HV 6/5: Fals culpable

Estic impressionat. Aquest relat compleix tots els requisits que jo vaig voler transmetre quan vaig imaginar això de les HV: és breu, se,mbla escrit per una sola mà i té la força de la gosadia. Tant per l'emepenta narrativa amb que comença el relat la Silver (mereix ser una narració breu per ell sol); tant per com l'entoma en Sergi -que a més s'estrena amb nota en això de les HV- i el fa avançar en una direcció clara; tant per com juga a fer una narració ad hoc dins el mateix món dels blog la Violette (i que sembla com si ho hagués viscut) i com, al final, tanca el relat en Vullunfestuc , amb un desenllaç trist; com els que a mi m'agraden. Realment ha sortit una història veïnal rodona. Felicitats. Jo només hi poso un títol que espero us agradi.

Fals culpable

“Para que um homem possa ser distintivamente e absolutamente moral, tem que ser um pouco estúpido. Para que um homem possa ser absolutamente intelectual, tem que ser um pouco imoral…” Pessoa incessantment m’acompanya, líquid, degotant, esmunyint-se dins meu quan menys m’ho espero. I em vas enviar aquell mail on em suggeries traspassar a l’altre costat del mirall, perquè ja sabies de l’Alice que sóc. La intuïes, la temptaves, la guiaves… sabent que no podria evitar voler sentir l’adrenalina al cos com un riu que mena al Delta de Venus. I ara camino conscient de la meva dolça inconsciència i he tornat a fumar; perquè potser abans de morir als teus braços voldré enverinar-me els sentits i morir certerament i lenta un poc encara, en el fum que m’abraça i se m’endinsa als pulmons, com tu ho has fet aquests mesos a cada línia que m’escrivies, com aquest fum que em penetra. Em deixaves un reguitzell de petges invisibles que ara em duen al teu abisme. “- Quan premis l’intèrfon t’obriré i puges. Trobaràs la porta oberta. Només cal que l’empenyis i entris. Vine. T’espero…” I hi ha paraules que són com mantres tot i no haver estat mai pronunciades, paraules que podrien ser lletres de boleros o habitar en planes de llibres prohibits a biblioteques secretes, o bé ser al fons d’algun cor. I vinc. Camino, camino… i a cada pas m’aboco, tot i el vertigen, al teu misteri. I en creuar l’espill i entrar al teu regne em ve al cap aquell vers tant cert ara: “lasciate ogni speranza voi ch’entrate” Perquè quan un home adreça paraules a una desconeguda com les que tu has trenat per a mi en poemes sagnants sortits del mateix infern de Dante, no hi ha més; cal traspassar tots els llindars i empènyer totes les portes, fins i tot les set del teu infern. I vinc… a perdre’m per a trobar-me. Perquè el millor de certs laberints és buscar al minotaure.

Ni l’enèsim avortament, ni l’accident que havien patit tornant de París mentre discutien eren motius suficients perquè la seva relació se n’anés en orris. Cèlia estava plenament convençuda que la causa principal del fracàs del seu matrimoni era aquella rossa amb la que el seu marit mantenia una sana relació d’amistat virtual, com ell deia. Aprofitant que el seu marit havia anat al centre de rehabilitació, com cada dia des de feia tres mesos, Cèlia s’introduí al seu compte de correu i remenà fins que trobà l’adreça d’Alice. Va redactar un missatge concís, directe, mancat de les floritures que ell acostumava a escriure al seu blog. Al missatge hi detallà l’adreça de casa i les instruccions que Alice hauria de seguir: “Quan premis l’intèrfon t’obriré i puges...” Després d’enviar-lo es sorprengué de la facilitat amb la que s’havia fet passar per Màrius. Acabava de citar la meuca que li robava la vida per l’endemà, just a l’hora que el seu marit seria al centre de rehabilitació. Tres minuts més tard rebé la resposta d’ella confirmant la cita. S’enrojolà excitada i esborrà ambdós correus. Ho tindria tot disposat i es prendria el dia lliure per qüestions personals.

La mestressa de la carnisseria no li posà cap impediment. Una sola idea li voltà pel cap aquell matí: “Lluitaré per salvar el nostre matrimoni i desfaré la teranyina que has teixit amb paraules boniques per atraure aquesta bandarra...” —es repetia. Si les coses es torçaven estaria prou capacitada per trobar la sortida justa. Bregada com estava a tallar carn, amagà un ganivet llarg de cuina a sota d’un coixí i esperà que Alice fes sonar el timbre. Dos minuts abans de l’hora, el so estrident de l’intèrfon la sobresaltà. “Bagassa impacient...” —es digué mentre premia el botó que encetava el joc, ja no es podia fer enrere— “Aquí t’espero...”

* * *

Caminant de pressa cap al centre de rehabilitació on m’esperen cada dia em venen al cap retalls de la meva vida, escombrant-se uns als altres, desordenats, aleatoris... o potser no? Potser ara puc entendre els camins que m’han conduit fins aquí, avui, mentre corro cap al centre com cada dia des de fa tres mesos. Va ser al centre mateix on em van aconsellar que comencés a escriure un blog per trobar-me a mi mateix, una mida terapèutica gens agressiva i que m’ha fet descobrir que hi ha algú a la meva ciutat esperant cada nit el meu escrit. L’Alice és la primera en comentar-me, sempre. Sembla que sigui davant la pantalla del seu ordinador quan penjo els meus pensaments diaris. Tant és sobre el que parli... Reflexions d’estar per casa sobre política, dissertacions sobre la meva por al futur, indignació futbolística, poemes sorgits del teclat sense voler... Ella és allà sempre per comentar-me la primera. Quan el so m’indica l’arribada del seu comentari no em puc estar d’obrir-lo per llegir-lo en aquell mateix moment, tot i que de vegades voldria esperar, tancar corrent l’ordinador i trobar-me’l al dia següent per paladejar-ne l’espera. Però la impaciència de retrobar-la cada dia em pot massa. Ella no té cap blog i només em comenta a mi. L’Alice m’ha encantat el cor i per això he començat a escriure-li missatges al seu correu. Ara també espera el missatge nocturn només dirigit a ella. I jo li escric, estimant-la sense conèixer-la, aspirant els efluvis dels seus cabells, rossos segons m’ha deixat entendre, imaginant-la encenent una cigarreta de les seves mentre em llegeix, atenta a les paraules que li dedico, les del meu post diari i les del missatge particular. Imagino la seva cambra a mitja llum, envoltada d’espelmes i de coixins orientals, amb olor d’encens... I vull fugir d’aquesta casa trista i vella on visc des de fa tants anys amb la Cèlia. La vaig estimar, sí, molt, però ja no puc més. Ara mateix no puc estimar-la. Minoro el pas. O sí, de fet sí. Però amb un amor diferent. Quasi fraternal. Sí, sona a tòpic... I què? No m’agrada dormir al seu mateix llit, amb la olor a carn fresca que destil·la la seva pell eixuta per molt que es renti cada nit amb el sabó de coco que ha fet servir tota la vida perquè diu que és l’únic que neteja de debò. Pobre Cèlia. No s’ho mereix. No es mereix la meva indiferència. M’adono que camino més a poc a poc. Potser avui és el dia, potser avui hauria de tornar a casa i esperar la Cèlia amb els pensaments ordenats com mai els he tingut abans. Giro cua. Sí, és el millor. Avui parlaré amb ella. L’esperaré i dinarem junts.

* * *

La porta del nostre apartament, una porta de fusta envernissada i pesada, grinyola mig oberta. Els sentits se m'aguditzen i l'adrenalina em puja a mil. “No va bé” remugo, tot i no saber què és el que no va bé. Amb la mà oberta empenyo la porta que torna a grinyolar amb força.

El rebedor és un caos. El petit moble per deixar les claus està tombat a terra i el gos de ceràmica on guardàvem els paraigües jau mig escardat al costat de la porta del passadís. Hi ha un paraigües xop d'alguna cosa vermella. “Sang?” em pregunto. I ja sé la resposta. Aixeco el cap i veig el llum del lavabo obert, just al fons del passadís. M'hi dirigeixo caminant. Les parets del passadís tenen unes marques de mans vermelles que encarar gotegen. Arribo al fons de passadís i allà hi veig la Cèlia mirant-me fixament. M'espanto i faig un salt enrere. No. No és la Cèlia. Aquests ulls de bogeria no poden ser els de la meva esposa. Ella no reacciona i jo ho aprofito per recuperar l'alè. Ara puc veure-la millor. Porta clavat un ganivet al cor dels que fa servir a la carnisseria i té un toll de sang al seu voltant. Els seus ulls tot i mirar-me ja fa temps que no em veuen. Passo per sobre sense tocar-la. Per un moment sembla que aixecarà una mà i dirà les seves últimes paraules; barreja de follia i clarividència, però no passa res i finalment la deixo enrere amb el seu ganivet al cor.

Obro la porta del lavabo i allà hi veig l'Alice. “Ai, Alice!” em dic. “La meva amant, la meva nina de porcellana, la meva joguina, el meu amor...” i arranco a plorar. M'entrebanco sol i caic d'esquenes mentre la veig allà. “No, no” xiuxiuejo. “NO, NO!” crido i m'arrossego fins als seus peus. L'estiro, però alguna força desconeguda la manté dreta amb la cara esclafada sobre el mirall. M'incorporo per veure-la millor. Té els seus cabells rossos i ondulats bruts de sang i les mans sobre el mirall. Sembla una nedadora disposada a saltar un trampolí, però a través del mirall. Em fixo amb els seus ulls i hi veig la mateixa follia de la Cèlia. Miro al mirall i m'hi veig reflectit mil vegades. Intento endevinar on hi ha la passió que ha portat a aquestes dues dones a morir d’aquesta manera. “Jo?”

Vint minuts més tard arriba la policia. Algun veí haurà sentit sorolls estranys i els haurà trucat. Sento el moviment entorn meu, i que em diuen coses. però no entenc res. Una dona alta i esvelta com l'Alice diu que només una força molt grossa podria haver encastat una dona a un mirall i clavat un ganivet de 20 centímetres a un cor. Algú em declara culpable i mostren el meu blog com a prova al judici. La premsa em mostra com un assassí pertorbat que s'aprofitava d'una jove romàntica i maltractava la seva esposa. L'Assassí Silenciós m'anomena la premsa.

I jo callo perquè..., qui m'escoltaria?

© The Silver, Sergi Rovira, Violette Moulin i Vullunfestuc, juny 2009

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: