HV 6/1: Primer dia de feina

Tenim ja el primer relat de la Sisena Tongada de les Històries Veïnals (HV6) al sac. O sigui que la resta de veïns/es ja podeu anar espavilant... Que abans d’anar-me’n de vacances les vull tenir totes penjades al replà.

En aquest cas han estat l’escala 7. I cal dir que em sembla veure-hi un missatge subliminal de rerafons que certament no acabo d’entendre. Per mi que s’han confós... Serà perquè El Nadador ha començat amb un mal averany que deu haver somiat algun dia i que mia es complirà, que després, la Laura ha sabut girar amb un cop d’efecte elegant, perquè el Patrinsky ha sabut posar la directa a tot drap i la Xurri ho ha rematat amb un fi (i gras) sentit de l’humor. Un quartet de luxe; doncs. He rigut molt, ho confesso.

I la veritat, no sé a qui es referien amb això de la síndrome de la maduixera. A mi, el que em perd, a banda de la xocolata amb melindros; és la síndrome del presseguer.

Recordeu el vídeo inicial, oi? (Per cert..he descobert que la música és de Love of lesbian, "Horizontes infinitos")

Primer dia a la feina

Era el seu primer dia a la feina d'inspectora d'Hisenda. No omplia amb això els seus somnis a la universitat (volia ser advocada i defensar la gent pobra), però el sou era de quaranta mil euros anuals, i això li permetria comprar mil botes blaves i acudir a la perruqueria per oxigenar sovint la seva meleneta rossa.

Era el seu primer dia a la feina i trepitjava dur amb el seu calçat el ciment del passeig de Sant Joan, amb passos curts a l'estil caniche. No sabia per què caminava depressa. Ni ella ni el seu inspeccionat tenien cap urgència. Va agafar un cigarret per calmar els nervis. I va intentar assossegar la seva carrera en el seu primer dia de feina. Duia a la bossa les fotocòpies dels informes que indicaven que un veí d'aquell edifici defraudava. Era el veí de la planta de dalt.

Va trucar a l'intèrfon tres vegades seguides, allargant l'estridència del so amb el polze enganxat en el botó, com volent indicar que acudia la llei. Que no hi havia escapatòria possible davant l'ordre. Tenia por davant aquella primera inspecció, i la va voler vèncer fent sentir la seva autoritat recent estrenada. Ningú va respondre.

Va aprofitar que una veïna sortia al carrer amb un petit Teckel llanut per colar-se per l'escletxa de la porta principal de l'edifici. Va entrar de perfil, com un dibuix egipci, mentre les ambulàncies udolaven al carrer. Va pujar en ascensor. La porta del pis del veí de dalt estava mig oberta. Va trucar amb els artells, sense obtenir resposta. Es va atrevir a travessar el marc en el seu primer dia de treball. Va donar veus: "Hola, hi ha algú?", passant d'una sala a una altra.

Fins que va arribar a l'habitació dels nens. Un tipus d'uns quaranta i tants anys, mal afaitat i despentinat, penjava inert d'un cinturó lligat al coll.

El crit es va sentir per tot l’edifici, encara que ningú no va entrar a veure què passava. Aquell veí tenia prou fama d’estrafolari, i no era qüestió de ficar-se en els seus contubernis. Afortunadament, quan la noia va perdre el sentit, va caure tan llarga com era –és a dir, bastant– sobre un dels llits, i no es va haver de lamentar cap trencadissa d’ossos femenins.

La seva següent visió va ser la de l’home penjat descollonant-se de riure i abocat cap a ella en un intent sol·lícit –i, malauradament per a ell, infructuós- de fer-li el boca a boca. Això va estar a punt de provocar-li un segon defalliment, però el seu fort sentit del ridícul li ho va impedir.

– Em sap greu, senyoreta –va dir el veí de dalt, amb ulls espurnejants-. Sóc molt de la broma i m’ha semblat que podíem començar la cita amb una de ben impressionant, per trencar el gel. És un truc que em va ensenyar un nedador amic meu, i... en fi, ja veig que n’he fet un gra massa. Si us plau, passi per aquí i segui... li faré una til·la.

– S... sí... –va fer ella, tota tremolosa–. Ell l’agafava per la cintura quasi amorosament. La va acomodar amb delicadesa en una cadira, al menjador, i quan es va assegurar que s’hi aguantava, es va esmunyir cap a la cuina. Mentre preparava la til·la, va continuar parlant.

–Tot deu ser una confusió. No tinc ni un euro per defraudar, ni propietats, ni accions... tot just un domini a la xarxa: marra.net, i res més. Estic segur que ens entendrem, senyoreta... com m’ha dit? Ah, sí, senyoreta Bellesguard. Sap que té un cognom preciós? I li escau, feia temps que no veia una mirada tan encisadora.

La senyoreta Bellesguard estava marejada. No podia ser que li passés allò el seu primer dia de feina. Aquell home tenia el seu atractiu, però la mirava d’una manera que li feia por i tot. I aquella casa estava plena de papers i llibres, fins i tot la taula del menjador... què era allò? Semblava l’acreditació de propietat d’un domini d’Internet. Però aquell home no residia a l’Argentina, i a més a Argentina es registren dominis de tercer nivell, resultaria gairebé impossible que el seu investigat tingués aquell domini: foll.ar...

El platet amb la tassa de til·la va quedar dipositat just a sobre del document en qüestió.

–Aquí la té. Begui-se-la tota –va dir el veí de dalt, insinuant-. Sap que també té uns cabells preciosos?

El veí poc imaginava que la senyoreta Bellesguard, pubilla dels propietaris de la llòbrega i gaudiniana mansió de Sant Gervasi (un casalot imponent amb amables vistes al migdia però adjacent al nord amb el cementiri de Sant Gervasi i la muntanya) sempre havia preferit entretenir-se amb els veïns del nord.

La Elisenda Bellesguard ja de nena va prestar una atenció malaltissa als poc sorollosos veïns del nord. Potser hi va influir el rodatge a la seva mansió d’una pel·lícula de culte del prestigiós director local Bigues de la Lluna, que va concentrar la tètrica atmosfera de la casa natal de la Elisenda en una obra mítica del cinema de terror (que per cert es va vendre prou be als Estats Units).

Les despeses de manteniment de la monumental criptomansió familiar havien obligat a la noia a acceptar una feina retribuïda, (ja hi col·laboraven les administracions doncs feia molt poc havien hagut de reparar la torre de la creu, però la part que li corresponia a la família Bellesguard havia de abonar-se, i no li va quedar més remei que acceptar un treball tan poc galdós com aquell).

Doncs tornem al veí i a les seves brometes amb els dominis (a més a més dels que ja hem anomenat disposava del Kardha.ar intentant afegir valor geopolitic-malto-esperitós a la seva pàgina web), o amb el truc del penjat, o ara amb la infusió de branques afrodisíaques que li aconseguia la fillastra d’una santera dominicana que havia conegut a un local de mala mort on alguna vegada mastegava el menú a 5,90€.

Mentre es fregava les mans pensant en una tarda de disbauxa amb la inspectora, poc podia imaginar de les aficions amagades de la noia.

La inspectora començava a deixar de banda l’interès per un contribuent indòcil per reparar que tenia al davant un boci potser una mica astellós (donada la edat del veí) però absolutament abocat a seguir qualsevol joc que li proposes.

— Però... què m’hi ha posat, a la infusió? No sembla til·la, fa una olor estranya…

— És que no me’n queda, de til·la, però tenia per aquí aquestes herbes relaxants dominicanes que segur que li faran be. Begui, begui!

La inspectora Bellesguard s’anava posant cada cop més nerviosa: el primer dia, l’ensurt, els dominis .ar, aquell tipus sòrdid rellepant-se els llavis un cop i un altre, incitant-la a beure aquell líquid fosc, espès i lilós, que feia olor de brou de peix passat…

S’abocà a la tassa, i amb fàstic n’olorà el vapor que li va cremar al nas. Immediatament va sentir un fogot que li va enrogir la cara i el coll, i que baixant per l’esquena li va envoltar tot el cos en suor, fins a concentrar-se en una intensa coïssor als peus. S’aixecà de sobte, sorpresa i espantada, i mentre es descordava histèrica l’abric, cridava desesperada:

— Deu meu ajuda’m, treu-me-la!! No puc esperar més, treu-me-la ja, ARA!!!.

Com si esperés el senyal, el veí es va llençar panteixant sobre la pobra Elisenda, tot ell mans i boca, grapejant-li la brusa i la faldilla, buscant botons i cremalleres, gomes i tanques, bavejant mentre se li escapava un riure nerviós de triomf i plaer..

— Ja vinc, guapa, estic preparat!

— Però que fa???? No, no, no!!! La roba no, les botes, les botes!!! –La pobra Elisenda agitava les mans per treure’s de sobre aquell pop, mentre intentava ajupir-se per desfer-se de les botes, que s’anaven inflant i inflant empeses per la ràpida inflor dels seus peus.... – Però deixi’m estar d’una vegada, i ajudi’m! Que m’explotaran els peus!! -cridava amb veu cada cop més aguda, i amb una mà lluitava per alliberar-se, ajupida estirant de les botes avall amb l’altre.

Va ser ajupir-se la noia i el Veí, ofuscat per les hormones i el síndrome de la maduixera*, ja no sentia ni veia res més que el cul de l’Elisenda. Posseït per l’instint, en un acte reflex i sense perdre un segon, amb un braç la va agafar per la cintura mentre amb l’altre mà es va descordar. Just en aquell moment...

— Es pot saber què passa aquí?

El Veí va aixecar la mirada per veure com una dona ben grossa i amb cara de males pues s’estava dreta a la porta, amb les mans als malucs i fent copets amb el peu esquerra al terra.

— Aiiii, les botes!!! Que algú em tregui les botes!!!– seguia cridant l’Elisenda.

— Hòstia, la sogra! – remugava el Veí, estirant de la falda de la camisa per tapar-se l’entrecuix, mentre intentava cordar-se dissimuladament – Engràcia, malerudeveure-la, quina sorpresa, no l’esperava!.

— Doncs jo no maleru, i ja ho veig, ja, que no m’esperaves. Es pot saber què li passa a aquesta noia i què diu de les seves botes?

L’Elisenda per fi havia aconseguit extreure una cama inflada com un botifarró d’una de les botes blaves, i lluitava amb la segona — Aiiii, auuuuuu!! la bota!!! Si us plau, ajut!!

La senyora Engràcia s’apropà a la noia, d’una espenta la va tirar al sofà, i agafant-li la bota pel taló, d’una sola sotragada, li arrencà la bota que va sortir disparada amb un crit d’alleujament de l’Elisenda, per anar a estavellar-se a la cara del Veí, en tot el nas. L’Elisenda va tirar el cap enrera, derrotada, gemegant i masegant-se els dos peus amb les mans.

— Ja pots començar a explicar-te, tarambana!! – exigí la senyora Engràcia

— No s’ho creurà, Engràcia -va començar a dir el Veí, amb la bota a una mà i amb un mocador a l’altre, amb el que s’eixugava la sang que li començava a rajar del nas, i de pas dissimulava alguna llàgrima que també li corria cara avall.... -però en realitat aquesta senyoreta és inspectora d’Hisenda i tot això és un lamentable malentès...

_________________

*Síndrome de la maduixera: irreprimible instint fornicatori masculí davant la visió del cul d’una dona ajupida.

© Nadador, Laura, Pratinsky i Xurri, juny 2009

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: