HV 10/3: La targeta

Van caient els relats. Ara un de desaparicions i venjances. Un relat iniciat per la Carina, bastit per la RaTetaMiquey, enredat pel veidedalt i resolt pel Joan Guasch. No totes les blanques són immaculades ni les targes tenen un sol destinatari... En fi, llegiu i jutgeu.   

_____________________

La targeta

El ventilador feia moure l'aire i dissimulava l'olor de resclosit. Tot restava intacte: el llit sense desfer, la roba plegada curosament i la maleta descansava al terra, als peus del llit, amb la cremallera lleugerament oberta. Cap indici feia entendre que havia passat allí cap nit des que havia fet el check-in a l'hotel tres dies abans. Ningú l'havia vist sortir de l'habitació. Res. Només una cosa semblava fora de lloc. Sobre la vànova, un crisantem fresc, com acabat de collir, reposava sobre una targeta blanca.

*    *    *

El Sr. Matekoni tot just acabava de dur a taula l’esmorzar continental de la parella d’estrangers que des de feia un parell de dies s’hostatjaven a la seva casa d’hostes, Divina Estada. Al Sr. Matekoni no li agradava gens la Sra. Grace. Del Sr. Alexander no en tenia res a dir però això que cada matí ella demanés un roiboos menyspreant el seu deliciós —i famós en tota la ciutat!— te de camèlia, no ho podia suportar.

Aquell dia, però, la Sra. Grace no li va demanar de canviar-lo i havia pres la tassa sencera. Al senyor Matekoni no li va agradar veure-la desarreglada a l’hora d’esmorzar: se li escapaven unes grenyes del monyo, la seva pell gairebé nacrada avui lluïa unes vulgars galtes vermelles i posats a mirar, li va semblar observar que li brillava massa la mirada. Aquella dona amagava un secret, va pensar, segur que tenia un amant...; ella massa jove i el marit massa vell. En canvi al Sr. Alexander se’l veia pesarós i trist i no entenia que feien, sota la taula i recolzant-se, prop els seus peus tenia una maleta i el seu abric.

Precisament el Sr. Alexander no havia dormit gens aquella nit. Ni tant sols havia pujat a l’habitació a donar el bonanit a la Grace. Des que havien arribat a l’aeroport de Colombo, i per fer passar les hores d’espera, havia estat amagat al Club de Fumadors de la ciutat amb unes llaunes de Capstan Flake Tobacco, cinc pipes billard rectes i tres novel·les de lladres-i-serenos:

«—Quiero que tengas tu propio negocio —le dijo su padre en el lecho de muerte—. Ahora el ganado se está pagando bastante bien. Véndelo y monta un negocio. Una carnicería no sería mala idea. O una licorería.Lo que tú quieras.

Cogió a su padre de la mano y miró a los ojos al hombre que más había querido, a su papaíto, su sabio papaíto, que siempre había pasado estrecheces para darle a ella lo mejor y cuyos pulmones se habían llenado de polvo en las minas. Las lágrimas le dificultaban el habla, pero alcanzó a decir:

—Voy a montar una agencia de detectives en Gaborone.»

Però ni tant sols amb les novel·les del Sr. McCall, les hores d’espera se li passaven. Esperava la trucada aquell mateix dia però la imatge d’una flor sobre el llit de la seva filla desapareguda tres dies abans no li marxava del cap. Qui era el Sr. Fanwell que signava la targeta blanca i què tenia a veure amb la Blanche?

—Estimat, el te se’ t refreda...

—No puc estar per tes ni per mandangues. No he clapat en tota la nit...Espero una trucada, alguna notícia de la Blanche...No pot ser que hagi desaparegut així com així.

—No serà res, home... Les joves, a voltes, ja saps... No pensen gaire en el què fan i deixen de fer.

—No pas la meva Blanche.

—D’acord... No pas la teva Blanche —i en dir “teva”, la dona va arrossegar les síl·labes— No cal que em retreguis a la cara a la mínima que pots que ella no és filla meva...

—Grace; ara no estic d’humor...No volia ofendre’t. Però ja saps que em dol que no hagueu estat mai amigues.

—Si no para mai per casa! Des que va guanyar el càsting aquell de l’anunci, no ha parat d’encadenar pel·lícules i sèries de televisió. Si em perdones, crec que li ha pujat la fama al cap.

—I jo crec tu estàs gelosa del seu èxit...

—Això no és cert. I m’ofèn que ho pensis. Que jo mai hagi aconseguit cap paper rellevant no treu que m’alegri per la teva filla. Fes-me cas: apareixerà el dia que menys ho esperis...

—I aquest coi de nota, què? Segur que el Fanwell deu ser un malaparit que l’ha engalipat...

—Et recordo que la teva filla—va tornar a remarcar les síl·labes—té vint anys i és major d’edat... Pot anar amb qui vulgui.

—«Blanche: sóc al cafè del costat de l’hotel. Baixa i t’explico el nou guió que et vaig deixar. És un remake de Les diabòliques, la peli del 55; amb la Hupert i el Jean Reno de partenaires. T’ensenyaré la casa que he trobat per l’escenari de l’escola.”

—Ho has llegit ja un munt de cops... Te la saps de memòria la tarja aquesta. Si tant neguitós estàs, perquè no vas a la policia?

—Ja ho he fet.

—I...?

—Res. Han pres nota i que m’esperi. No hi ha Cap signe violència. Cap nota d’ella...

—Ho veus!

—Ja. L’estrany és que la Blanche mai em va dir res d’aquesta peli. Ni conec cap Fanwell. Ni en la productora on treballa en saben res ni del projecte ni del guionista. I també estan neguitosos, com jo. A més, si calia fer un remake, era d’una altra peli basada en el llibre Les liasions dangereuses. És el que estava llegint, em va dir per telèfon a un mes... I per això l’esperen ells també.

—Al millor el guionista va canviar d’opinió.

—Això no va així: saps perfectament que en el món del cinema, un cop presa una decisió, es duu fins al final.

—Potser a ella li agradava més fer d’institutriu que commina a un assassinat que de noble aristòcrata enganyada per un marquès... Li va més el paper de bleda solellada.

—Que vols dir? Que la meva filla li agrada fer papers estrambòtics?

—La Blanche té un posat de gata maula que pot amagar moltes sorpreses. Ja ho saps. No et facis el desmenjat, tu ara. El seu currículum és ple de cors trencats i homes despatxats —i després d’una pausa que es podia tallar amb ganivet, afegí— Per mi que està vivint una altra aventura de les seves i t’estàs preocupant massa...

—No m’ho crec. La meva filla serà una mica tarambana, però no estúpida. Ha fet el que li ha convingut per la seva carrera...

—Ja. Per això va aconseguir aquella nominació pels Cèsars a darrera hora...

—Què m’estàs dient? Que la meva filla fa martingales?

—Estimat... Algun dia obriràs els ulls...

El Sr. Alexander anava a respondre-li obscenament a la seva dona, vint anys més jove que ell. Però en aquell moment, va sonar el telèfon.

—Digui?

—Sr. Alexandre? Som de la comissaria de policia... Hem trobat un cotxe, mig enfonsat al canal. Hi havia el cos d’un..

—Blanche!

—No. No és la seva filla, tranqui’l. És un home. Un tal Eric Fanwell, un proxeneta, camell i estafador professional.

—L’home de la nota...?

—Sembla...

—I que té a veure això amb la Blanche...

—Hem trobat un arma...L’home tenia un tret al clatell...

—I...?

—Les empremtes de la seva filla són al cotxe, per tot arreu.

Una fuetada de desassossec va recórrer l’espinada del senyor Alexander i es va deixar caure com un pes mort. La Grace, sense saber ben bé què fer, li va posar una mà a l’esquena i li anava passant amunt i avall, en una mena de massatge tranquil·litzador.

—Tot serà un malentès, ja ho veuràs.

Ell se la va mirar amb els ulls plorosos i prement amb força els llavis. Tant de bo tingués raó, però una mena de malastruga intuïció li deia que no, que aquesta vegada, no. Ella li va agafar el telèfon per acabar la conversa amb el policia que devia estar esperant a l’altre extrem del cable.

—Si, perdoni, és que...

—No s’amoïni, ja me’n faig càrrec. Que és l’esposa del senyor Alexander, vostè?

—Sí, naturalment.

Bé, doncs, el més aviat que puguin haurien de venir a la comissaria perquè els haurem de fer algunes preguntes.

—Sí, és clar. Digui’m l’adreça, si us plau.

Se la va quedar anotada a la memòria i va demanar amablement al senyor Matekoni que els truqués un taxi. Mentre l’esperaven, el senyor Alexander va tenir temps de trobar una mica de coratge per fer el cor fort. Al cap de deu minuts ja seien al darrere d’un cotxe força atrotinat. Amb el tràngol, ningú no es va preguntar perquè la senyora Grace posava la seva maleta al vehicle. El taxista va tancar el portó del maleter i va arrencar en direcció a l’adreça que la dona li havia dit. El trànsit per Colombo era esgarrifós. Si hi havia algunes normes de circulació, tothom les obviava. La comissaria era a l’altra banda de la ciutat i van tardar una eternitat en arribar-hi. Finalment el taxi es va aturar davant d’un edifici que de cap manera semblava el que havia de ser, però sí, era l’oficina de policia. Van baixar i la Grace va anar cap el taxista. La comissaria era més aviat una antosta atapeïda de gent amunt i avall en un aparent desordre. Al taulell de l’entrada, un jove uniformat teclejava en un ordinador, aliè al bat-i-bull.

—Perdoni? –se li adreçà la Grace- perdoni!

El jove alçà la vista un moment sense dir res. La Grace va provar d’explicar-li la seva presència allí i sense cap mena d’expressió, el policia va fer una trucada per la línia interna i, tot seguit, els assenyalà un racó amb algunes cadires mig esventrades perquè s’hi esperessin. El senyor Alexander es deixava fer, confiant en la desimboltura de la seva dona. De seguida que ell s’assegué, ella va dir que ja venia, que necessitava un lavabo. Amb tot aquell enrenou, ningú no es va fixar que sortia per la porta i que tornava a pujar al taxi que l’havia estat esperant fidelment.

Al vestíbul de l’aeroport, la Blanche, extremadament nerviosa, la va veure arribar i se li va llançar als braços.

—Em pensava que ja no venies. Estava a punt de posar-me a plorar com una bleda desesperada.

—La cosa s’ha complicat. No en sabem prou, han estat a punt de descobrir-nos. Blanche estimada, sort que a la pistola no hi són, les teves empremtes –i mentrestant li apartava amb delicadesa un ble de cabells que li queia per la galta.

—Però hi són les teves.

—Per això hem de fugir. Tens els bitllets, no?

—Sí, és clar. El vol surt d’aquí mitja hora.

—Doncs, propera destinació: Roma, casa Berlusconi. Per fi em podrà pagar el favor que em deu. I per a una altra vegada, vigila millor a qui li demanes “favors”, que de guionista a proxeneta hi ha algunes diferències.

—Em penso que trigaré a tornar a demanar un favor a algú.

—No ho diguis gaire alt, bonica; en aquest món no se sap mai. No se sap mai.

@ Carina, La RaTeta Miquey, elveidedalt, Joan Guasch (desembre, 2011)