dijous, 11 de juliol de 2013

HV 12+1/5:La conversa

Una nova història al sac. Aquest cop tot comença amb una conversa pescada al vol. I de les paraules, a un record. I del record, a una reacció sobtada, brutL. En fi: ja veureu que ningú està lliure de culpa. Un relat obra de Carles Mulet, Alba, Sílvia i Palimp.
______________________________


La conversa

He viatjat molt. M’agrada. Ho he fet a llocs ignots i també en algunes grans metròpolis. Per això hi ha poques coses ja que em provoquen estranyesa o –i això és més lamentable— curiositat.

L’altre dia, però,  em vaig enllaminir davant d’un fet tan habitual com és sentir, en un país estranger, algú que parla la teva llengua totalment aliè al fet que a la seva vora hi ha algú altre que l’entén perfectament. Tot i ser entrada nit, el metro anava encara prou ple. Acabàvem de deixar l’estació King Cross-St. Pancras i ens encaminaven cap a Caledonian Road  quan, del meu seient estant, vaig sentir una veu que deia desinhibidament: “Saps?  M’agrada el teu cap i m’agrada el teu cul”.  Si, si, m’hi vaig refermar instantàniament, hom havia dit clarament “cap” i hom havia dit clarament “cul”.   

Dissimuladament em vaig girar per detectar d’on venien tals paraules i a qui anaven dirigides. Dues noies es miraven amb un somriure sota el nas i una tenia la cara més vermella que l’altra. Continuaven parlant entre elles alegrement pensant-se que ningú les entendria.

Encara faltaven dues parades per arribar a Caledonian Road i les dues noies es van acostar cap a la porta. Jo instintivament i sense saber massa ben bé perquè també ho vaig fer.  La gent no s’adona del poder que té, amb una frase ben simple i beneita havien despertat en mi aquella curiositat que feia anys que m’havia desaparegut. Cap i cul! No m’ho podia creure que aquestes haguessin estat les paraules màgiques… i jo allà darrera d’unes desconegudes.

Primerament, mentre les seguia, bé pensava que eren desconegudes i que aquell impuls era fruit de reconèixer unes compatriotes, però..., no-no. A mida que m’acostava m’adonava que no era pas  aquell el motiu;  no-no, m’adonava que era la veu de la més baixeta, una veu musculosa, amb cos, no absenta de melismes que..., que...., la mare que la va fe!r!,  la vaig reconèixer de seguida que va dir a la seva amiga “...tu tens els ulls de cera. Jo de pedra....”. Era ella! L’Eulàlia Ronçana Riuprimer, altrament dita, la mala peça de la Lali!  Em va venir un glop de fúria...i  m’hi vaig acostar per darrera. Li vaig picar l’espatlla i encara no va dir un amén li vaig etzibar un  primer mastegot.  Va ser ràpida la paia: em va reconèixer i va engegar córrer com una esperitada. Però jo corria més, la rancúnia m’empenyia. La vaig encalçar i li vaig donar un seguit de mastegots a tort i a dret. Van caldre tres boby’s per aturar-me.

La meva sola persona amuntegava un grapat d’acusacions, entre elles, la “d’agressió sense provocació prèvia”. Ja!, sense provocació prèvia!!! Hi ha sis anys de provocació prèvia, senyor meu! Quan la meuca de la Lali va tocar el dos amb els diners que el darrer any de facultat havien recaptat.  Porto un dia i mig a comissària i no sé com acabarà el tema...

*   *   *

Algunos, además de ser tontos, tienen mala suerte. En su momento fue fácil engañar a Lluís sobre quien había levantado el dinero de la facultad. Lali se había ido por motivos familiares a Londres de repente, y sólo tuvimos que promover unos cuantos rumores para que se llevara la culpa de un desfalco que, en realidad, habíamos cometido Juan y yo.

S’han vist sovint al bar, a les hores de sol de migdia.
Portaven una bossa de viatge sospitosa…

La pobre Lali no podía defenderse y así quedó la cosa. ¿Quién iba a decir que Lluís se la encontraría en Londres? Y que iba a ser tan cretino como para agredirla... Pero mejor no me quejo, con toda la movida jamás volverán a dirigirse la palabra y nuestro secreto estará a salvo. Cada vez que pienso en Lluís encerrado en una comisaría londinense, me muero de la risa.

©  Carles Mulet, Alba, Sílvia i Palimp (juliol 2013)
___________________

Les frases a introduir eren:

· Joan Brossa
«La gent no s’adona del poder que té:» (La gent no s’adona del poder que té)
· Maria Mercè Marçal
«Saps? M’agrada el teu cap i m’agrada el teu cul» (Dins el llibre Sal oberta)
· Francesc Parcerisas
«S'han vist sovint al bar, a les hores de sol del migdia,» (Matí al bar)
· Carles Rebassa
«Tu tens els ulls de cera. Jo de pedra.» (Mural)

3 comentaris:

Laura T. Marcel ha dit...

Mare meva, quins girs donen les coses! Està clar que darrere cada racó et pot sortir un cabró. Si és que ja m'ho deien a mi, "no et refiis ni de la teva ombra".
Molt bé nois, ho heu fet molt bé.

Carme ha dit...

Ostres, ostres, ostres... quines sorpreses.

Un aplaudiment, veïns!!!

Per cert que no sé si sabeu que n'estem muntant una per l'11 de setembre...

Si teniu ganes de saber-ho i de participar-hi mireu aquest blog acabat de néixer precisament per a questa feina:

http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com.es/

Gerònima ha dit...

Boníssim!!
Pobre Lluís!!