HV 10/5 El pas del temps

Les esglésies poden ser lloc d'encontre on poden iniciar-se relacions de desenllaç incert. Qui ho diria, oi? Doncs llegiu la proposta voluptuosa de quatre veïns d'alta volada i jutgeu. El temps passa de la mà de: Gatot, June Miller, Monyofiné i Josep Braut. Que us agafi confessats.

___________________________

El pas del temps

Aquella tarda, per fi, matava un divendres massa estressant per ser el preludi d’un cap de setmana. Quan en Roger va sortir del Col·legi d’Arquitectes tenia el cap embotat de tan negociar la venda d’una pòlissa col·lectiva d’assegurances que només li hauria de servir per arribar justet als objectius de final de mes. Va veure les llambordes del carrer humides, molt més fosques que quan hi havia arribat a quarts de quatre de la tarda. Feia fred i uns núvols grisos i potents emmarcaven el perfil de la catedral, il·luminada per una escletxa de sol a la façana.

Va pensar de tombar cap a un bar, demanar un irlandès i relaxar-se. Però un cop de vent li va provocar una esgarrifança. Es va adreçar sense dubtar cap a la portalada de pedra i es va sentir alleugerit quan va travessar la porta i es va endinsar en la penombra tèbia de la basílica. Escoltava el silenci i les seves passes, lentes, mesurades. No es veia ni una ànima. Es va aturar quan havia recorregut un terç del passadís central. No tenia ganes de seure ni de seguir més enllà. Es va mirar l’altar de pedra al fons d’aquell espai buit de sentiments. I va pensar en el sud.

Es va afluixar instintivament la corbata i va descordar dos botons de la camisa. El que li cenyia el coll i el següent. En fer el gest instintiu de girar el coll per rebaixar la tensió, va observar a la seva esquerra una figura agenollada en un altar lateral. Aquella presència el va sobtar. Coberta amb una capa marró amb caputxa o el que semblava que era una túnica, va dubtar de si era un frare o una dona, per la menudesa del cos que s’observava. Es va sentir incòmode. No hauria volgut pertorbar el seu recolliment.

Va provar de fer una passa enrere. Quasi no respirava. Una segona passa. I una tercera. Li va semblar absurd caminar enrere i quan es girava per adreçar-se a la porta, la caputxa es va tombar i li va semblar veure un rostre extremadament blanc amb uns llavis extremadament rojos. Es va aturar només un moment a contemplar-los i, avergonyit d’haver interromput un moment de recolliment aliè, va apressar-se cap a l’exterior.

Va sortir a la plaça. Un aire fred el va tornar al món dels vius. Es va posar un cigarret als llavis. I va respirar a fons. A pocs metres, un grup d’adolescents fumaven maria en un corriol al voltant d’un lloro on sonava una cançó dels Dire Straits... potser, “Southbound Again”? 

Mentre buscava l’encenedor va sentir el grinyol de la porta de fusta obrint-se darrera seu. Es va tombar amb un mig gest i uns ulls immensament tristos es van aturar a observar-lo sota aquella caputxa marró. Es va treure el cigarret de la boca —que encara no havia encès—i les paraules van brollar soles: “M’agradaria disculpar-me si t’he destorbat, però només em surt de dir-te que la teva túnica faria molt bon joc amb la decoració de la meva habitació”.

Ella, amb ulls plorosos i llavis vermells, li va somriure. Va apartar la caputxa i li va demanar: “La teva habitació té alguna finestra que miri al sud?”

No van trigar gaire a arribar al minúscul apartament d’en Roger. Durant el trajecte, l’actitud de la noia l’havia inquietat. Responia a les seves preguntes amb monosíl·labs i amb mirades intenses i fredes. Li va demanar el seu nom, però ella restà en silenci.

El menjador del Roger era menut.. A una de les parets hi havia una prestatgeria plena de llibres. La noia s’hi va acostar. Entre els lloms va poder llegir Les liasons dangerouses; llavors va parlar. “El meu nom és Cecília” i es va acostar a la finestra, la va obrir i va deixar caure la capa que cobria el seu cos. En Roger es va sentir atrapat per la silueta de la noia retallada contra la llum de la tarda. La roba interior quedava pràcticament a la vista sota una camisa vaporosa.

La Cecília es va girar. Li va veure la cara i va somriure. “No em convidaràs a res?” Roger va reaccionar: “Sí, perdona. Què vols?”. La dona respongué: “Un irlandès”, i se li acostà lentament. En Roger se la va mirar estranyat, justament era la seva beguda preferida. “No pensis tant, home”, li digué ella besant-lo amb  aquells llavis rojos, i mostrant-li la nuesa de la pell blanca i mentre li desfeia els botons de la camisa i escampava la roba per tots els racons del petit menjador.
La fredor inicial  es va esfumar com l’aigua quan ell va tocar la seva pell. En Roger no havia tingut mai una amant com aquella. Era menuda, flexible, incansable; se’l bevia a glops, li exigia plaer; li explicava com ho volia i de quina manera; li donava el que ell li demanava; el feia arribar al límit de l’èxtasi i el mantenia just fins al punt d’escórrer’s, durant un temps indefinit, gemegant de plaer.

Li encantava la seua boca, pintada de roig. Ella es posà impúdicament la seua polla a dins i comença a llepar-li tot el membre, sostenint-lo amb dos dits, amb delicadesa; i tot seguit li feia un mos a la caboteta i se l’estacava cap a dins. Els llavis es mostraven carnosos i prominents, amb el membre del Roger removent-se dins la boca. Amb la llengua llepava encara més i mentre li feia un mos als ous, li sostenia el membre amb tota la mà. Els moviments espasmòdics del Roger facilitaven una de les millors palles que mai ell sol es podria haver fet.

Cada cop que tenia un orgasme en Roger perdia els sentits. En somnis li semblava sentir el telèfon o el timbre de la porta, però eren només somnis. Quan es despertava era dins la boca d’ella, totalment excitat i en un lloc de la casa diferent d’on s’havia adormit. Certament, en Roger no havia tingut mai cap amant com aquella, i se sentia completament complagut, satisfet i extenuat. Les hores semblava que s’allarguessin d’una manera màgica. Cecilia finalment es va adormir i ell va mirar el rellotge. La data no enganyava: havien passat cinc dies des que la va conèixer. No entenia res.

—Tu saps quin dia és hui? –li va preguntar mentre ella despertava.

La Cecília, va obrir els ulls.

—Has fet mal fet de mirar la data... –la seva cara no presagiava res de bo.
Roger se la mirava i no entenia res. Ella es vestí ràpidament i amb posat seriós va fer mitja volta i se’n va anar. Roger es va quedar to nu damunt el llit. Pensava que ni sabia del cert com s’havia trobat aquella dona ni com l’havia deixat perdre.
Ja al carrer, la xicona enfilà cap a l’església de nou, va entrar i va anar directa al banc que era més a prop del confessionari. Va seure i va esperar. El rector se la va trobar quan va eixir a preparar la missa següent i se li va acostar.

—Et vols confessar filla? —pel to, semblava evident que ja es coneixien.
—Sí, pare.
—Ho farem ací fora, es prompte i no vindrà ningú, podem prescindir de formalismes.
—Ho he tornat a fer pare.
—Has traït la confiança d’un amic de nou?
—No sé qui ha traït a qui aquesta vegada. No em corresponia, no em prestava suficient atenció, sempre estava mirant el rellotge, preguntant-se quin dia era...
—Sempre?
—Bé, jo sols volia una atenció, que em fera atencions, detalls; i a canvi jo li donava plaer. De fet, li vaig donar el plaer abans que ell em donara res. No se explicar-me millor... vaig intuir que ell tampoc era qui buscava.
—Em ve al cap un poema que em llegiren una vegada:

“Deleita’m amb un sopar
Encisa’m amb un poema
M’abellirà fruir d’un vi, l’aroma del qual
pot fer sublimar un moment de bellesa,
l’únic instant en què deixarem de ser homes
per esdevenir déus”

—És bonic. Amaga més del que deixes veure.
—Tots tenim un passat... –va dir el capellà, misteriós.
—Em vols confessar el teu? Té nom de dona, potser?
—El secret de confessió bé podria ser recíproc. És cert. –La xicona intuïa una història interessant darrera aquelles paraules.
—Ella era una dona que tenia un do —arrencà el rector—: era capaç d’anul•lar el pas del temps quan et tenia als seus braços; et deixava extenuat, podies despertar-te a un indret de l’habitació totalment distint d’on t’havies adormit i no recordar com havies arribat allà. Sols podies pensar en el plaer.

La xicona se’l mirava incrèdula, era impossible que la coneguera fins a eixe extrem, estava estranyada, confusa.

—Jo no estava fet per a eixe món —prosseguí—, però com en moltes altres coses no ho vaig saber fins que no ho vaig provar. La vaig deixar.

Mentre tenia lloc la conversa, prop d’allí, en Roger havia decidit encarregar-se del que semblava més urgent ―cinc dies són moltes absències injustificades a la feina, moltes trucades no ateses i molts correus no respostos― i va deixar per després allò que era realment important: entendre què carai havia passat. Es tenia a sí mateix per una persona ordenada i científica, així que tot allò havia de tenir una explicació lògica i racional. S’havia calmat recordant com, de jove, es va passar quaranta-vuit hores dormint després d’haver fet dues setmanes intenses d’interrail per Europa.

La Cecília, havia eixit del temple. La conversa amb el rector ―perquè aplegats fins a cert punt, allò ja no era una simple confessió― l’havia trasbalsat. En un quiosc proper va comprar tots els diaris nacionals i internacionals que va trobar i va anar a una cafeteria cara i confortable, a gaudir del moment.

Tisores en mà llegia els titulars del dia i retallava els titulars de la notícia que més li interessaven.

“La xifra de morts supera el centenar”;“Els experts internacionals confirmen que es tracta d’una cadena d’errors humans”; “El Col•legi Oficial d’Arquitectes, responsable del visat de les obres, és el responsable últim de la tragèdia”,“Es confirma que, a causa d’un error administratiu, el Col•legi d’Arquitectes no tenia renovada l’assegurança”.

Mentre enganxava els retalls al seu àlbum va rebre un missatge al mòbil: «Felicitats, una gran feina. El client ja ha pagat i t’ acabem de fer la transferència al teu compte. Gaudeix d’unes curtes vacances, que en dues setmanes hauràs de ser a Viena. A l’oficina et donarem els detalls».

Sí, ella tenia un do: era capaç d’anul·lar el pas del temps quan tenia un home als seus braços, el deixava extenuat, satisfet i submisament agraït. I açò en un món on les decisions d’uns pocs marcaven la vida i la butxaca de molts, era un tresor molt preuat.

Repassava l’àlbum (en deia així, “l’àlbum” i prou, sense concretar més) amb els seus encàrrecs complerts:

“Cancel·lat l’acord entre els gegants de la informàtica”; “Inexplicable caiguda en cadena a les principals borses del món”; “L’absència de l’enginyer en cap, responsable de l’accident”; “Només el director general, absent durant els fets, coneixia la clau d’accés”.

@ Gatot, June Miller, Monyofiné i Josep Braut (gener 2012)