HV 6/2008: La traductora

Ja estem a la meitat. Aquest relat els ha sortit un pèl llarg als nostres amics. Però paga la pena. Crec que s'han llençat pel corrent esotèric i obscur. Hi ha un misteri que ja es planteja d'entrada i que la nostra protagonista, la Sibil.la, ha de resoldre. Un misteri que ve de molt lluny i on la fe i l'ortodòxia vaticana estan pel mig. Ja veureu. No té res a envejar al Dan Brown i el seu Codio da Vinci.

Realment, lligar els quatre termes que els havia tocat tenia tela marinera. Però sabia que la Joana amb la seva llum, l'Anna amb la seva esfera, la Rosa amb els seus consells i el Roberthinos amb la seva gosadia, sortirien triomfants de l'empresa. Bona lectura.

PS Ah! I voteu a l'enquesta de la barra de la dreta!

_______________________________________

La traductora

[Termes a emprar: Berlín, 1859, Pere IV d’Aragó i alquimista]

Va descloure els llavis per agafar l’ultima alenada de vida. Em va mirar i amb un fil de veu va deixar anar unes paraules. El seu rostre es va il·luminar i els seus ulls negres es van desentelar. Era guapíssima. La seva cara semblava de porcellana. Les galtes, ja blanques, havien perdut la tonalitat rosadenca de la seva joventut. La mare s’acomiadava i jo en rebia aquell instant de lucidesa que sempre m’acompanyaria.

—Ets fruit del secret…

El seu cor va deixar de bategar i es va adormir en un son plàcid i amb un somriure dibuixat als llavis. Vaig prometre’m que les seves paraules no serien en va.

Hi ha flaixos de la meva vida del tot inconnexos que em costa veure’ls nítids. Sempre m’he considerat filla d’una família “normal”, amb una infància feliç al costat del meu germà. Vivíem en una granja, a la Toscana, prop del llac di Garda (un paradís). El meu pare es dedicava al bestiar. Un home rude, del camp; un home simple, però bo. Anava als mercats a vendre vedells i tornava al cap de dos o tres dies. Content. Més tard vaig saber que durant aquests dies bevia sense mesura.

La mare pintava. Tenia un estudi a dalt les golfes on s’hi passava moltes estones, després de tenir cura de tots nosaltres. Cuinava, feia conserves, cosia, tocava el piano i sortia al camp amb els seus pinzells. Llegia i ens recitava poesies. Portàvem una vida tranquil·la com qualsevol família del camp. Feinejant, però sense presses i, com sovint deia ella, cultivant l’esperit. Em pregunto si era feliç. Si coneixia la tendresa, si se sentia desitjada… Si desitjava, en suma. Un cos com els seu era capaç de fer embogir qualsevol home. I jo no veia que el pare l’amanyagués gaire sovint, massa distret amb la compravenda del bestiar, els diners i els mercats.

Recordo ara com em va sorprendre d’adolescent el fet de poder anar els estius a Berlín a aprendre alemany. La mare va insistir-hi molt i va convèncer al meu pare, el qual considerava que no calia aprendre idiomes per poder guanyar-se la vida. Ell, amb l’italià, feia negocis de sobres.

Ara, gràcies a la mare sóc traductora. I això m’ha permès viatjar i conèixer persones de vàlua. Durant cinc estius vaig estar-me a Berlín a casa d’uns amics de la mare que, segons ella, havien intimat en el transcurs d’una exposició d’aquarel·les un estiu de fa molts anys a la capital alemanya. Sempre em tractaven a cos de reina.

I jo em demana el perquè.

Per què a la mare li brillaven els ulls quan m’acompanyava fins a casa dels seus amics? I per què es vestia tan diferent de quan estava a casa? Em miro al mirall i els meus ulls blaus, el meu cabell ros i la meva pell blanca no s’escauen amb les faccions llatines dels meus pares…

Ara, després de tant temps, he decidit tornar a Berlín per trobar la resposta a tots aquests misteris. Els amics de la mare han vingut a esperar-me a l’aeroport, i en un no-res m’he tornat a trobar en aquell pis tan ple de bons records, on espero trobar alguna pista sobre el meu origen. Ells somriuen, com sempre, i no sembla que sospitin que, aquesta vegada, la meva visita té un propòsit ocult. Al vespre, asseguts al voltant de la taula parada, els observo: tampoc m’assemblo a ells. Dubto. Els pregunto quin secret amaguen o callo? Al final no em decideixo a dir res i procuro que no es noti la tensió que sento. Per primera vegada desconfio d’ells, sé que amaguen alguna cosa. Ho han de fer. Són l’única pista que tinc, la meva única esperança de saber la veritat, i tot i així… I tot i així.

Porto ja dues setmanes a Berlín, dues setmanes de cerca infructuosa, de decepcions constants, a l’ombra d’una família que actua com si no passés res. I justament avui, l’ultima nit que passo en aquesta casa, quan he pujat a la meva habitació he trobat un llibre sobre el llit. És un llibre antic, enquadernat en pell, amb el títol i l’any d’edició gravat a la coberta amb grans lletres daurades: L’alquimista, 1859. L’obro amb una barreja de por i respecte. Una nota cau entre els seus fulls: «Demà al matí, quan te’n vagis, ja no hi serem. No ens veurem mai més. Marxem de Berlín, marxem de la teva vida. Aquest llibre et donarà les respostes que cerques. Però abans de seguir endavant, pensa que hi ha coses que és millor no saber».

Començo a llegir el llibre, un llibre prim que segur llegiré amb un parell d’hores. El cap em dóna voltes no entenc pas res. Sibil·la, Sibil·la, el meu nom es repetia en tot el llibre, la meva besàvia, la rebesàvia, i més encara; fins arribar a la gran Senyora Sibil·la de Fortià l’ultima esposa de Pere IV d’Aragó. Inclús la meva àvia, tal com indicava l’anotació a mà en lletra de ploma, es deia Sibil·la. Tot plegat indicava que jo pertanyia a una família de llinatge reial. Però la meva mare, qui era? Ella era la única que trencava la cadena amb el nom de Susanna, no eren pas els meus pares aquells qui jo creia i que m’havien criat? La darrera pàgina del llibre deia que si volia saber-ne més havia d’anar a Lleida concretament a la Seu Vella i preguntar pel pare Santiago. Marejada em vaig estirar al llit. Demà pensaria què fer amb més claredat.

L’endemà vaig marxar cap a Lleida, un cop vaig entrar a la Seu vaig preguntar pel pare Santiago i em van portar cap un despatx vell on un home corbat i calb em va mirar per sota les seves ulleres gruixudes. Vaig veure que dels seus ulls clars relliscaven dues llàgrimes quan li vaig deixar el llibre de pell damunt la taula de roure. L’home, amb la mirada atenta al llibre, es va treure un mocador i es va eixugar les llàgrimes.

—No esperava tornar a retrobar aquest llibre –va dir, compungit. Aquest llibre no és sol un llibre, té una història i en ell està amagat un coneixement, tan sols visible a aquells que han estat mereixedors de rebre les claus per veure’l.

Confusa, li vaig explicar al pare Santiago el motiu de la meva visita i com el llibre havia arribat a les meves mans. Per un moment havia pensat que el pare Santiago era...

—Filla meva, no ens hem presentat, però imagino que et deus dir Sibil·la, oi?

Vaig quedar totalment astorada, sense paraules. Com podia saber el meu nom, aquell nom?

—Per la cara que has fet et dec haver sorprès i deus estar esperant una explicació, que és al cap i a la fi, pel que m’has explicat, el que has vingut a cercar. Seu i relaxa’t, que la història que t’he d’explicar ens remunta molt temps enrere.

El pare Santiago es va aixecar i va tancar suament la porta. Lentament i amb cara d’estar cercant les paraules es va encaminar de nou cap a la seva cadira.

—Què saps de l’Orde del Temple?

—Alguna cosa... que eren una antiga orde religioso-militar fundada per Hug de Pinós o bé per Hugues de Payans. Quan ser declarats heretges pel papa Clement V a causa de les pressions del monarca francès Felip IV que volia que perdessin tot el poder que havien acumulat.

—Sí, això és una part.

—També diuen que alguns supervivents van amagar un tresor.

—Això també és cert, en part. Malgrat que l’Orde es basava en el pensament cristià de Bernat de Claraval, també tenien un fort coneixement druídic i de les forces naturals. Així, gràcies a aquests coneixements avui trobem esglésies i monestirs austers que reben una gran força tel·lúrica i en la que les marques templaries encara perduren, com a Santa Maria del Mar a Barcelona o a l’ermita del Riu Corb a Conca.

—Però que té a veure això amb mi?

—Tingues paciència. Quan l’últim maestre oficial, Jacques de Molay, va ser cremat a la foguera, ja havia transmès el seus coneixements a un dels seus deixebles. No a un dels més destacats, sinó a algú que no despertés sospites. Van ser anys obscurs, de persecucions a l’ombra. Finalment el van descobrir, per això, abans de que l’agafessin viu, va anomenar maestre a algú que mai podrien descobrir, a la seva filla Sibil·la. A ella li van ser llegats els coneixements de l’Orde, que eren el seu tresor més preuat junt amb el Sant Graal. Les persecucions van cessar, però els membres es van disseminar davant la falta d’un maestre oficialment reconegut. Mentrestant, els coneixements templaris van anar passant de Sibil·la en Sibil·la, fins que l’any 1859 una d’elles va amagar el Sant Graal i va ocultar part dels coneixements i la manera de tornar a trobar al maestre en aquest llibre. Però això va suposar la fi de l’anonimat, ja que l’editor va confessar-ho al capellà del poble. Per aquest motiu, quan la teva mare va veure que les urpes del Vaticà estaven massa a prop va haver de renunciar al que més estimava pel bé de l’Orde. Per aquest motiu et va donar a la seva millor amiga i membre de l’orde, la Susanna, qui et va inscriure al registre com a filla seva i va marxar a Berlín, a casa d’uns membres de l’Orde, amics seus, a qui la teva mare havia encarregat que guardessin el llibre editat el 1859.

—Però llavors, vostè...

—Jo també sóc membre de l’Orde del Temple de Salomó, no pateixis. I sóc tiet teu. La meva mare em va enviar al seminari per a infiltrar gent de l’orde dins de l’exèrcit vaticà. Jo vaig enterrar la meva germana, la teva mare, a la vall de Núria, després que les tropes inquisidores la torturessin fins a la mort per obtenir la informació d’on estaven els tresors.

— I per què allí?

—No ho has entès. Perquè allí el seu cos estaria en contacte directe amb la Mare de Déu, perquè allí és un punt de grans forces tel·lúriques.

Vaig sortir de l’encontre amb el meu nou tiet bastant commocionada. Vaig agafar el cotxe i vaig conduir sense cap destinació fixada. La nit em va sorprendre a Castellfollit de la Roca. A la vora del precipici vaig estar meditant sobre tot el que m’havia desvelat en pare Santiago. Ara “entenia” de debò el llibre. Vaig pensar en la societat i en la hipocresia i ànsies de poder de l’església actual. No podien conèixer el lloc on estava amagat el Sant Graal ni tampoc posseir els coneixements druídics que s’amagaven al llibre. Com tantes Sibil·les abans meu, vaig haver de renunciar al recent i valuós llegat familiar.

Vaig agafar un encenedor i vaig començar a cremar el llibre. Les cendres voleiaven per la paret basàltica mentre, en plena metamorfosi a maestre de l’Orde del Temple, desapareixia en la foscor de la nit mentre menjava una de les saboroses galetes de ca l’Emili.

© Joana,
Anna,
Rosa
i Roberthinos (de l’escala E)

Gener 2008

---

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: