És clar, vostè no deu ser casada... No li han fet mai el joc, eh? I té previst casar-se?
—Eh, no ho sé, potser algun dia... –I abans que l'atabali amb jeroglífics estrafalaris:– Però miri, jo tinc aquí aquesta entrevista amb vostè per la qüestió del retrat.
—Segui, dona, segui, i no se m'esvaloti! El retrat diu... I vostè es retratista? I com s'ho ha manegat, eh?, per arribar fins aquí? No em deixo pas fer retrats per qualsevol...
—Oh, és una llarga història –quasi balbuceja, però tracta de clavar els tacons fermament a la catifa.
—Que bé, m'encanten els relats! Sap què? Com que no tinc gens de ganes d'anar a dinar amb el subdirector, que és més sonso que la mare que el va fer, i avui, a més, fan faves a la catalana, que em fan espetarregar per la nit de mala manera (i la parenta, ja sap, després m'arronsa el nas), li comunicaré que no m'esperi. M'ho passaré molt millor amb vostè! –diu, mentre pica de mans mostrant una filera de dents brillants. Tot seguit, pitja el bot de l'intecomunicador i ho fa saber al recepcionista.

La Sra. Masdeu va tornar a clavar els talons a la catifa, mirant de recuperar la seguretat que havia mostrat a la recepció. Llavors és va imaginar al senyor Evangelista com el marrec al que tant havia impressionat amb el flirteig de l’entrada. El color li va tornar a la cara, i a poc a poc, la seguretat en ella mateixa li va inflar tot el cos. Es va tornar a compondre la brusa, fent ben evidents els seus encants, i va somriure àmpliament, ensenyant les seves dents, menudes i blanques, com perles.

—Doncs si tenim temps, potser que li expliqui la versió sencera, oi?

El senyor Evangelista es va passar la llengua pels llavis, i va fer que sí amb el cap. La senyoreta Masdeu, ara crescuda un altre cop, va començar el seu relat, tot guarnint-lo d’anècdotes dignes de l’Àgata Crhistie. És va inventar un cosí tercer per part del pare que estava molt ben relacionat, perquè era l'amant de l'insigne fotògraf Marcel Bisbe (aquí el senyor Evangelista va fer un gest de conèixer aquest suposat fotògraf, no fos cas que quedés malament), i compartien llit i secrets diversos, que ell revenia a bon preu, i amb delicadesa, per no espantar l'aviram i revelar qui n'era la font. Llavors va anomenar una amiga seva, l’Eulàlia Mirallbell, per donar credibilitat al relat, i llavors el senyor Evangelista és va quedar blanc com el paper … va tossir i va haver d'agafar la gerra d’aigua i abocar-ne una mica dins el got i, d'un glop, se la va empassar

—L’Eulàlia Mirallbell, diu? –i mentre ho deia, un rictus de pavor es dibuixa al sotallavi.

—Sí. La coneix..., oi? —Sra. Masdeu... digui’m la veritat. Vostè és fotògrafa?
—No. Veig que finalment s’ha adonat —i mentre ho deia, s’apropava al moblebar del fons del despatx
—Què vol de mi, doncs?
—No s’ho pot imaginar?–va demanar, sense girar-se. I agefí —Li serveixo una
copa?
—No. Vull dir, sí... Sí puc imaginar-m’ho. Però no vull cap copa. Vull que m’ho digui –va dir, fermament, a la defensiva, mentre se li apropa i es queda palplantat al seu davant.

—Primer volia veure’l d’aprop —diu ella mentre s’asseu al sofà que és al costati fa per encendre una cigarreta. –L’Eulàlia em va parlar molt de vostè, a bastament. Érem amigues des de l’escola, sap?
—Mai parlàvem de les nostres vides passades...
—Ho sé. Vostè li parlava només del futur. L’adulava. I ella es deixava fer... Volia saber si havia pagat la pena tot el sacrifici que va fer, la pobra...
—Que li va dir de mi l’Eulàlia....?
—Sr. Evangelista: el creia més educat. Aquesta pregunta no s’hauria de fer a unamiga d’una amant...
—Jo no he parlat de cap amant –i amb un gest enèrgic afegeix– Deixi’m veure la bossa...
—No es preocupi. Ja l’han regirat tota els seus guardes de seguretat i he passat pel detector de metalls. Fins i tot m’han escorcollat a consciència. Els té ben ensinistrats. No duc micròfons. Però perquè es quedi tranquil, tingui... –diu, mentre li apropa una bossa de mà de xarol amb una cadena daurada.

El Sr. Evangelista li pren d’una revolada i aboca el seu contingut sobre la taula baixa de vidre de davant el sofà. Cauen claus, encenedors, pintallavis, un mirallet, mocadors de paper, rebuts, un portamonedes, preservatius,...


—Potser m’hauria de registrar a mi...—i mentre diu això, la Sra. Masdeu, s’ha tret la jaqueta que deixa lliscar braços avall i comença a descordar-se la brusa mentre el fita directament als ulls.

—Cordi’s. Aquí no farem res. Avisaré als guardes que vinguin a buscar-la... –i mentre ho deia dóna mitja volta per pitjar l’intercomunicador de damunt l’escriptori.
—Jo no ho faria, benvolgut amic. Li convé escoltar-me.
—No som amics, que jo sàpiga.
—Ho serem, ben aviat. No en dubti. No ho dubtis...
—Té deu segons per convèncer-me d’això que diu. Si no, pitjo el botó.
—Sé el que t’agrada i el que no. Sé què et plau que et facin i què detestes. Què et fa feliç i el que t’entristeix. Sé què fas fora del despatx. Dels teus viatges a l’estranger a finals de mes. De les suposades reunions de treball als vespres. Del teu xalet de suposat home solter a Berna. Ho sé tot de tu.

I en aquella sentència, a part del tuteig directe, hi havia implícita una amenaça que semblava repetida. Un nom va aflorar dels llavis de l’Evangelista: «Eulàlia...»


—L’Eulàlia em va dir que mai tornaríem a veure’ns... –va començar dient, balbucejant. Havia perdut tot l’aplom que havia mostrat fins aleshores. Va continuar després de fer un glop llarg al got de whisky. —Em va dir que desapareixeria de la meva vida. No va voler. Em va costar molt fer el pas....Deixar-la... Vostè no es pot imaginar el que passaria si se sabés tot allò... Si tot surt a la llum –i en dir-ho, es deixa caure a la butaca de l’escriptori, derrotat. –No seria tan sols la meva ruïna. Seria la ruïna de l’empresa. La de casa meva. La de la meva dona. La de la meva família...

—I ningú ho sabrà, amic meu –va fer la Masdeu i en dir amic, va fer-ho perllongat les síl·labes. –No pateixis. Sóc una tomba, quan vull. Tot depèn de tu, ara.
—Què vol doncs, de mi...?
—Que m’adulis. Com ho vas fer amb ella. Amb l’Eulàlia. A tothora i en tot moment.

I en dir-ho, va posar-se dempeus i es va avançar cap el seu interlocutor. Va començar a descordar-se davant seu els botons de la brusa que quedaven per desfer. Uns pits onerosos, sota uns sostenidors d’encaix, apuntàvem lascivament la mirada encesa del Sr. Evangelista.


—Vostè està boja...
—Potser sí. O potser no –i en dir-ho, prenia la mà del seu interlocutor i la conduïa directament a la seves natges mentre amb l’altra li apamava un sexe que començava a enlairar-se sota els pantalons.
—Esperis! –va fer ell, apartant-se. He dit que aquí no. Podem concertar una cita per més tard. Ara mateix demano un hotel i al vespre podem tenir una llarga reunió de treball... Si només és adulació el que busques, per part meva, puc estar-me les hores que convingui ressaltant els teus encants.
—No, impossible –va respondre ella–, serà massa tard. És ara quan ho necessito, que em diguis tot allò que li deies a l'Eulàlia. T'ofereixo el mateix que ella et donava i jo et demano només adulació. A què esperar? Ha de ser ara mateix!
L'Evangelista es va deixar portar. Què hi podia fer? La situació compromesa en què es trobava només el conduïa a posseir-la mentre que en la seva boca no trobava paraules que poguessin dir res de bo d'aquella boja que se li havia colat al despatx.

Ella l'anava despullant a poc a poc i anava conduint les seves mans pel seu cos fent que li acariciés els pits alhora que li acaronava els cabells i li passava la boca pel seu coll.


Tot plegat, va durar una llarga estona. En acabar, ell li va demanar que es vestísi marxés. Aleshores l’Amàlia Masdeu va recordar-li que havia vingut a buscar laseva adulació i ell no li havia dit ni una sola paraula en tota l’estona.—Per quèho havia de fer? –va preguntar l'Evangelista– He agafat el que m'oferies i no estic disposat a donar-te res a canvi.


—T'equivoques. T'he dit que l'Eulàlia i jo som amigues, ho sé tot d'ella... i de tu. Sé que ella té proves concloents sobre alguns fets que et posaran en un gran compromís. Ho saps. Una nit de lluna plena les dues vam fer una juguesca. Vam apostar si jo seria capaç de treure de tu un mínim d'adulació com ella ho havia aconseguit anys enrere. He perdut. Ara ella presentarà les proves.

—Espera, voldria dir-te...

—Massa tard, senyor Evangelista. Mira que us costa als homes de ser complaents...!

I dient això, l’Amàlia va sortir de la mateixa manera que havia entrat: amb un ampli somrís als llavis i trepitjant fort la catifa del despatx. Un rastre de perfum va restar en l’ambient quan va tancat la porta rera seu.


De Duschgel, Stripper, El veí de dalt i Sol Solet, 2009

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

4 comentaris:

HADA ISOL ha dit...

tens la clau...

http://elblogdeisabelhada.blogspot.com/

HADA ISOL ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
HADA ISOL ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
HADA ISOL ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.