HV 12/7:La bona veïna

El veïnat ja ho té això… Veïns que s’estimen, veïns que es vigilen, veïns xafarders, veïns cràpules… En fi, com el nostre veïnat (això de cràpula va per mi, tranquils, eh?). El quatre genets de l’escala 8 (el Monyofiné, la Srta. Tiquismiquis, el Puji i la Kweilan han bastit una historia de desigs i rencúnies. Així els ha quedat.

_____________________________

La bona veïna

           

Va apagar la televisió ràpidament i va deixar a mitges el “Sálvame”. Es va abraonar a la porta, la va obrir sigil·losament i encara va ser a temps de veure com el veí pujava cap a dalt. O a sa casa o a tocar-li els collons a algú altre. Va picar la porta del final del replanell. Obrí la seua veïna preferida (encara que ella no ho sabia, que n’era la preferida).

—Hola, bona nit –va dir ella amb la porta entreoberta, simulant timidesa.

—Hola. Si et dic que vinc a veure si tens sucre.. no t’ho creuràs, oi?

—No, però m’agrada que vingues i no tingues cap excusa…, què busques? Rotllo?

—No, ajuda, estic perdudet. M’han fet un encàrrec, he acceptat i ha arribat el termini i no he complit.

—I jo et puc ajudar? –li va dir ella mentre el feia entrar a dins,  seia al sofà, la bata s’entreobria i la cama quedava al descobert. Poc involuntàriament, val a dir.

—És que hi ha coses que no recorde, i d’altres que sí. Em senc com el Leonard al bar aquell diguent-li a Teddy: «La memòria pot canviar la forma d’una habitació i canviar el color d’un cotxe. Els records desvirtuen, són una interpretació, no un registre, i no importa si tens els fets.»

—No entenc què pinte jo en tot això, la veritat...

El xicot va agafar el llibre que portava a les mans que ella no l’havia vist. Li va assenyalar una pàgina amb el seu nom al principi d’un relat, junt al seu.

—Tu i jo ja ho hem fet junts!

—Vaja… em senc com Trinity, provant a manipular-te i essent descoberta.

—En eixa pel·lícula no era Trinity! –va contestar ell.

—No però quan ella feia el paper de Trinity m’agradava més, es tirava al protagonista –mentre acabava la frase va obrir les cames i la bata es va escórrer deixant el coulotte a la vista.

Ell s’hi va acostar mentre notava un lleu batec a l’entrecuix.

—Quiet fiera! No t’acostis que ja veig per on vas... Ja fa temps que vam enterrar els nostres pecats i vam rentar les nostres consciències. No voldràs pas que tot torni a començar, oi? Li vols tornar donar arguments a l’Enriqueta?

—No. Sí, bé no ho sé, no. Tot allò ja va quedar enrere, tot i que mai no...

—Calla, calla..., et penses que una és de pedra? Va, si l’atzar ens ha tornat a unir anem per feina... Digues,  què tens?

En el moment que ell es treia de la butxaca un paper plegat es va sentir un terrabastall a l’escala. Es van fondre els ploms i tot va quedar a les fosques.  Escala amunt pujava un tuf a socarrim, una mena de barreja entre plomes cremades i pólvora, juntament amb les veus de la resta del veïnat: Que ha passat? Algú ha pres mal? A què fa olor? Qui li ha calat foc a l’escala? Ai, ai, ai...! Foc, foc, foc...! Uns gemecs es van imposar a l’esglai general.

En sentir l’alarma es van mirar i van arrencar escales avall. En arribar al tercer es van trobar l’Enriqueta que els mirava amb ulls goluts, imaginant les mil calúmnies que podia escampar sobre aquella parelleta de veïns: a la perruqueria, al forn, a la fruiteria..., per tot el barri. Podria iniciar de nou el que no va aconseguir uns anys enrere... Ell se la va mirar i li encertà els pensaments.

—Va, dona Enriqueta, deixi’s de pensar rucades i baixi cap al carrer, no veu el fum?

—No!  No puc deixar el “Perico”—i va entrar dins de casa...

—Però dona!, no veu que hi ha perill?

La noia el va estirar pel braç

– Deixa-la. No es mereix cap ajuda!

Ell ja havia començat a tirar escales avall, però tot i que l’Enriqueta era una mala puta, la seva consciència rentada per pecats enterrats no li permetia deixar-la allí, així que va girar cua.

—Tu vés cap al carrer —li va dir—, de seguida baixo.

Ella va insinuar una protesta que ell ja no va sentir. En entrar al pis de la vella, era evident que el ferum de socarrimat que s’escampava per tota l’escala sortia d’allí dins.

L’Enriqueta era al fons del pis, al menjador, mirant de despenjar la gàbia del “Perico”. A mig passadís, de la porta de la cuina, en sortia una fumera densa i negra. Va avançar estossegant, va apartar la xafardera i va despenjar la gàbia.

—Vinga, espavili’s! –va etzibar-li—, i agafant-la pel bracet la va arrossegar passadís enllà.

Però era massa tard. La fumera era massa densa i ja no podien passar. Van tornar enrere, va tancar la porta del menjador per evitar que el corrent d’aire alimentés el foc i van  obrir el finestral del balcó per demanar auxili. Des de baix, la veïna—l’amiga, l’amant—, se’ls mirava amb ulls preocupats. Els bombers no havien arribat encara i l’escapatòria es mostrava cada cop més complicada. Desesperat, i mirant-se de fit a fit, va recordar el motiu del seu retrobament, feia només una estona, i va allargar la mà cap a la butxaca buscant aquell tros de paper. El va desplegar, i va llegir:

—A Austràlia sí que es viu bé...allà hi ha curro, aquí no; allà folles, aquí no.

Va notar uns ulls al clatell, i en girar-se es va trobar l’Enriqueta, maldant per llegir la nota des de darrera del seu cos.

—Què? –va dir la cotilla amb un deix de burla– planejàveu escapar-vos a Austràlia, oi, colomins enamorats?

Eren allà, a punt de morir socarrimats per culpa seva i del puto “Perico”, i encara era capaç de fer mal amb la seva cantarella. A ell se li va encendre el pit. Amb la cara vermella i els ulls injectats de sang, en ple atac de ràbia inconscient, va agafar l’Enriqueta per les espatlles, la va empènyer cap al balcó, i la va trabucar per sobre la barana, fent-la caure al buit.

Mentre l’Enriqueta queia i se sentien els seus xiscles d’horror, ell va notar una fiblada de plaer i un alleugeriment com mai a la vida. Però el fum el va fer estossegar i el va tornar a la realitat. Què li havia passat a la vella fastigosa? Hauria mort? S’hauria quedat l’escala sense la xafardera oficial? Va guaitar cap al carrer en part per la curiositat i en part per la fumera que no el deixava respirar i va veure gent que envoltava l’Enriqueta, atenta a les seves explicacions.

—Eh!!! Que el que s’està cremant sóc jo! –va cridar, exigint el protagonisme al que es creia que tenia dret.

Però els ulls dels espectadors es clavaven en ell com si li retraguessin alguna cosa mal feta. Fins i tot els d’un drapaire, que estava més pendent de les burilles del públic improvisat que del mateix foc. Tota la multitud, i la seva amant també, el miraven com si fos ell el culpable de tot.

Va entreveure que l’Enriqueta parlava a dures penes  i es queixava d’una cama. Alhora, l’assenyalava amb un dit culpable i amenaçador.

—Què passa? Si no l’hagués tirat s’hagués asfixiat... Em déus la vida, cabrona!  I els bombers, què? on coi són?–va reclamar, pensant que la millor defensa era un bon atac.

La sirena dels bombers va treure tensió a la situació. Va sentir-se l’heroi de la pel·lícula quan els bombers el van rescatar del balcó i el van baixar fins al carrer.

—Què fantàstica que és la gent!  —pensava, ja  que els que feia un moment l’havien odiat, ara l’aplaudien. Però se sentia tan eufòric i tan satisfet que es va atansar a la seva amant que, conscient de les càmeres de televisió que l’estaven enfocant, s’havia obert la bata de forma atrevida i insinuant.

—Aquest tros de dona ha de ser  per a mi –es va dir exultant.

Possessiu com era, la va abraçar; però ella, que ja  somniava en un futur d’actriu de cinema, li va deixar anar en mig de tothom:

—Mira, noi, prefereixo ser la seva puta que la teva muller.

Ell va mirar allà, on ella assenyalava amb el dit, i va veure el vell drapaire que somreia ensenyant unes dents negres i corcades.

—Tot per culpa de l’Enriqueta! —va pensar rabiós, mentre aixecava els ulls a veure on estava la “bona” veïna.  Amb el cos descontrolat per l’odi va caminar cap a ella.  “Les feines que es comencen, s’han d’acabar”, es va dir per dins.

I ell, de ben segur, que no deixaria res a mitges.

© Monyofiné, Srta. Mikis, Puji i Kweilan (agost 2012)

_____________________

LES FRASES QUE CALIA COL·LOCAR, EREN:

«En Austràlia sí que és viu bé...allà hi ha curro, aquí no; allà folles, aquí no".
(Javier Bardem)

Els dilluns al sol

«La memòria pot canviar la forma d’una habitació i canviar el color d’un cotxe. Els records desvirtuen, són una interpretació, no un registre, i no importa si tens els fets.»

(Guy Pearce)

Memento

«Prefereixo ser la seva puta que la teva muller.»
(Kate Winslet)

Titanic

«Vam enterrar els nostres pecats. Van rentar les nostres consciències.»
(Sean Penn)

Mystic River