divendres, 5 de juliol de 2013

HV 12+1/4 : L'illa

Seguim. Aquest cop és un viatge a l'interior de l'ànima i a un passat incert. I a un pare i una mare, i una filla que viatja d'una illa marítima a una altra d'urbana. Un relat inquietant, poètic,vaporós, oníric. Un relat realment magistral. Obra de la Joana, en Martí, la Srta. Tiquismiquis i  el Sergi G. Oset.
__________________________________



L'illa

Tinc una mare que a moments no em reconeix. I tenia també una amiga, que vaig perdre, i amb qui podia parlar de tot. Encara no l'he plorada, però ploro i no ploro per la meva mare. No voldria perdre-la, i per moments visc en una solitud que em rosega l'ànima. És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades.

Estic sola al món. Voldria marxar i no puc. Sé d'unes illes on la solitud et fa companyia. He llegit que les balenes suren damunt el mar de nit, i que hi ha uns ocells de colors que canten abans d'un canvi de temps. Hi plou sovint, però no hi neixen gaire flors. El terreny és volcànic, i això fa que el paisatge sigui negrós, clivellat i rocós.

Fa molts anys, hi vivien baleners que es dedicaven a la caça de balenes i catxalots. Sortien de nit, i s'esmunyien mar endins fins que les sorprenien dormint.

La caça es feia amb mecanismes rudes, i la força dels homes era el que comptava. L'arpó feria la víctima igual com les persones ens fereixen, però sense cap arma.

Marxaré a una illa on el meu avi va viure molts anys. Cantava de nit en una taverna on els pescadors i baleners arribaven després de feinejar. El seu cant era malenconiós, com un plany, i amb els anys la seva veu es va anar tornant més ronca. Això m'ho ha explicat el pare perquè jo, de l'avi, només en tinc una fotografia tocant la guitarra i un llibre que va escriure per explicar els encants de la seva illa. Sembla un llibre de viatges, però no ho és. És un relat de la seva vida, quan va haver d'emigrar empès per la manca de diners, i hi va trobar l'amor. Un amor com un tsunami. La meva àvia.

—El teu avi era un aventurer -em diu sovint el pare-, i tu t'hi assembles. Ets una tastaolletes i un cul inquiet.

El que no sap el pare és que ho tinc tot a punt per anar-me'n un cop falti la mare. El pare és ferreny, té amics amb qui comparteix aficions. Ell no escriu com l'avi, però pinta, i quan la mare el reconeix, aprofiten per estar junts.

Després es tanca a l'estudi i s’aïlla...

Cada vespre, l'illa pren vida als seus ulls. Aniré a cercar-te -li vaig dir un bon dia- Vull entendre la melodia que dorm al fons d'aquesta teva mirada cristal·lina, necessito resseguir els paisatges feréstecs que et varen veure néixer. Vull sentir el so de les balenes en la nit i de fons, el cant dels mariners a la taverna.

—Tu cerques l'amor, ho sé prou bé, però tingues en compte que l'illa ja no és el que era, ja no hi queda res de tot allò: l'illa és deserta.
—Però on és la seva gent?
—A Manhattan.

La imatge de l'illa novaiorquesa em va subvertir de cop. Què podien tenir en comú aquelles dues illes tan diferents, tan distants? Què hi havien anat a fer a l'illa dels gratacels tota aquella gent de vida feréstega i solitària? La vella illa fou un tranquil recer de balenes, l'altra acabà convertida en un frenètic oceà de taurons despietats.

El debat interior entre les aventures del mític Robinson Crusoe i el romanticisme neurastènic de Woody Allen es va resoldre en pocs segons: proper destí, Nova York.

—Ja t'ho deia jo, cul inquiet -féu el pare. I afegí, sorneguer: No t'oblidis les xancletes.

Miro la mare de reüll, i per primera vegada sento vibrar alguna cosa al fons del seu insondable silenci. Sento com l'arquitectura de la seva mirada repassa la geografia del desig per darrera vegada, mentre amb la punta dels dits esbossa un gest que assenyala cap a la porta amb insistència. Marxa ja, no esperis més, fuig, acompleix el teu somni! sembla voler dir-me.

I lentament es fa de nit a l'abisme dels seus ulls. Les seves ninetes, brillants com les llums de l'illa de Manhattan, il·luminen el meu camí: 

Et besaria lentament @JohnST #Manhattan

I’ll kiss youuuuu... so slowly... uuuuh... la lletra de la cançó s’escola pel pati de llums de l’edifici on visc. A la pantalla el mateix nom de sempre JohnST... li envio un darrer missatge i decideixo de nou no quedar amb ell. Fa dues setmanes que l’evito. Està preocupat, diu. És el meu contacte amb la vida que vaig deixar fora de Manhattan. Aviat farà un any que transito  per aquesta gran illa, sense trobar les respostes que jo cercava. Ell m’ha fet de Cicerone per la gran ciutat, però em canso de veure’l. Cada cop més.  La mort de la mare em va deixar erma per dins, eixuta i sense ganes de conèixer ningú. Ell és plàcid, agradable, còmode, sense exigències, però em canso de veure’l.

El pare em va advertir que una fugida endavant no em serviria de res. Vam discutir, però malgrat tot em va acompanyar a l’aeroport i en el darrer moment em va donar un paquet i una targeta amb un número de telèfon. “Et farà falta.”

Manhattan em va engolir d’immediat, no calia que fes res, no em calia parlar, ni justificar els meus passos, ni preocupar-me per ningú. Col·laboro en les correccions d’una petita editorial via Internet que em proporciona ingressos i prou temps lliure per pensar i no estressar-me. La vida se’m va fer lenta, i anònima. Malgrat tot, desprès d’un temps sense fer gaires més contactes que els veïns, vaig trucar al telèfon de la targeta, per no preocupar al pare. Vaig retrobar John, un amic d’infància i adolescència. En John sempre li va agradar al pare i sé del cert que el té informat dels meus passos.

Fa una nit de lluna plena, les notes de la cançó i recordar anècdotes d’infantesa amb John,  m’han transportat sense voler a casa, a la mirada trista del pare, la mare i la seva intermitència cognitiva, la meva infantesa solitària i els estius adolescents. Em sento patètica. Vull fugir de nou. Cerco les maletes al fons de l’armari. Trobo el paquet del pare, que havia oblidat. A dins hi ha unes xancletes, les miro fixament i començo a plorar vessant totes les llàgrimes contingudes durant anys. La pantalla del mòbil s’encén de nou. Les llàgrimes no em permeten veure el remitent.

El salnitre d’una platja de sorra bruna i la xafogor del tròpic assequen el meu plor, deixant-me ferides obertes a les galtes. La mar és el meu oratori.

El primer pensament que em ve al cap, és: «Aquesta no és l’illa correcta».

Camino per l’aigua. Cada moviment és un esforç titànic per remoure les xancletes entre l’aigua que em llepa el turmells. La meva essència s’arrela al fons marí amb cada passa. El cel i l’onatge, esdevenen els pilars de la meva ànima, que aviat s’esmicola en mil bocins, quan tot el que m’envolta comença a girar a una velocitat vertiginosa.

És el dia que jo faig trenta anys que el matí es deixondeix. Mar endins, un tsunami fa desaparèixer en pocs segons, un illot rocós, mentre un biplà de la I Guerra Mundial cau en barrina, envoltat en flames. Fins a mi arriben els crits dels turmentats.

El pare passeja al meu costat sense reconèixer-me. Dels seus ulls cecs vessen canalons cromàtics de viu Pantone 313. Anorreat, empeny una cadira de rodes. Al damunt, la mare, nua, la pell ferida per les cremades, assaja bombolles de sabó amb ajuda d’una pipa d’escuma de mar. No se’n surt. Per cada intent fallit, rebo una fuetada a l’espatlla que m’infligeix algun dels amants ocasionals que vaig tenir. La pell se’m desfà en llenques què, en caure a l’aigua, es dissolen, convertint-se en sofre. En agraïment, voldria enregistrar a la memòria les seves faccions, però tots tenen el rostre buit, com en un llenç en blanc.

Assumeixo el càstig. Expio així els pecats dels meus progenitors.

No necessito veure’m les nafres per saber que al seu lloc brolla alguna cosa. El germen, la petita tija..., la promesa de tenir les meves ales.

Faig mitja volta, endinsant-me (tan ràpid com m’ho permeten les xancletes) a l’espessor luxuriosa de l’illa. Tot just he començat a fer camí. Serà difícil, lent, dolorós.

Aquest, és el dia que jo faig trenta anys. Sempre el recordaré.


@ Joana, Martí, Srta. Tiquismiquis i Sergi G. Oset (juny 2013)
___________________________________________
 
   El versos que calia incloure són:

· Vicent Andrés Estellés
«Et besaria lentament» (Tot açó que ja no pot ser)
· Josep M.Fulquet
«És el dia que jo faig trenta anys que el matí es deixondeix» (Poema de setembre)
· Pere Quart
«Una nit de lluna plena» (Corrandes d’exili)
· Joan Vinyoli
«És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades» (Abans que neixi l’alba)

2 comentaris:

Mª Trinidad Vilchez ha dit...

Li regales una nina a la teva mare.
Ja em diràs.
Una abraçada.

Joana ha dit...

Sorprenent!!!
Felicitats a tots i a totes!