dijous, 18 de juliol de 2013

HV 12+1/6:Surant mar endins

El desig. Aquest seria el mòbil d'aquest relat. Un desig que no sabem explicar a voltes perquè. Per què ens desitgen, per què desitgem? Potser ni la mateixa protagonista ho sap...Ho això és el que ens expliquen >la Laura T. Marcel, GinebreMan, Gerònima i Puji.
________________________________




Surant mar endins

Com cada dia, quan encara és fosc, agafo el cotxe per anar a nedar. M'emporto només la meva bata xinesa i unes sandàlies per a conduir i un cop aparco el cotxe baixo fins a la cala. En aquelles hores no trobes a ningú enlloc i pots caminar nua fins a la platja i banyar-te i sentir com l'aigua fresca  t'acaricia suaument. Si l'onatge està en calma nedo cap endins sense por i busco, dia rere dia, la teva barca. Però no hi és..., i no aconsegueixo oblidar. Em tortura el record dels teus llavis estimant-me i no sabent quan podrem tornar a estar junts. No puc evitar que les llàgrimes rodolin galtes avall sentint el teu aroma, barrejat amb l'olor del mar, i notant-te tant a prop, encara que qui sap on pares.

Cada dia el mateix ritual. Cada dia la pena. Cada dia una inspiració profunda per a fer-me forta.

Em submergeixo completament a l'aigua i simbòlicament torno a néixer. Jugo a aquest joc amb mi mateixa. Ningú ho podria entendre. Segurament ni tu. Però a mi m'ajuda a tirar endavant, a enfrontar-me a la vida que m'espera un cop surt el sol i el poble es posa en marxa.
Surto de l'aigua, i a la primera esgarrifança, amb la pell eriçada, em poso la bata i torno a casa.

Els primers raigs ja despunten a l'horitzó. La cafetera ja xiula. Tots els elements comencen el ritme. Jo em poso el vestit jaqueta i que tremoli el món. La cuirassa no deixa passar res. La feina impol·luta. Professional “como la copa de un pino”.  Només flaquejo davant el teu record. No ho puc fer ni davant tu  perquè no hi ets. Mala peça tinc al teler!

Em bec el cafè d’un glop, i mentre profereixo un insult ofegat al sentir la cremor baixant-me pel pit, agafo la cartera de pell i m’enfilo escales avall. Com és habitual, surto de casa amb el temps just per a arribar a l’oficina. Metòdicament agafo la premsa del dia i la correspondència de la bústia, tanco la porta, salto dins el cotxe i surto derrapant.

Em dóna ràbia contemplar que és el típic moment de l’any en què el sol es troba en el punt just per a no deixar-me veure res. Instintivament, allargo la mà a la guantera per a agafar les ulleres de sol quan de sobte, en fixar la vista al retrovisor em pareix veure una silueta humana al seient posterior. Ràpidament em giro, i efectivament, comprovo aterrida com la meva mirada es creua amb la teva. Enfonso el peu al fre al temps que començo a girar el volant per intentar estabilitzar el cotxe, però m’és impossible aconseguir-ho; sento un fort esclafit i seguidament..., la foscor.

Obro els ulls, però una intensa claror em fa tornar a tancar-los ràpidament. On estic? Què ha passat?  Com si algú hagués polsat el botó d’arrencada, un fort dolor comença a envair totes les parts del meu cos. Intento tornar a obrir els ulls, però m’és impossible veure res. Mentre la vista es va adaptant a la intensa claror, noto amb les mans que estic sobre uns llençols suaus, sedosos, i, per l’olor que sento amb el poc aire que puc agafar pel nas, el lloc on em trobo deu d’estar ple de roses. A poc a poc, les imatges al meu voltant van agafant forma, i no tardo molt a distingir la porta que hi ha al davant del llit. Al costat, una tauleta de fusta antiga i prou ornamentada, aguanta el que sembla un pitxer de ceràmica i un gerro del que surten més d’una dotzena de roses. Giro un poc el cap i veig una finestra gran oberta de bat a bat, amb les cortines blanques descorregudes i empentades cap a dins per una suau brisa. Intento fixar la vista per veure més enllà de la finestra. Dec de trobar-me a un lloc prou elevat, perquè solament es veu la part final del que sembla ser una gran terrassa i, més enllà, tot cel. Només un arbre, a la vorera, porta el tremolor del mar.

Miro al meu voltant, buscant les meves coses: no veig el meu mòbil, ni la meva cartera. En aquest moment me n’adono que no porto la meva roba sinó la teva samarreta d’Iron Maiden que sempre t’agafava per dormir. “M’adormo abans si la porto” et deia, i tu feies veure que t’enfadaves perquè no te la podies posar mai. L’oloro per saber si porta la teva aroma. Hi ha olors que no s’obliden. Malgrat tot, no sé què pensar. M’entra una por i una pena terrible. Intento recordar què ha passat. Estava al cotxe. He mirat darrera. T’he vist? Eres tu? És impossible, em dic, però la samarreta em dóna esperances... Intento aixecar-me del llit i uns muscles que no sabia ni que existien em xisclen que és una mala idea. Malgrat tot, menyspreant-los, m’aixeco. Miro per la finestra però no veig res, només cel i muntanyes. És bonic però al mateix temps m’atemoreix. On sóc? Qui m’hi ha portat? I què hi faig aquí? Aguantant-me contra la paret i a passetes curtes aconsegueixo arribar fins la porta. Em tranquil·litza comprovar que és oberta. L’obro poquet a poquet. Amb por. Sense saber què hi haurà a l’altre costat. No sabent, en el cas que et vegi,  si t’abraçaré o et fotré una bronca per haver-me espantat al cotxe i per no haver-me deixat ni una trista noteta a la tauleta de nit. Recordo les roses de l’habitació i somric. Sóc d’il·lusionar-me fàcilment. Malgrat tot, intento estar preparada pel pitjor i torno a l’habitació per agafar qualsevol cosa que em pogués ajudar a defensar-me. Acabo agafant el gerro. Com pesa el maleït! Per fi, obro la porta i em trobo davant una saleta acollidora, i veig, sobre una tauleta rodona, una nota amb el meu nom. Et reconec la lletra. En aquest món mudable l’única cosa sòlida és la paraula escrita. Sento les palpitacions del meu cor desbordant-se. Sóc teva. Indiscutiblement teva. “He anat a comprar esmorzar, ara torno. T’he deixat el cafè amb llet al marbre de la cuina. Torna al llit, criatura!” I la cirereta: aquella paraula que tant he estimat. “Ot.”. Acaricio la paraula amb el tou dels dits. I em surt un sospir dels llargs. Em sento feliç. Com el Senyor Cordills amb els nusos mal fets, però feliç. Les explicacions que m’has de donar em semblen petiteses ara. Ets viu i estaràs amb mi de seguida. Em poso a buscar la cuina amb un somriure d’orella a orella.

A la casa no hi ha ningú més, però instintivament estiro avall la samarreta d’Iron Maiden, perquè sé que deixa veure les calces. Entro a la cuina i reconec la tassa amb el vers de Perejaume, “Un home s’asseu en una roca”, que vam comprar aquell cap de setmana inoblidable a Sant Pol i mentre m’escalfo les mans amb el cafè amb llet, penso que i una merda!. Que vas fotre el camp sense dir-me res. Que m’he passat mesos desitjant-te i somiant-te sense saber res de tu. I ara, apareixes del no-res, colant-te al meu cotxe, donant-me un ensurt de por i provocant un accident que m’ha deixat baldada. Ara estic emprenyada. Molt emprenyada. I allibero la ràbia llençant la merda de tassa amb el cafè sense tocar a la pica, que es trenca en mil bocins tacats de marró. Torno a l’habitació i foto un cop de peu al gerro. L’aigua s’escampa, els vidres i les roses cauen al terra de gres rústic. Obro un armari i trobo la meva roba. Me la poso, i l’Eddie em mira enfadat mentre estripo a consciència la samarreta. D’una revolada, me’n vaig cap a l’entrada, rebotint amb força totes les portes que trobo al meu pas. Ho tinc claríssim. M’has tractat com una merda i no vull sentir les teves explicacions. No vull saber res de tu. Obro amb fúria la porta del carrer i et trobo davant meu, amb una bossa de croissants a la mà i un somriure dolç als llavis. Els teus ulls són ben bé com els recordava, del mateix color que el mar als matins quan hi vaig a nedar. Em tremolen les cames adolorides, i sense saber com ni per què, em llenço als teus braços i et faig un petó molt llarg. Em submergeixo completament als teus llavis i simbòlicament torno a néixer.

Laura T. Marcel, GingebreMan, Gerònima i Puji (juliol 2013)
__________________________________

Els versos que calia introduir eren:

· Lluís Calvo
 «En aquest món mudable l’única cosa sòlida és la paraula escrita» (Del llibre Estiula)
· Joan Margarit
«Com cada dia, quan encara és fosc, agafo el cotxe per anar a nedar.» (Aquells temps)
· Perejaume
«Un home s'asseu en una roca.» (Del llibre Oleoducte)
· Bartomeu Rosselló-Pòrcel

«Només un arbre, a la vorera, porta  el tremolor del mar,» (Només un arbre, a la vorera)

2 comentaris:

Gerònima ha dit...

Ohhh!!! que bonic!!!
Puji ja m'havies espantat!! et llegia i pensava... no el farà acabar malament???? ja ja ja!
Fantàstic! m'encanta!

Joana ha dit...

Podria ser ben bé el guió d'una pel.li! Molt xulo.Felicitats!!!!