HV 6/4: Velles amistats

Segueixen caient el relats de la HV 6 al replà. Aquest cop són els veïns de l'escala 8. El Grum, en Carles (que s'ha atrevit ambn això del videoblog. molt bé!), el Josep i una xiqueta, l'Albanta; que s'estrenava en això de les HV i que ha volgut posar un final feliç a la història. ës una romàntica... Us deixo amb el relat.

__________________

Velles amistats

"La noia puja les escales del metro. Surt al carrer. La càmera la segueix. Pla picat des de el cap de la noia. Es veu les cames i els peus. La noia segueix caminant. Arriba a un edifici. Encén una cigarreta. Truca al timbre de l’escala. Li obren la porta. Agafa l’ascensor. Surt a un replà. Prem el timbre d’una porta. L’observen per l’espiell. Li obren la porta. La noia entra..."

—I, ja està? Això és tot? D’aquesta merda de cinc ratlles en dius tu, un argument d’una pel·li? On coi vols que ho anem a vendre?

—Però si és perfecte!

—Perfecte?Perfecte per a què?

—Per portar-ho a qualsevol productora. Mira, que és una que fa pel·lícules romàntiques, doncs li diem que continua amb un noi ben plantat, dins del pis, que la espera amb la taula ben parada, amb espelmes etc, disposat a passar una nit romàntica. Que és una productora de pel·lis de por, doncs li diem que continua amb uns sorolls esgarrifosos, un crit de la noia i que per la porta oberta surt un xorro de sang acompanyat amb vísceres. Que és una que fa gènere policíac, li diem que continua amb un crit de la noia, la càmera entra dins i estès a terra està un paio amb un ganivet clavat a l’esquena...

—I si és una productora de pel·lis porno, què? Li diem que dins de la casa l’espera un parell de paios en pilotes, preparats per una orgia?

—Ho veus?, ja has agafat la idea.

—Nano, tu estàs malalt, això no hi ha per on agafar-ho...

I és que aquell dia no estava jo per romanços i, a més, sabia prou que les ocurrències del meu company de treball eren només la seva manera de buscar-me el sexe.

—Mira, Josep —vaig començar—, això de la porteta que s’obre funciona bé com a marc, però l’important és el que hi hagi a dins. O la llavor de suggestió que siguem capaços d’inocular en aquest enquadrament... Ara, d’això que dic no en veig ni un bri al teu embrió de guió oportunista. I vaig concloure —Si serveix per tot, és que no serveix per res!

Em vaig acabar el darrer glop de cafè i em vaig aixecar d’una revolada. Cinc minuts després la proposta cinematogràfica era ja una cosa totalment oblidada i les nostres cabòries s’adreçaven plenament a enllestir un espot publicitari d’ulleres de sol. Tanmateix, la mateixa nit vaig tenir un somni inquietant, que semblava aixecat per l’oreig que havia filtrat dins meu aquella porta oberta. Aquell fantasieig ja no ha deixat de visitar-me, cada nit tot i que en desvetllar-me tan sols recordo uns pocs, però ben pertorbadors.

D’aquest deliri oníric, Només en resten dues inexplicables certeses: la primera, que brolla des de la part més fosca del somni, és que la dona espectral que s’hi lliura al lent ritual del despullament és la Goyita, una fogosa companya de l’internat que hem va elegir –sense cap motiu plausible– com a rival irreductible, abans de desaparèixer un temps després – juntament amb la monja més jove del col·legi– engolida en un terbolí tan inexplicat com fabulat en versions fins i tot incompatibles. La segona, que el llibre que hi fulleja és Magia sexual. Formas y ritos, de Pascal B. Randolf, una mena de destarotat manual esotèric que vaig comprar en una parada de llibres de vell i que havia romàs latent fins ara en un dels estants menys transitats de la meva biblioteca.

I a qui se li acudeix de llegir coses així? A mi, com no! La veritat és que el llibre era d’un llenguatge tan summament regirat que feia arcades llegir-ho, amb el fàcil que és dir penis i vulva, mugró, anus, vagina, clítoris, testicle i pit o pits. No, allà havien de parlar del pinzell de l’amor, la porta del plaer, cúspide mamaria, zona esfinterial (¿?), temple de la maternitat, botó del plaer, glàndula procreadora, muntanyes lactants...

Ara, després de llegir el llibre quedava clar que, després d’obtenir un bon orgasme, el millor que es podia fer era posar-se en posició de lotus, recitar un parell de mantres i donar gràcies a la divinitat preferida pel clau acabat de gaudir.

Fins i tot hi havia un punt al llibre on es parlava del sexe com un mitja per obtenir la il·luminació; això no el comenteu massa no sigui que ens ho vulguin cobrar les elèctriques a l’estil SGAE; i transcendir l’amor de parella. Dit d’una altra manera, arribar al Nirvana a cop de clau. Ben mirat la idea m’agrada i sembla més factible que d’altres.

No és d’estranyar, doncs, que em tornés a la ment la Goyita. Encara recordo el sarau que es va muntar, fins i tot el secretari del bisbe va fer acte de presència, el bisbe no, no pas perquè pensés que no fos res important sinó perquè no es podia involucrar. Si més no això diu el pare, fent burla, quan recordem l’època.

I és que, en una època on el sexe encara era tabú, que desapareguessin a l’hora una monja i una alumna d’un internat, era, més que escandalós, una autèntica blasfèmia. Recordo que la explicació oficial, que no es creia ningú, era que sor Virtudes havia estat destinada a un internat a una república soviètica de la que no recordo el nom, el pare diu que era Akinostan, i la Goyita havia estat portada pels seus pares a una escola pública perquè no es podien permetre pagar les quotes de l’internat.

Aquell va ser el meu darrer curs a l’internat, el pare mai no havia estat d’acord amb la idea de ficar-me allà però la insistència de la mare i l’àvia l’havien fet accedir. Després d’allò es va posar dur, sobre tot amb l’àvia, i al curs següent entrava en un institut progressista. L’àvia no li va perdonar mai que em portés, segons ella, a aprendre l’ofici de puta.

Amb el llibre a la mà fortament agafat va prémer el timbre de la porta. Pregava per que el seu pressentiment de qui s’amagava allí darrera s’acompliria.

Li havia seguit la pista des de feia temps, exactament des de que havia trobat aquell llibre signat per un pseudònim que li va resultar familiar i havia indagat per l’editorial.

Quan la porta es va obrir encara dubtava de totes les investigacions que l’havien dut fins aquell lloc.

Va trobar el que esperava, quatre ulls ansiosos que la devoraven encuriosits, i dos figures que malgrat el temps passat conservava intactes en els seus records.

—Hola Goyita, Hola Sor Virtudes... Esteu esplèndides!! Temia haver-me equivocat, però alguna cosa dintre meu em deia que vos trobaria aquí.

—Virtu sols, sisplau, em sent més identificada –em va contestar amb una picada d’ull

—Hola preciosa, com has vingut a parar fins esta casa? –va dir Goyita.

—No ha estat fàcil. Porte temps rastrejant-vos. Els vaig mostrar el llibre que duia a la mà,... Magia sexual. Formas y ritos

—Sempre parlaves de com era de màgic el sexe, t’apassionava el tema Goyita, i passàvem tantes estones llegint, cercant, parlant-ne i experimentant-ne! –vaig dir. –Quan desapareguéreu vaig sentir un buit dintre meu. Em vaig jurar que vos trobaria, que allò que havíem viscut no podia quedar així, oblidat...

—Ens hauria agradat acomiadar-nos, però no ens va ser possible. Ens vetaven els correus, després ja no estaves al internat... Et perdérem la pista.

—Quan vaig trobar el llibre em van vindre mils de records al cap. I aquell nom, ... Randolf, no era el teu segon cognom? Va ser la segona pista. Però... em desconcertava el nom de Pascal.

—Tot té la seva explicació –va fer la Goyita–, li ho desxifres tu, Virtu?

—Ell, “Cal”, va ser el primer home que compartirem juntes... Un record inoblidable!! Quan escriguérem el llibre ja formava part del passat... Pas Cal.

—La dedicatòria de la primera pàgina va ser la pista definitiva; era com una confirmació a les meves sospites:

“A l’amiga-amant que ens volien fer oblidar. Busca’ns, t’esperem!”

—I ara... –va dir Goyita- ara, ja estem les tres juntes.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: