diumenge, 26 de desembre de 2010

HV 8/3: Com hi ha món!

Tres personatges lligats per un afer comercial. Un curiós relat bastit, construït i resolt amb mà mestra per Núria Aupí, en Monyofiné, la Srta. Tiquismiquis i la Khalina. Refieu-vos dels comercials i les iaies!
_______________________________________

Com hi ha món!


Miri, sí, sí, no s’estranyi del que li confessaré ara. Dona, no em miri amb aquesta cara de “i ara què li passa en aquesta”, ja sé que sóc gran, esparracada, arrugada i lletja, però com que som amigues, encara li ha de quedar una mica de paciència per aguantar amb bona cara que em sinceri amb vostè. No troba? I és que... bé, com li anava dient... què li deia...? Aquesta meva memòria sembla que tingui un interruptor. Noia, això de l’edat no perdona... Ah, sí!, em volia sincerar amb vostè. Què diu? Just, és el que li volia dir: sóc una mica sorda. Una mica,... i més, encara! I és com si l’orella esquerra hagués fugit. Per què em mira així? No se n’havia adonat? Ah!, que sí? Fa temps? Així no era cap secret? I jo que em pensava que havia dissimulat prou bé fins ara. Que si he fet res per solucionar-ho? Sí, dona, sí. Miri, vaig agafar el portàtil, em vaig asseure en un banc i vaig entrar al Twitter i..., que què? Ara que ja no tenim secrets, cridi una mica més si us plau... Ah, que no sap què és el Twitter? Que on és i per on s’hi entra? Que què vaig fer amb el Twitter? Dona,... és a internet, a la xarxa, és virtual,... Fa una cara ben estranya, altra vegada! Al Twitter, fer, de fet, no vaig fer gaire res. Vaig enviar dos tweets dient que m’havia tornat sorda de l’orella esquerra i que necessitava consells. I, sap?, em van respondre i aconsellar que m’untés l’orella amb una crema d’essències. Ja veu, quin panorama; de tant menjar cremes, ara me n’he de posar d’altres a l’orella. Com hi ha món! Que què...?

A la sucursal de GranCaixa, en Marc tenia la mirada perduda. Allò eren els remordiments? No ho havia sentit mai allò. És clar que mai havia fet el que venia de fer-li a la velleta aquella tan entranyable. En Marc no es llevava del cap l’Alícia, la seua supervisora a la sucursal. Li havien dit que havia de vendre abans de finalitzar la setmana l'últim paquet de 100.000 € de "bons super-plus" que prometien or si la borsa pujava. Sí, però... i si no pujava? Tot a la merda, doncs. No era un producte per a velletes entranyables a canvi de regalets, no, però... L’Alícia tornava de nou al seu cap: "Mira, Marc si aquesta setmana vens els bons, et convidaré a sopar; un sopar que no oblidaràs. Després, de postres, a ma casa et podràs menjar tot el que vulgues". La manera de mirar-li les faldilles i l'escot no li havia passat desapercebuda a l’Alícia. “A més, tens un portàtil per regalar a qui te’ls compre”.

En aquell moment en que el Marc estava pensarós, l’Alícia va entrar a l'oficina.

— On està el portàtil? —va preguntar.
— L'he regalat. I la maleta per dur-lo, també.
— Ah! Veig que t'has guanyat el sopar de hui. I com et sents?
— Com un Saippuakauppias que diria mon pare —va contestar en Marc amb la cara trista.
— I això què és?
—Un joc de paraules. Significa "venedor de sabó", en finès. Un palíndrom. El pots llegir d'ací cap allà i d'allà cap ací.

Era la seua manera de dir que la meua feina no era una manera honrada de guanyar-se la vida. Sols li queda el consol que aquesta nit isca bé la cosa.

En aquell moment, el telèfon mòbil d'Alícia va rebre un missatge. El va llegir mentre en Marc replegava. La borsa havia tancat amb un crash. La previsió era que no es començaria a recuperar fins passats tres trimestres. L’ànim de l’Alícia es va ennegrir. Aquell era el segon sms negatiu del dia. El primer deia que el pastís que havia encarregat no estaria a punt. A més havia de sopar amb l’impresentable del Marc, que sense un incentiu adequat no rutllava i no finalitzava els objectius del mes. Ja li ho van dir al curs de formació “cal vendre al client el que no vol i motivar al personal perquè doni al client el que vol l’empresa”. En Marc li pregunta melosament “Passa res?” “No” diu ella seca i distant, mentre pensa que després d’aquesta nit hi haurà un gran daltabaix al banc.

Surten, i mentre sopen, ell fa intents patètics de seducció desplegant el seu encant mentre ella s’avorreix i a poc a poc va pensant en la festa de la iaia, que sordeja i que vol el mateix maleït pastis que el dia que es va casar. L’Alícia sempre ha buscat l’aprovació d’una avia exigent i maniàtica, amb un excel·lent gust per tot, i més en matèria culinària.

Mentre el Marc l’afalagava, barrinava on trobar el que a la ciutat anomenaven “la filigrana”, un secret traspassat de generació en generació de la pastisseria més antiga de la ciutat, però que el darrer mestre pastisser —mort no feia gaire— no havia volgut transmetre als descendents, al·legant que no s’ocupaven correctament del negoci (i certament així era, ella mateixa havia tramitat els papers per estudiar la venda de l’empresa a una multinacional). Ara no sap on trobar el gust exacte i precís per no decepcionar l’àvia i, alhora, la resta de familiars. Se sent en el punt de mira... de nou.

—Alícia, vols postres? —. La veu del Marc la torna al confortable recó del petit restaurant on ell l’ha dut. La mira als ulls i decideix marxar, endur-se’l a casa i ofegar les penes amb el seu cos.

En arribar al cotxe es besen per primer cop. El trajecte és curt. L’ascensor els dóna una nova oportunitat d’explorar-se els cossos, encara que ella, entre petó i petó, li ve al cap que hi ha quelcom que se li escapa, que no aconsegueix recordar. Arriben amb pis amb preses contingudes. Entre bromes, es van traient la roba pel passadís. En arribar al final, dues maletes palplantades al bell mig, quasi els fan caure per terra. L’Alícia s’atura en sec. L’avia arribava avui. Ara ho recorda! Al fons del pis se sent una veu: “Alícia, maca, que ha has arribat?” En Marc es queda corglaçat. Ella també. Tots dos miren una maleta negre que hi ha damunt la taula i el reconeixen: el portàtil. L’Alícia es mira el Marc amb retret dient-li: “Has arruïnat la meva família”. Una velleta entranyable entra a l’estança. En Marc la reconeix.

Quina manera de donar la nota!, pensa en Marc mentre intenta posar-se els pantalons, calçotets avall i tot trempat, davant l’àvia de l’Alícia, que és sorda però no cega. Vol anar tant ràpid que posa els dos peus al mateix camal i cau a terra. Allò encara és més ridícul! Com proposar ara a l’Alícia anar a qualsevol meublé per seguir amb la feina començada? I aquella trempera que no baixava... Per què està tan bona l’Alícia?

L’Alícia es corda els sostenidors mentre fa dos petons a l’àvia. Grrrr. Qui li diria que es posés crema d’avellana a l’orella? Estúpida vella! Sempre amb manies, sempre exigent! A la merda “la filigrana”! Li compraria una ensaïmada de Mallorca que és on havia anat de viatge de noces!

Es maleïa interiorment per tot plegat. Aquella merda de feina al banc l’obligava a fer veritables barbaritats. Tot valia per complir els objectius i cobrar els incentius. Valia la pena enganyar als clients, encara que els arruïnés? Valia fotre’s al llit amb imbècils com en Marc? I ara, per aquesta regla de tres, havien arruïnat la seva àvia! De fet no l’importava gaire l’àvia: el que li fotia més era quedar-se sense herència, i haver de seguir tota la vida en aquell banc. Era una venedora de mentides!

La senyora Rosa està una mica sorpresa amb l’arribada de l’Alícia i aquell amable xicot de GranCaixa que l’havia atès feia unes hores. Ella que estava capficada xatejant amb el seu portàtil nou.

—Bon dia reina, i companyia! No voldria ser molèstia. Aneu a l’habitació, i no patiu per mi, que sordejo! Ah, i si truquen a la porta no es preocupeu, que ara vindrà l’Enric, un amic meu del twitter – va dir la Rosa fent-se la moderna.
—Àvia??? – l’Alícia no podia creure’s el que sentia. No tenia ganes de fer res amb el bavós d’en Marc. Però pensar amb la seva àvia portant amiguets a casa li regirava l’estómac.
—Què passa nena? Va, seguiu i divertiu-vos, que demà us espera un bon dia al banc! L’Enric diu que hi ha hagut un crack a la Borsa. Sort que ell m’ha recol·locat els bons super-plus que m’ha endossat fa poc aquest noi! —va dir la Rosa, senyalant el Marc.

En Marc estira l’Alícia cap a l’habitació.

I ella, més alleugida, es deixa portar...


© Núria Aupí, Monyofiné, Srta. Tiquismiquis i Khalina (desembre 2010)

5 comentaris:

Carme ha dit...

Molt bo... gairebé trepidant, es llegeix amb impaciència. Us felicito veïns i veïnes!

Monyofiné ha dit...

Magistral la volta que li heu pegat... això és el que es diu un relat "redó".
M'encanta!

khalina ha dit...

Que digui jo que queda bé, no és gaire modest... Però felicito als meus veïns d'escala

montse ha dit...

Veïns, felicitats per aquest relat amb aquest gir i sorpresa final.

La Meva Perdició ha dit...

Aquesta Alícia, quina manera de motivar el personal! Els empleats de banca són taurons i piranyes despietats ^_^ Ara l'avia lis passa la mà per la cara, és més espavilada que ells dos junts. Felicitats pel relat!