HV 7/2008: Sexy beast

"Allò bo, si és breu, dos cops bo." Aquesta ha estat la màxima de l'escala C. Han estat ràpids i escuets. De totes les publicades, segurament és la més versemblant. No dic millor ni pitjor; senzillament, no podia ser d'altra maneraamb els termes que els van tocar. Un desig llargament esperat i feliçment (¿?) acomplert. En un dia dels Sants Innocents? Ui, ui, ui...! Els distingits són en Carles Mulet (de la terra de Nausica), la Lluna (i la pruna), la Trillina (que no tetralina), i la Déja Vie; (que alguna cosa de fotògrafa té la xiqueta!)

I potser el Clint té gelos de no ser ell aquest fotògraf i rifar-se a la López!

____________________________________________

Sexy beast

(Termes a emprar: Islàndia, 28 de desembre de 2007, Mònica López, fotògraf)

Des del primer moment, el fotògraf em va dir que això havia de ser només una celebració de la bellesa. I jo m’ho vaig creure perquè, encara que mai no m’he deixat ni tocar, sé bé que estic dotada d’un atractiu tan especial que fa que totes, siguin amigues o enemigues, m’anomenen sexy beast.

Fins i tot em vaig creure allò que Ell, en realitat, és només un enamorat de la llum, que l’únic que desitja és capturar la seva manifestació fugissera sobre la pell. I tanmateix no li he donat la més petita esperança que m’arribés a tenir davant la seva càmera, de la faisó com m’hi volia. Perquè jo he sabut sempre com em volia tenir, sense que li calguessin aquestes fotografies, tan escrupolosament elegides, que m’ha anat mostrant en el seu esforç tan inútil com obstinat per convèncer-me’n.

Però, vés per on, el que no ha aconseguit amb totes aquelles històries d’Alícia al País de Meravelles, ni suggerint-me la il·lusió tan gran que tenia perquè la sessió fotogràfica es realitzés —tot pagat al seu compte— aprofitant la llum tamisada d’Islàndia en ple estiu boreal, va a tenir-ho ara, acrescut i debades, només perquè aquesta rojor que va emparant-se de l’arbre de Pasqua del pati m’aboca sense remei a desfer-me’n de la vesta, tan desueta ja, de la innocència.

Precisament avui, 28 de desembre de 2007, dia dels Sants Innocents. Així que, el primer que faig és trucar-lo. Viu a una hora de casa. Així que tinc temps. La veu sona llunyana, a saber què deuria estar fent. Li deixo anar alguna cosa sobre la llum, fotografies, i no sé pas què més. Diu que vindrà aviat. Molt aviat. I jo em quedo al pati, mirant l'arbre de Pasqua, pensant. No han passat ni deu minuts que sona el timbre. No, ell no pot ser. Qui serà?

Obro la porta i si, és ell. M’arreglo una mica els cabells, m’estiro el jersei i el faig passar, morta de vergonya i sense saber ben bé el que estic a punt de permetre que passi sota el meu propi sostre. El convido a seure al sofà i li ofereixo una cervesa que ell refusa perquè sosté que li fa dir coses que no deuria. Excuses. Ell també està mort de vergonya. Li dic que prengui cervesa, que avui tinc ganes de sentir totes les coses que no hauria de dir. Li pico l’ullet i veig com enrogeix mirant la moqueta verda del saló. Torno de la cuina movent intencionadament els malucs i deixant un parell de cerveses a la tauleta.

Estic tant nerviosa que bec ràpidament esperant que sigui ell qui s’apropi però tants cops li he barrat el pas que no gosa moure’s un mil·límetre. Sense pensar ni un instant mes en les conseqüències dels meus actes, els meu llavis s’apropen al seus sense arribar a tocar-se. Em mira als ulls i em diu: «Mònica, saps que no pot ser».

No el vull escoltar i li faig un petó llarg, dolç, humit.

M’aturo; i a cau d’orella xiuxiuejo: «Fes-me les millors fotografies que mai hagis fet, aquesta nit.»

Carles Mulet
Lluna,
Trillina
i Déja Vie (de l'escala C)

Gener 2008

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: