L'illa
Tinc una mare que a moments no em reconeix. I
tenia també una amiga, que vaig perdre, i amb qui podia parlar de tot. Encara
no l'he plorada, però ploro i no ploro per la meva mare. No voldria perdre-la,
i per moments visc en una solitud que em rosega l'ànima. És bo de tenir
llàgrimes a punt, tancades.
Estic sola al món. Voldria marxar i no puc.
Sé d'unes illes on la solitud et fa companyia. He llegit que les balenes suren
damunt el mar de nit, i que hi ha uns ocells de colors que canten abans d'un
canvi de temps. Hi plou sovint, però no hi neixen gaire flors. El terreny és
volcànic, i això fa que el paisatge sigui negrós, clivellat i rocós.
Fa molts anys, hi vivien baleners que es
dedicaven a la caça de balenes i catxalots. Sortien de nit, i s'esmunyien mar
endins fins que les sorprenien dormint.
La caça es feia amb mecanismes rudes, i la
força dels homes era el que comptava. L'arpó feria la víctima igual com les
persones ens fereixen, però sense cap arma.
Marxaré a una illa on el meu avi va viure
molts anys. Cantava de nit en una taverna on els pescadors i baleners arribaven
després de feinejar. El seu cant era malenconiós, com un plany, i amb els anys
la seva veu es va anar tornant més ronca. Això m'ho ha explicat el pare perquè
jo, de l'avi, només en tinc una fotografia tocant la guitarra i un llibre que
va escriure per explicar els encants de la seva illa. Sembla un llibre de
viatges, però no ho és. És un relat de la seva vida, quan va haver d'emigrar
empès per la manca de diners, i hi va trobar l'amor. Un amor com un tsunami. La
meva àvia.
—El teu
avi era un aventurer -em diu sovint el pare-, i tu t'hi
assembles. Ets una tastaolletes i un cul inquiet.
El que no sap el pare és que ho tinc tot a
punt per anar-me'n un cop falti la mare. El pare és ferreny, té amics amb qui
comparteix aficions. Ell no escriu com l'avi, però pinta, i quan la mare el
reconeix, aprofiten per estar junts.
Després es tanca a l'estudi i s’aïlla...
Cada vespre, l'illa pren vida als seus ulls. Aniré
a cercar-te -li vaig dir un bon dia- Vull entendre la melodia que dorm
al fons d'aquesta teva mirada cristal·lina, necessito resseguir els paisatges feréstecs
que et varen veure néixer. Vull sentir el so de les balenes en la nit i de
fons, el cant dels mariners a la taverna.
—Tu
cerques l'amor, ho sé prou bé, però tingues en compte que l'illa ja no és el
que era, ja no hi queda res de tot allò: l'illa és deserta.
—Però on és la seva gent?
—A Manhattan.
La imatge de l'illa novaiorquesa em va
subvertir de cop. Què podien tenir en comú aquelles dues illes tan diferents,
tan distants? Què hi havien anat a fer a l'illa dels gratacels tota aquella
gent de vida feréstega i solitària? La vella illa fou un tranquil recer de
balenes, l'altra acabà convertida en un frenètic oceà de taurons despietats.
El debat interior entre les aventures del
mític Robinson Crusoe i el romanticisme neurastènic de Woody Allen es va
resoldre en pocs segons: proper destí, Nova York.
—Ja t'ho deia jo, cul
inquiet -féu el pare. I afegí, sorneguer: No t'oblidis les
xancletes.
Miro la mare de reüll, i per primera vegada
sento vibrar alguna cosa al fons del seu insondable silenci. Sento com
l'arquitectura de la seva mirada repassa la geografia del desig per darrera
vegada, mentre amb la punta dels dits esbossa un gest que assenyala cap a la
porta amb insistència. Marxa ja, no esperis més, fuig, acompleix el teu
somni! sembla voler dir-me.
I lentament es fa de nit a l'abisme dels seus
ulls. Les seves ninetes, brillants com les llums de l'illa de Manhattan, il·luminen
el meu camí:
Et besaria lentament @JohnST
#Manhattan
I’ll kiss youuuuu... so
slowly... uuuuh... la lletra de la
cançó s’escola pel pati de llums de l’edifici on visc. A la pantalla el mateix
nom de sempre JohnST... li envio un darrer missatge i decideixo de nou no
quedar amb ell. Fa dues setmanes que l’evito. Està preocupat, diu. És el meu
contacte amb la vida que vaig deixar fora de Manhattan. Aviat farà un any que
transito per aquesta gran illa, sense trobar
les respostes que jo cercava. Ell m’ha fet de Cicerone per la gran ciutat, però
em canso de veure’l. Cada cop més. La
mort de la mare em va deixar erma per dins, eixuta i sense ganes de conèixer
ningú. Ell és plàcid, agradable, còmode, sense exigències, però em canso de
veure’l.
El pare em va
advertir que una fugida endavant no em serviria de res. Vam discutir, però
malgrat tot em va acompanyar a l’aeroport i en el darrer moment em va donar un
paquet i una targeta amb un número de telèfon. “Et farà falta.”
Manhattan em va
engolir d’immediat, no calia que fes res, no em calia parlar, ni justificar els
meus passos, ni preocupar-me per ningú. Col·laboro en les correccions d’una
petita editorial via Internet que em proporciona ingressos i prou temps lliure
per pensar i no estressar-me. La vida se’m va fer lenta, i anònima. Malgrat
tot, desprès d’un temps sense fer gaires més contactes que els veïns, vaig
trucar al telèfon de la targeta, per no preocupar al pare. Vaig retrobar John,
un amic d’infància i adolescència. En John sempre li va agradar al pare i sé
del cert que el té informat dels meus passos.
Fa una nit de lluna plena, les notes de la
cançó i recordar anècdotes d’infantesa amb John, m’han transportat sense voler a casa, a la
mirada trista del pare, la mare i la seva intermitència cognitiva, la meva
infantesa solitària i els estius adolescents. Em sento patètica. Vull fugir de
nou. Cerco les maletes al fons de l’armari. Trobo el paquet del pare, que havia
oblidat. A dins hi ha unes xancletes, les miro fixament i començo a plorar
vessant totes les llàgrimes contingudes durant anys. La pantalla del mòbil
s’encén de nou. Les llàgrimes no em permeten veure el remitent.
El salnitre d’una platja de sorra bruna i la
xafogor del tròpic assequen el meu plor, deixant-me ferides obertes a les
galtes. La mar és el meu oratori.
El primer pensament que em ve al cap, és: «Aquesta
no és l’illa correcta».
Camino per l’aigua. Cada moviment és un
esforç titànic per remoure les xancletes entre l’aigua que em llepa el
turmells. La meva essència s’arrela al fons marí amb cada passa. El cel i
l’onatge, esdevenen els pilars de la meva ànima, que aviat s’esmicola en mil
bocins, quan tot el que m’envolta comença a girar a una velocitat vertiginosa.
És el dia que jo faig trenta anys que el matí es deixondeix. Mar
endins, un tsunami fa desaparèixer en pocs segons, un illot rocós, mentre un
biplà de la I Guerra Mundial cau en barrina, envoltat en flames. Fins a mi arriben
els crits dels turmentats.
El pare passeja al meu costat sense
reconèixer-me. Dels seus ulls cecs vessen canalons cromàtics de viu Pantone
313. Anorreat, empeny una cadira de rodes. Al damunt, la mare, nua, la pell
ferida per les cremades, assaja bombolles de sabó amb ajuda d’una pipa d’escuma
de mar. No se’n surt. Per cada intent fallit, rebo una fuetada a l’espatlla que
m’infligeix algun dels amants ocasionals que vaig tenir. La pell se’m desfà en
llenques què, en caure a l’aigua, es dissolen, convertint-se en sofre. En
agraïment, voldria enregistrar a la memòria les seves faccions, però tots tenen
el rostre buit, com en un llenç en blanc.
Assumeixo el càstig. Expio així els pecats dels
meus progenitors.
No necessito veure’m les nafres per saber que
al seu lloc brolla alguna cosa. El germen, la petita tija..., la promesa de
tenir les meves ales.
Faig mitja volta, endinsant-me (tan ràpid com m’ho
permeten les xancletes) a l’espessor luxuriosa de l’illa. Tot just he començat
a fer camí. Serà difícil, lent, dolorós.
Aquest, és el dia que jo faig trenta anys. Sempre el recordaré.
@ Joana, Martí, Srta. Tiquismiquis i Sergi G.
Oset (juny 2013)
___________________________________________
