HV1/ 2008 : Perdut en la immemsa mar blava

Bé. Han passat els Reis i les festes de Nadal i, amb el seu pas, començaran a caure les primeres Històries veïnals del 2008. Els més ràpids (és clar, anaven en vaixell) han estat els de l'escala H: la Jo Mateixa, l'Uribetty, el Petit Far i la Hypatia. (Com sempre, em permeto fer alguna petita esmena orotogràfica i d'estil. No m'ho tingueu en compte...)

Cal dir que el repte dels termes a lligar era difícil del cagar. D'altres escales ho teniu millor, d'altres, en canvi, encara més inversemblants...Ja veurem què en surt de tot plegat. Ara per ara la històries d'un navegant decrèpit a la recerca d'un indret... sense mar! Però en els reptes difícils estan els grans resultats. No sé si aquest l'és; però s'agraeix l'esforç i que hagueu deixat el Sylvester a l'alçada del paper higiènic! Juàs! Felicitats!

Perdut en la immensa mar blava

[Termes a col.locar: Matalascabras, 1876, Sylvester Stallone, navegant]

El vent del nord bufava fort i feia que en Sylvester tingués fred. Ell, que sempre havia estat un fatxenda, vestit amb màniga curta o amb samarretes tipus imperio, era ara un home gran i abandonat. Tota la família l’havia deixat de cantó perquè, el molt degenerat, s’havia gastat tots els calés que havia guanyat com a mariner als casinos de les ciutats més luxoses.

No tenia un rumb fix. Amb el seu veler vorejava les costes dels llocs més imprevisibles, més curiosos. Fonejava a diferents ports per contemplar les ciutats i la seva gent. Mirava d’imaginar-se vivint ací o allà. Però allò no estava fet per ell. Ell necessitava emocions fortes, volia viure el que havia vist en les pel·lícules antigues i per això va decidir embarcar-se en una aventura en el temps, sense precedents.

Va agafar les quatre coses que li farien falta per navegar de nou: un paquet de tabac, una revista porno, un parell de caixes de xiclets i una vintena de llaunes de cervesa. No sabia el temps que estaria fora. Va enfundar-se un forro polar i es va posar en marxa. L’aventura començava...

A punt de salpar a la mar va recordar que havia de comprar paper higiènic –“per allò de la revisteta”, va pensar. Va saltar del vaixell i va sortir corrents a buscar-ne. Mitja hora més tard ja estava de tornada i navegant mar endins.

Agafà un mapa i va començar a mirar i remirar tots els racons perduts, fins que va trobar, a un lloc remot, un poble anomenat Matalascabras. Quan començava a posar-hi rumb va trucar a la seva ex.

—Hola nena, que fots? – digué mentre es gratava el cap.

—I a tu què t’importa? Ara em fas cas? –i afegí– I fa quatre dies només em volies per cardar! El que s’ha d’aguantar…

—Jo me’n vaig a Matalascabras. Estic ara val vaixell i pensava en tu...

—Doncs vés-hi i no tornis més, a veure si et maten. Cabró! —i li va penjar de cop.

En Sylvester es va quedar mut, amb el mòbil a la mà. Es va deixar caure sobre un sofà mig trencat. Amb el rumb fix posat cap al poble, i sense res més a fer, va agafar la revista i un rotllo de paper.

Al poc, ja estava més relaxat. La sang li circulava de nou. I aleshores, mentre fullejava la revista de gust dubtós, es va adonar d’una efemèride que hi apareixia. Un lector havia escrit una carta comentant que l’any 1876, en Samuel Langhorne Clemens, més conegut pel pseudònim de Mark Twain, va publicar el que probablement fou el seu llibre més conegut: Tom Sawyer. En Sylvester va trigar un temps a assimilar qui era aquell paio, què era aquell llibre... Com era que algú que compartia la seva afició per aquella revista hi escrivís un comentari com aquell?

Va alçar-se del banc, amb la mirada perduda dins el camarot atrotinat, i en fer-ho, va topar de cap amb una prestatge. Amb el cop va fer caure un parell de llibres i tres pots de vidre plens de sorra que hi eren al damunt. S’assegué de nou, més per l’ensurt que no pas pel dolor. Tot d’una es va adonar que havia tocat fons. Feia temps que havia comprat aquell veler, però el costum de beure cervesa constantment i el núvol en el que vivia des de la jubilació forçada per la indústria cinematogràfica, l’havien dut a un estat francament llastimós.

«Hauria de posar-hi remei», va pensar. No podia ser que Ell, la gran estrella del Hollywood encimbellada dalt els núvols per la seva participació en cintes d’acció desenfrenada, acabés ara els seus dies fet una desferra, només mastegant fracàs.

«Què hauria fet en Rambo? O millor encara –que el tal Rambo no era massa espavilat, fins i tot ell se n’adonava– què hauria fet en Tom Sawyer en la meva situació?»

- ...? Què hauria fet? Què...? Córrer...?

Tenia el cervell encallat en una nebulosa. Es va mirar les mans, unes mans fines de navegant desvagat. Unes mans buides fins i tot de les durícies que deixarien les cordes en estirar-les; unes mans de jugador –se li acudia–, mans de perdedor, en definitiva...

Mentalment va fer un petit inventari de pertinences. Què tenia ara? Un nom en un passat gloriós i un altre, més recent, de jugador decrèpit; quatre llaunes buides, xiclets i tabac sense marca; un destí que no passava de ser un nom, un llibre sense títol, un nom en una revista porno, un veler sense nom, i una mica de sorra d’alguna platja a la que no podia posar nom....

«Això mateix! –va pensar-, la clau és en la paraula “nom”, en el “nom”... Així doncs, només necessito un nou nom... Samuel Langhorne Clements...? Si!!! Samuel Clements, el gran..., el gran..., el gran... home! Que navegava pels mars!»

La idea el va fer somriure, feliç: aquest era ell, si senyor!

Dos minuts més tard, esgotat per aquest esforç mental (segurament també enterbolit per la cervesa), va caure rodó sobre la fusta del camarot brut.

Així el van trobar alguns dies després.

© Jo Mateixa

Urtibetty

Petit far

Hypatia (de l’escala H)

Gener 2008

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: