dijous, 23 de desembre de 2010

HV 8/2: Andrea i Ariadna

Dues dones unides per un destí tràgic. Dues personalitats enfrontades per un lligam antagònic. Una història de desenllaç sorprenent. És la que ens brinden en Carles Mulet, la Viuillegeix, la Metamorfosi i en Jesús Maria Tibau. Un relat de nivell. Chapeau!

_______________________

Andrea i Ariadna

Dibuix de F. Lemos

Benvolguda germana,

Et preguntaràs com he tardat tant de temps a trobar-te o, fins i tot, t’estranyis que ho hagi intentat. Al cap i a la fi, jo no tinc cap prova –més aviat al contrari– que tu t’hagis molestat mínimament a cercar-me.

Però ja fa molt de temps que et segueixo les passes, fins i tot per les dreceres més ocultes. En realitat, el que m’ha costat tant no ha estat arribar fins a tu, sinó decidir-me a refer el camí de tornada del nostre palíndrom.

¿Recordes que fins i tot els pares no varen poder mai distingir-nos? ¿Recordes com ens intercanviàvem d’amagat els llacets –blau i roig– amb què ells ens marcaven (Andrea i Adriana), de manera que ens revertíem l’una en l’altra? ¿Enyores aquell joc rebel d’espills («mon nom», deia una; «sóc tot cos», li contestava l’altra) que ens va mantenir entremaliadament entrellaçades tant anys? Fins que va passar allò. I tu em vas girar l’esquena. I jo vaig fugir tan ofuscada (o clarivident?) que em vaig endur el teu carnet d’identitat i vaig deixar-te el meu.

I així hem romàs, tan esqueixades com indestriables, envescades dins aquest viure bifront en el qual l’autèntic ha esdevingut màscara, pseudònim: jo, sor Adriana, al convent; tu, Mme. Andrea, al meublé.

Ja sé que no estem en l’edat i tot això i allò, però..., estimada jo: revindràs a enfundar-te de nou dins el teu nom?”

*   *   *

M’he quedat de pedra. Una carta de l’Andrea després de tants anys. No, ja veus que jo no sóc l’Andrea, és una història molt llarga i ara estic massa cansada per donar-te’n detalls. I com m’ha pogut seguir la pista des del convent? Monja de clausura la molt meuca!, deu ser per netejar tots els seus pecats de joventut, que té l’ànima més negre que el fons d’un pou. Perquè jo puc fer de puta, però soc honrada i professional, ja ho saps tu, no he estafat mai ni un cèntim als meus clients ni a les meves noies.

He treballat només per guanyar-me la vida i a canvi de diners, res de favors; les coses clares. I en podria haver tret més profit. Oi tant! Que sàpigues jo he tingut clients d’alçada i d’influència: polítics de tots colors han fet cua a la meva porta i m’han suplicat les mateixes marranades. Noia, tots són iguals quan es posen calents; pensen amb la daixonses i no són gaire originals. Vés tu!, al final acaba sent una feina com qualsevol altra. Però mira, gràcies al meu esforç he donat estudis al meu fill; i ara, mira!, director de banc, l’enveja de les veïnes. I quina barra!, l’Andrea, diu que li vaig girar l’esquena. Deu ser que tanta monja i tant resar li han estovat el cervell i ja no recorda res del que va passar. Li hauré d’escriure una nota refrescant-li la memòria. O millor, l’aniré a veure directament i buidaré el pap. No m’ha buscat? Doncs ja em trobarà, ja.

*   *   *

No paro de pensar-hi. Potser no hauria d’haver escrit aquella carta. Vés a saber com reaccionarà l’Adriana. Després de tant de temps ja hauria de ser prou madura per aclarir tot això sense fer soroll i discretament. Però, ben mirat, aquest no va ser mai el teu punt fort, oi, Adriana?

Déu meu Senyor!, quan penso en aquell dia en què el nostre món compartit va capgirar-se tan sobtadament!

“La vigília del nostre divuitè aniversari no vaig venir amb tu a classe d’anglès com fèiem sempre. Vas tornar a casa amb un riure murri als ulls. Havies conegut un xicot de camí a casa. Voltava pel barri i tot el què duia al damunt era una petita maleta, el cabell engominat i uns aires de seductor descarat que et van enxampar de seguida... I el vas convidar a la nostra festa d’aniversari —divuit anys i la mare, al cel sia, encara ens preparava una festa, amb amics, família, regals, pastís i vestits nous— sabent que això no ens podia dur res de bo.

Va presentar-se a casa un parell d’hores abans no comencés la nostra festa, entrant per la porta del darrere, i em va trobar al jardí.”

—Verge santa, Adriana; no li havies dit que tenies una germana bessona i em va confondre amb tu!

“No vaig tenir temps de dir res. Encara ara no sé com va anar, però d’alguna manera també em va engalipar a mi. No m’hauria d’haver passat: eres tu l’eixelebrada i jo la que et frenava els peus! Però ben mirat, no et vas quedar pas enrere: jo vaig caure, però a tu et va faltar temps per apuntar-t’hi i superar-me... i superar-te!”

L’última cosa que m’esperava és trobar-la al twitter, amb pseudònim, és clar. Però a mi no em pot enganyar, la conec massa: “ens” conec, massa. Em va perfecte, perquè no tinc ganes de veure-la, de comprovar en un espill pervers tot allò que, en gran part, jo hauria pogut estar; en tot allò que, en certa manera, m’he convertit. Amb 140 caràcters me’n sobren per dir-li el que necessito per buidar el pap.

*   *   *

Andrea i Adriana, Adriana i Andrea, no sé fins quan durarà tot plegat. Dos noms, dues històries; un malson. Des de que morí sa mare i ens va deixar sols tot anà cada cop  pitjor. Andrea i Adriana, pols irreconciliables que es necessiten alhora; pobra filla meva. Quan la visito no sé quina de les dues em trobaré, però l’escolto, i l’abraço i, després del petó de comiat, surto del sanatori amb un regust amarg a la boca, com un pastís de crema que s’ha fet malbé.

6 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

Un plaer rematar aquest relat, tot i que reconec que em va costar trobar-li la sortida. Bones festes

Carme ha dit...

Sou uns cracks veïns. Un senyor relat. Us aplaudeixo calorosament!

Ha quedat genial!

viu i llegeix ha dit...

Ben trobat, feia dies que esperava el desenllaç!
un paer compartir histària amb els veins del replà

montse ha dit...

Aquest veïns, és mereixen un premi pel seu art i bona traça. Felicitats.

khalina ha dit...

una història que et deixa glaçat. Podrien fer-ne tot un llibre. Felicitats veïns!

La Meva Perdició ha dit...

Un dolorós i sagnant joc el que es duen entre mans aquestes dues germanes. Bon pols de narració i una història recargolada i agredolça. Bon relat.