En fi, opineu, gent, que us veig en general poc per la feina... (tan malament està quedant tot plegat? No!, a fe de veí, que no!) Àpali!!
PS E títol l'he post jo, ja que venia sense.
PPS Ja tan sols queden dues escales pendents... Les espero amb candeletes. Això s'acaba, amics/gues...
_____________________________________
Escarabat Salvador
[Termes a emprar: Creta, 14 d'abril de 1931, Salvador Dalí, prostituta]
Era un matí de primavera que convidava a prendre el sol prop del mar. No es veia ningú pels voltants i només es sentia el trencar suau de les onades a les roques. No sé què em va empènyer a fer-ho. Potser feia massa temps que només em despullava en habitacions fosques i humides; potser necessitava que em toqués una mica l'aire; potser només volia una carícia, encara que fos del sol.
Em vaig endormiscar despullada sobre una roca planera. Els peus sobre el terra calent; les cames mig flexionades i obertes. Les mans, amb els braços a banda i banda del cos, m'agafaven suaument les natges. Sentia l'escalfor del sol a les cuixes i vaig pensar que allò havia de semblar-se molt al paradís, si és que existia.
En somnis sentia veus rialleres de noies joves. Semblava que es banyaven en un mar cremós. Es perseguien dins l'aigua i jugaven amb vailets prims i blanquinosos. Jo em veia a mi mateixa dalt d'un altar del que no podia ni volia baixar. Un altar enmig del mar. Un munt d’escarabats sortien de sota l'altar i se m'enfilaven per les cames, en filera, poc a poc, dirigint-se cap al meu ventre.
I vaig sentir una veu:"Ça... ça... c’est magnifique!!!"
Em vaig despertar i vaig veure el rostre d'un home amb els ulls oberts exageradament, un bigoti fi sota el nas i unes mans que tímidament puntejaven amb els dits sobre les meves cuixes i es dirigien cap al sexe.
—Salvador! Has trobat una altra musa?
Aquell home amb bigoti estrafolari va aixecar la vista, em va semblar veure-li una ombra de color vermell a les galtes. Per un moment vaig témer que se'n desdís de l'actuació que havia començat. Va mirar-me als ulls, els vaig tancar, no m'interessava veure-li la cara, només volia sentir de nou aquells escarabats, aquell raig de sol que m'havia transportat lluny d'allò que el món m’havia obligat a ser.
—Vine amb mi
Vaig obrir els ulls. L'homenet em mirava amb els ulls brillants, em mirava descaradament ara els pits, ara els llavis.
—Què hi portes a les butxaques?
L'home es va palpar els pantalons, les seves celles s’havien corbat i em mirava inquisitivament. Va treure's un rellotge de butxaca, un mocador de seda brodat amb les inicials G. D., que va guardar de seguida, i un anell. Brillant, preciós. Se'm van encendre els ulls, ho vaig notar. Ell també. Va guardar-ho tot de nou a les butxaques. Em vaig aixecar, deixant-li veure tot el meu cos.
—On em portes?
—A Creeeeetaaaa!!
—A Creta? —vaig preguntar amb un fil de veu... —Però si estem a Cadaqués!.
No em va contestar. Bé, jo crec que ni em va escoltar. De totes maneres no sé de què em sorprenia: d’un dels genis del surrealisme es podia esperar qualsevol cosa.
Em tenia la mà fortament agafada i m’estirava a la vora de l’aigua
«Ai, ai, ai, que se li ha posat a la ceba que hi anem nedant»
Mentre pensava això, de darrera nostre va aparèixer un vailet, vestit de mariner, que es va apropar a l’aigua i la va aixecar com si fos una catifa. En Salvador em continuava estirant i em va fer entrar per sota del mar.
«Nedant, no. Em vol fer anar a Creta caminat, que no sé que és pitjor.»
El que més em va cridar l’atenció va ser, els rellotges. N’hi havia tres. Un, sobre una closca buida de cargol de mar. L’altre estava damunt d’una mena de caixó. I el darrer, penjat damunt d’un tronc gruixut i sec. El curiós és que els rellotges eren flàccids.
—Mira, són com el penis d’en Salvador —vaig pensar.
No resultava gens estrany que en aquell ambient el temps restés congelat. En Salvador somreia i feia ganyotes obrint els ulls exageradament, com si planegés alguna malifeta. Es va llepar els dits i va començar a perfilar repetidament les puntes del seu bigoti, una i altra vegada, una i altra vegada. I així va aconseguir que les manetes aturades reprenguessin el seu moviment.
«Quina manera més curiosa de donar corda a un rellotge.»
Al mateix temps que aquells rellotges retornaven a la seva condició esclava de seguir el pas del temps, el penis d’en Salvador abandonava la seva flaccidesa. Lluïa ben cofoi i apuntava cap a mi. Vaig deixar-me penetrar a ritme de tic tac sobre la closca de mar.
«Malaguanyat dia lliure d’una prostituta!»
Novament notava la carícia del sol besant suaument la meva pell i m’acomiadava d’aquells escarabats que havien de retornar al seu altar. Vaig incorporar-me per buscar en Salvador. Havia desaparegut. L’havien d’haver reclamat les seves obligacions artístiques, o potser havia de celebrar alguna cosa un 14 d’abril del 1931.
7 comentaris:
Suuuuuubbbbbblllllliiiiiiiiimmmmmma!
Una tita pica, camacurrrrrrta i ballariiiiiicca!
Vale, vale, ja paro, però m'ha agradat molt!
Ei! Els de l'escala A! Què passa? Que tinc ganes de veure com ho heu acabat!
Ja en tenim un de surrealista. No ens podem queixar, cada relat d'estil ben difent. Mooolt bé, l'escala F!
La carme r té raó: el millor, la diferència d'estils, els canvi de registre, la varietat... gairebé es pot sentir l'escalfor del sol, en aquest relat. Molt bé!!!
Noooooooooois!!!! Què chulu que ha quedat!!!! Ostres, m'agrada molt, sí senyors! Es nota on hi ha qualitat, eh??? xDDDDDD
Redeu, redeu, redeu, m'està malament dir-ho, però la història ha quedat Déu-n'hi-dó... Felicito al co-autors...
Genial, genial, genial!!!!!, quin nivellas que hi ha per déu!!!!
Felicitats escala F!!!!!!!
m'ha encantat! és surrealista, però al mateix temps molt poètic... l'única crítica que li puc fer és que s'acaba molt ràpid i deixa ganes de més! El veí us hauria hagut de deixar escriure unes quantes línies més ;P
Publica un comentari a l'entrada