dilluns, 27 de desembre de 2010

HV 8/4: Cita a l'àtic o Sexe amb palíndroms

Això de la llengua dóna per molt. La que tenim humida i la de parlar. Si a més la noia protagonista té algun bloqueig mental amb el sexe i el ciberespai és la seva sortida, ja us podeu imaginar per on aniran els trets. O no. El cert és que el relat ha estat original i molt ben resolt per Josep Braut, Clint, Carme Rosanas i Vullunfestuc. Felicitats veïns! Ja sabem que Blogville és "L'edifici fidel". Hi passa de tot.
__________________

Cita a l'atic


Havia estat estudiant durant més de dues hores i tenia la sensació que els ulls li caurien a l'alçada dels genolls. Pel pati veïnal pujava el so d'una cançó de Dire Straits. Era la part positiva de viure sobre un meublé. La dolenta era creuar-se amb els clients, tot i que amb el temps s'havia acostumat a la seva presència. Al cap i a la fi, la majoria d'ells acotaven el cap i, maldestres, es tapaven la cara per nos ser reconeguts. Tot i així sempre hi havia el barrut que se la mirava barroer.  Fins i tot algú se li havia atansat demanant-li un servei. Però això també li ho havien demanat a la universitat i allà no hi havia excusa d'error. Amb el temps havia aprés que els barruts acostumaven a venir cap al vespre-nit, mentre els que no volien fer-se notar ho feien a hores perdudes, sobretot al matí i al migdia.

Es va aixecar per beure un got d'aigua i s'abocà a la finestra del pati. Allí veié una de les noies del prostíbul en rigorós uniforme de roba interior: tanga groc de puntes i sostenidor a joc de dues talles per sota del necessari que feien que els pits li sobreeixissin i donaven la impressió d'haver de fer esclatar la peça. Estava deixant uns llençols fets servir a l'enorme cistella de roba bruta. Coneixia la noia en qüestió. De fet, coincidien a la facultat a classe de lògica, però mai no havien parlat. A la universitat aquella noia passava per ser un cervellet, maleta pels llibres sempre al damunt, faldilla llarga i camisa cordada fins pràcticament escanyar-se; alguns nois deien que era monja. Si ho sabessin...! Va pensar que un dia voldria parlar-hi, saber perquè es dedicava a allò... A allò que li costava dir pel seu nom: sexe.

No tant sols li costava parlar-ne. La seva tremenda timidesa i inseguretat li feia impossible relacionar-se amb gent que en parlés obertament, o que es mostrés insinuant sense pudor, ja fossin nois o noies. No era que no hi penses sovint, no. Tant sols era que la seva immensa timidesa la bloquejava, i tenia la sensació que no hi podia fer res. Aquest era el motiu pel qual havia deixat de sortir al parc i seure al banc a llegir, de sortir amb amics al cinema, o a fer una copa. A poc a poc havia anat reduint la seva vida social i ara pràcticament només anava a classe i d'allí directament a casa. Tant sols conservava una finestra de relació social i era la que des de l'ordinador li obria el twitter. Allí amb una identitat falsa que la protegia de coneguts, es deixava anar i podia dir obertament tot allò que volgués. Sovint acabava amb converses pujades de to amb gent que havia anat contactant i que fins i tot coneixia en la vida real.

Sovint pensava que aquesta doble vida li portaria problemes, que no sabria diferenciar la realitat de la ficció i que acabaria perdent la noció de qui era ella de veritat: si la noia aplicada i estudiosa que anava a classe o la fera cibernètica que es desfermava darrera la pantalla del seu portàtil les nits fosques damunt el meublé. El problema era que normalment aquests pensaments els tenia mig nua damunt el llit, just després d'arribar a l'orgasme mentre es recorria el cos llegint els comentaris pujat de to d'algun dels seus contactes a la xarxa.

Hi havia, però,  un  sonat,  que la duia  de cap.  Només feia  que  deixar-li  notes sense  cap ni peus; notes  que ella no entenia.  Més d’un cop li havia  demanat  explicacions  i  ell  simplement  es  feia  l’interessant  sense  aclarir-li res. 

—S’és o no s’és  —li escrivia  tot d’una.
—Però  què  coi vols dir-me  amb  això? —xatejava  ella,  espantada,  pensant  que  havia  descobert  la seva doble  personalitat.
—És  així  ase!
—Escolta  noi,  a mi no m’insultis,  que t’has  cregut?
—I ara  calla,  carai!
—Però  si ets  tu  que comences  a parlar  amb mi i no t’entenc...

I la deixava  així  confosa  i penjada,  però  l’intrigava,  no podia  evitar que aquest  home  la tingués  pendent  d’ell.

A una nena nua llepa-li la pell, llepa-li la pell a una nena nua
—I ara  per  duplicat?
—Cita-la  a l’àtic!

I aquesta  frase...,  li va  fer  fer  el clic  al seu cervell.  Palíndroms!  L’home aquell escrivia  només  palíndroms!  Realment  estava  molt  i molt  sonat.

—Palíndroms  —li va escriure  ella...
ARA!  —va contestar-li ell
—A  tu et  falta  un bull!
CITA?
No!
On no?
—Enlloc!

Deia  enlloc,  però  ella  no podia  deixar  de llegir  aquestes  bestieses  en forma  de  palíndrom que ell li enviava...

A poc a poc s'adonà que a través dels palíndroms el món virtual s'escolava al món real. Un dia mentre feien un cafè entre classes els seus companys de taula xerraven sobre les seves perícies eròtiques i jocs sexuals variats li sortí un “Tira'm anís a la sina, marit”  que deixà a tothom amb un pam de nas. Però el més sorprenent de tot no era que podia parlar de sexe gràcies als palíndroms, sinó que s'excitava només de sentir-ne un. Com aquell dia que en una tertúlia futbolística un comentarista deixà anar “lògic, atac i gol” i s'humitejà tant que hagué de recórrer als dits per fer-se baixar l'escalfor de l'entrecuix.

Finalment envià un missatge privat al sonat dels palíndroms: “Sóc un nu cos”. L'endemà mateix rebia una resposta i concretaren hora i lloc: a les 21:12 al Bar Rab, justament al costat del meublé de sota casa seva. A les nou en punt es presentà al bar vestida per l'ocasió: coll alt, pantalons amples i colors foscos que amagaven una llenceria rosa de puntes a imitació de les que veia a la noia dels matins. Estava nerviosa. El seu cap corria a la velocitat de la llum. Demanà un pastís per passar l'estona, però entre la crema líquida del pastís i els palíndroms que li venien al cap s'escalfà i encara fou pitjor.

Quan el minut 21:12 s'estava apunt d'exhaurir, una noia baixeta, morena i amb un xandall groc entrà al local. Era una persona que coneixia de feia molt de temps, algú a qui consideraven un cervellet a classe de lògica i que de nit cobrava la intimitat a hores. Es miraren als ulls i un calfred li recorregué l'espinada. La noia s'hi acostà amb fermesa i quan estigueren una davant de l'altra li digué: “Ai! Distints nits i dia!”. El sonat dels palíndroms eròtics era la seva companya de classe, la prostituta de luxe del meublé i la persona de qui estava enamorada! Ella, presa de l'emoció només pogué afegir “I ara..., rai” abans de fondre's en un petó humit i calent.

© Josep Braut, Clint, Carme Rosanas i Vullunfestuc (desembre 2010)


[Nota de Vullunfestuc]:
Els palíndroms que ha emprat són a Viquipèdia. Podeu trobar palíndroms a les pàgines:

6 comentaris:

Carme ha dit...

M'ha fet gràcia veure el final. Ja veig que això dels palíndroms dóna pe molt! Que consti que la meva part de palíndroms també ha estat trobada la viquipèdia.

Un plaer compartir història amb vosaltres veïns!

vullunfestuc ha dit...

M'ho heu posat francament difícil pel final, però ha sigut molt divertit i ara ja m'he introduït al món de la palindromologia!

Apa,

montse ha dit...

Felicitats veïns, per tots aquest palíndroms, que desprenen tanta imaginació i erotisme,

Xurri ha dit...

Molt divertit !!

khalina ha dit...

M'ha agradat la història i tots aquests palíndroms! Realment divertits

La Meva Perdició ha dit...

El poder ocult dels mots i les paraules! Un relat que és ell mateix tota una juguesca. La seva lectura engresca. Divertit i amb final sorpresa.