dimecres, 8 de desembre de 2010

Això no s'atura...!

Són dos exemples dels relats que s’estan forjant al web “Hipertexts veïnals” que ens hem empescat en Palimp i un servidor. Ja veieu que a partir d’una mateixa frase, poden sortir desenllaços ben diferents! Penseu que tots els que us heu inscrit a la 8enes Històries veïnals hi podeu participar. Ja ho heu fet uns quants veïns i veïnes, però no tots ni totes! I ho podeu fer fins a quatre cops cadascú, i en històries diferents! Vinga, fora la mandra i la vergonya... A veure qui s’atreveix a finalitzar la primera!

Aquí dos exemples de com va la cosa:


Història 1
Existeix l'amor a primera vista? Potser el que sentís no era amor, però la seva bellesa em va trasbalsar. El mapa de Barcelona i la bossa del museu Picasso denunciaven la seva condició de turista. Baixava en aquesta parada, que no era la meva, i no sabia si seguir el meu camí o baixar jo també.

Mentre m'ho rumiava ella va baixar. Les portes es van tancar i jo vaig continuar dins el vagó. Em va agafar una mena d'angoixa, una pressió al mig del pit, com si hagués deixat escapar l'oportunitat de la meva vida. A la propera parada vaig baixar i vaig agafar el proper metro en direcció contraria.

Caminava pels carrers mirant a dreta i a esquerra esperant veure-la altre cop. En poc segons les seves dolces faccions m'havien quedat gravades. En arribar a la parada de metro que ens havia separat vaig quedar-me parat al mig de la gent, esperant de reconèixer-la enmig de la gentada.

Res. Impossible. Sempre m'he penedit d'aquella manca de reflexos. Des d'aleshores, la meva vida ha estat una vaguejar pels llimbs del desig i el plaer amb altres dones. Però cap fiblada com la d'aquell dia al metro; ara fa sis anys. Per això, avui, a la cua del súper el cor se m'ha aturat. Era ella!

Aleshores,el vagarejar sense sentit dels darrers anys, m'ha fet mudar la cara i l'ànim. Ara sé el que no vull ser ni fer, i el meu més clar delit. Ella. M'he asserenat. He buscat a la memòria el millor dels meus somriures. I també, la més innocent de les excuses. Faig com que ensopego.

—Et conec?

Ella va contestar amb un fort accent francès.

—Potser he estat la teva professora de francès.

Vaig haver de contenir-me el riure.

—El francès no és el meu fort —em sentia estúpid, però aquest cop no podia perdre-li la pista. I si li deia la veritat? Que la recordava al metro feia sis anys...

[Continuarà...]

(per Palimp, Laura T. Marcel, Anna Tarambana, El veí de dalt, Zel, Khalina,... )


Història 5
Existeix l'amor a primera vista? Potser el que sentís no era amor, però la seva bellesa em va trasbalsar. El mapa de Barcelona i la bossa del museu Picasso denunciaven la seva condició de turista. Baixava en aquesta parada, que no era la meva, i no sabia si seguir el meu camí o baixar jo també. 

Vaig baixar. Adéu entrevista de feina! Jo sóc així: vaig a batzegades. Per això no acabo re del que començo. Ni començo re del que em proposo. Però aquella nina de pell bruna i ulls maragdes m'encenia l'ànima. I el baix ventre, també. Quan era a tocar-hi, em sonà el mòbil. Hosti! La Clàudia, de nou.

Només em faltava la Clàudia! Si havia deixat l'entrevista penjada, per poder seguir-la, ara no deixaria que ningú m'espatllés el pla. Encara havia de pensar què li diria. En aquell moment, ella va treure un plànol de la ciutat, es va aturar i se'l va mirar.
—Puc ajudar-te en alguna cosa? Què busques?

—Mmmm, doncs, ni jo ho sé ben bé... De fet busco dues coses prou diferents que ara han convergit...
—No m'ensarronis, si vols t'ajudo, si estàs de conyetes, m'esfumo!

Creure en les coincidències no fa per mi, però una oportunitat com aquella no la perdria ni boig. Jo la volia. Al preu que fos.

Com que la volia al preu que fos, vaig canviar el to de veu.

—Perdona, el que estic de conya sóc jo. Digues el que busques, t'ajudaré encantat.
—Doncs, busco una acadèmia de ball, que diu que està per aquí. Hi vaig per una entrevista de feina de professora. I necessito acompanyant.
No pot ser...

La acadèmia de ball feia deu anys que havia tancat. Els gustos efímers de les modes l'havien condemnat a l'oblit. Grans cartells a la façana avisaven de la propera demolició.
En la foscor del gran saló ara buit, la Kira, tremolosa, asseguda sobre el parquet de roure, manipulava el paquet bomba.

—Ni te m'apropis, ho sortim tots dos volant enlaire...
—Això és una bomba de debò? Algú prendrà mal!
—Tranquil. Ja miraré que ningú entri al solar. A més, ningú ha de venir a fer res aquí.
—Jo me'n vaig...
—Quiet! Pensa que ara ets còmplice. Les teves empremtes són al plànol que deixo al costat...

[Continuarà...]

(per Palimp, El veíde de dalt, Carme Rosanas, Zel, La meva perdició,...

2 comentaris:

La Meva Perdició ha dit...

Participar en els hipertexts obliga a improvisar, és refrescant i pots ser bastant maliciós. Em recorda aquells llibres que van editar fa anys en els que podies optar per diferents desenllaços que et portaven a noves situacions.
Ben trobats. Bona proposta. Felicitats als creadors. ^_^

El veí de dalt ha dit...

ok!
Doncs que no decaigui!