HV 4/2008: Una família de bojos

Per fi un relat amb imatges! I quin relat! D'aquells que d'entrada no saps per on agafar-los però que déu-n'hi do de com ha fet una maionesa exquisida amb els quatre refotuts termes que els vaig encolomar. És clar, que el quartet d'Alexandria que conformaven aquestes quatre veïnes de l'escala J era d'alto copete. L'Arare (que això de navegar ja en sap una estona llarga), la Duschgel (que sempre apunta fi i al gra), la Café Amb Llet (que sempre sap endolcir la cafeïna i allò que se li posi pel davant) i la Musa (que si es diu així deu ser per alguna cosa, no?) . Això sí: al text, no li he tocat ni una coma. Us deixo amb la seva santa bogeria (que és la nostra, també).
________________________________

Una família de bojos

[Termes a col.locar: Alexandria, 1276, Karl Marx, bufador de vidre]

La Carla es posa a fer ganyotes, però ningú no se n’estranya.

— Pare, vull ser bufador de vidre. Faré ampolles verdes, grogues, blaves,vermelles, totes transparents, que contindran rics perfums que...

— Però què dius, desgraciat? El teu fill està perdent l’oremus, Carla. Potser l’hauríem de canviar de psicòleg.

La Carla es mira els dos homes i diu , amb veu planyívola:

— Demà a les set del matí he de sortir cap Alexandria. Encara no em conec bé l’escenari, hauria d’assajar, i vosaltres parlant de bufar i fer ampolles. No m’ho puc creure!

Després de la sentència, es gira, adopta aquell posat de reina egípcia i deixa sentir la seva potent veu de mezzo:

— Ritorna, vincitoooooooooooooooooooooooooooooooooooooooor !!!

— En aquesta casa esteu tots bojos! I me’n fareu tornar a mi també! Boig, pararé boig! Què dec haver fet jo per merèixer una família tan bèstia?

La cantant d’òpera no entén gaire el seu marit, però tampoc no acaba d’entendre del tot el seu fill.

—E dal mio labbro uscì l'empia parola! –continua sense voler donar-hi més voltes.

Pum, pum, pum!, senten des del pis de baix.

— Culleres de veïns! Que són més de les dotze de la niiiiiiiit! –sona una veu de pruna seca.

— Que n’arriba a ser de pesada, la iaia aquesta! Deu tenir el sostre tot abonyegat de tant fotre-li cops amb el pal de l’escombra!

— Calla, nen, i no siguis maleducat amb l’àvia. Que si no fos per ella, no hi series al món tu tampoc! Encara que no hi toqui gaire, no li hem pas de perdre el respecte! —reclama la seva mare.

— Però si t’acaba de fotre la bronca amb aquests crits que fots —protesta el projecte de bufador de vidre.

— “Fotre”, “fots”... Què coi t’ensenyen a l’escola a tu? Potser que et canviéssim també de col·legi. I després diuen que l’escola privada és millor que la pública. Aquesta gent només serveix per fotre’ns els calés de la butxaca, la qualitat de l’ensenyament és la parida més gran que s’han inventat aquests desgraciats per foradar-nos el moneder...

La cantant es queda mirant de fit a fit el seu home.

— Un aparell d’enregistrament et regalaré per Nadal, perquè sentis les bajanades que dius. Pobre fill! D'on et penses que treu el seu vocabulari?

«La mare que va parir Aida, Verdi, Madame Butterfly, La Bóheme i Puccini i Rossini i Brussini i i i i aghhh...!!!»; pensava la Laia a la seva habitació mentre escoltava la mare fent “gorgoritos”. És que no hi havia manera de tenir una mica de tranquil·litat i silenci??? A la majoria de les seves “amigues” del cole superpijo li hauria encantat de tenir una mare tant guai però a ella li resultava senzillament insuportable...

En aquest cas no es podria aplicar allò de la alienació del treball que explicava Karl Marx: que el treball és extern al proletari. “El treball no és la satisfacció d’una necessitat sinó el mitjà de satisfer les necessitats fora del treball”. Això haurien de llegir els seus companys del grup, enlloc de esvalotar-se com a gallines quan sentien anomenar el nom “Marx”! Si això ho hagués escrit Bakunin ho haguessin memoritzat i fotocopiat i posat en les pintades. Ostres!! Quina hora era? Va agafar la xupa de cuir, el cd de SA, el Diario de cocina de un anarquista, els pots de pintura, el passamuntanyes i els guants i els entaforà en una motxilla. Havia quedat en mitja hora a la estació i no volia arribar tard i que no li haguessin deixat cap foradet per pintar...

Encara no tenia del tot clar què pintaria, tot i que remenant per la biblioteca per fer el treball sobre Giotto havia vist la matança dels innocents, “que no podia deixar indiferent a ningú”, segons aquell grillat d’en Gómez. Ara, que per un cop potser estarien d’acord... Es podria fer una adaptació d’aquell quadre, el tema donava prou de sí com per deixar els murs de l’estació ben macos...

— Als seus companys la idea no els va fer gaire gràcia en un principi: «Tia, però si el Gernika mola mil vegades més, li fa mil voltes a aquesta pintura de nen petit i a sobre, religiosa! T’has begut l’enteniment?»

— No enteneu res! Com podeu menysprear una pintura brutal feta per algú que va nàixer al 1276? Qui sou vosaltres, alternatius de pegatina, que lloeu Bakunin sense llegir Marx, que pinteu lemes d’anarquia sense saber ni què significa i crideu a la revolució mentre beveu coca-cola i porteu roba feta per esclaus del segle xxi, per dir que Giotto era un mal artista? Va marcar un abans i un després en la història, com tots els que adoreu, i sense fer mal a ningú!

Un cop es féu el silenci, tots la miraven astorats, mentre se n’anava caminant, en pau amb ella mateixa, mentre un somriure se li dibuixava a la cara i involuntàriament taral·lejava

«Vincerò, vinceeeeeeeeeeeeròòòòòò!!!»

© Arare,

Duschgel,

Cafè Amb Llet

Musa (de l'escala J)

Gener 2008

---

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: