diumenge, 21 d’octubre de 2007

HV 04/2007: La visita

I anem per la quarta Història veïnal! De la introspecció i l'evocació de la primera; del record i la nostàlgia en la segona; i la por i el neguit en la tercera, passem ara una fantasia literària d'alta volada, que a més, s'ha cenyit escrupolosament a l'espai demanat.

Els companys de l'escala D semblen haver-se confabulat per fer-nos somiar una mica. L'Anna, la reina de la Biblosfera; la Trillina, una autèntica peça de museu (vivent) que s'ha canviat de pis fa poc; l'Euria, que té un obrir i tancar d'ulls molt candenciós i en Jordi González (que no, no és el presentador de TV; si no un gran ressenyador bibliòfil) semblen una sola ploma; com totes les històries precedents. Si ja deia jo que aquí a l'escala hi ha fusta d'escriptors...

Per què... a qui no li agradaria rebre algun cop la visita que tots quatre ens han preparat?

________________________________________

La visita

"No deixis el llum obert que t'entraran arnes!"

Les paraules de la seva mare li ressonaven dintre el cap, reblades pel martelleig constant de les passes del veí de dalt, mentre ell es mirava alternativament l'ampolla de whisky mig buida que tenia al davant i l'estranya criatura que voleiava al voltant de la bombeta. "D'acord", va pensar, "he begut molt". "Sí", va insistir, "he deixat el llum encès. Però és que això passa de taca d'oli!". Incapaç de reaccionar va beure un glop més, directament de l'ampolla, va tancar els ulls amb força, va beure encara una mica més per si de cas i va tornar a obrir els ulls de cop, ple d'esperança. Res. La minúscula fada seguia sent una minúscula fada i es negava a transformar-se un cop més en l'arna o el mosquit que hauria de ser. I a més a més, per fer-ho encara pitjor, s'exhibia sense cap vergonya a la claror de la bombeta nua, dansant amb moviments sinuosos que encara pertorbaven més el seu cap emboirat per l'alcohol. "Això no pot estar passant, dec estar somiant". Per assegurar-se'n va pessigar-se la cama amb força, però l'únic que va aconseguir va ser fer-se un mal espantós i que la criatureta voladora es contorsionés encara més. I si no fos que de tan petita que era amb prou feines li veia el rostre, hagués assegurat que un somriure burleta li il·luminava les faccions.

Els ulls negres d'aquella criatura l'observaven fixament, insinuant-se i despullant-lo amb cada mirada. La temperatura corporal augmentava, el ritme cardíac s'accelerava i la ment emboirada pel whisky estava més serena a cada fracció de segon que passava. La flama de les espelmes vermelles que tenia enceses sobre la tauleta de nit s'agitava amb cada un dels seus gemecs silenciats. Tancava els ulls i sentia el suau aleteig d'aquell ser màgic passejant per sobre la seva panxa, pujant a poc a poc pel pit, arribant-li al coll, a cau d'orella... El seu cos es va estremir, no es podia creure que finalment, després de tantes llargues nits d'espera l'hi hagués tocat a ell. Tothom la desitjava i aquella nit era tota seva.

La situació el superava: la fada, les insinuacions, el whisky... es va alçar de la butaca del costat del llit, va donar un cop de porta sec i es va trobar al mig del carrer. Mentre s’anava posant de mala manera la jaqueta, pensava que tot era culpa d’aquella màscara. Aquella criatura perfecte encara estava a l’habitació i ara ell fugia. Es va posar la mà a la butxaca buscant desesperadament el paper on es va anotar la direcció del bar, tornaria a parlar amb la Sílvia per demanar-li explicacions. Cada passa es feia més feixuga, entre l’alcohol, el neguit i la son que arrossegava de dies. Detestava la boira d’aquella ciutat. Dos carrers més amunt i a la dreta ja hi veuria el bar. Des del cap del carrer podia sentir la música, rítmica i embriagadora. Va entrar. El local tenia una llum tènue, colors terrosos i un ambient de misteri. Ella el mirava des de darrera la barra, amb un somriure maliciós.

—Tot això provoca aquella màscara?

—No et feia il·lusió sentir-te especial? No et queixaves de no ser un dels afortunats?

Ella es va girar i va agafar la seva bossa de mà. Amb un gest li va indicar que la seguí. Ell ho va fer i per una vegada la mirada no la tenia fixa en les seves natges sinó en la seva bossa i no entenia el perquè.

Varen entrar en una petita habitació que servia de rebost al bar i ella va encendre una bombeta que donava una llum tèrbola. Va tancar la porta, va obrir la bossa i va treure un pot de cacau en pols. Al obrir-lo va veure una petita llum al seu interior i una petita fada va sortir amb cara de son. Es va mirar la Sílvia, se’l va mirar a ell i va iniciar un vol per l’habitació fins aterrar sobre la mà d’ella que va somriure plàcidament. Llavors ell va comprendre, es va acomiadar breument i va marxar.

Va sortir al carrer on la freda nit li va acabar de fer passar els efectes de la beguda, caminava ràpid i de reüll veia el somriure de complicitat de la lluna.

Va arribar a casa i la va trobar buida. Desconsolat va seure sota la llum que encara romania encesa i va sentir una petita remor d’ales. Sobre el palmell de la seva mà oberta una petita fada es va cargolar a dormir i ell va sentir una pau i una felicitat com mai abans havia sentit.


@ Anna,
Trillina,
Euria,
Jordi González, (de l’escala D)


6 comentaris:

Tako ha dit...

I ara una mica de màgia… estem tocant tots els registres.

Mot bon relat!!

rosa ha dit...

si agrada de vegades. moltes vegades voldriem posar-hi màgia a la nostra vida.
CHAPEU!!!!

Jo Mateixa ha dit...

Que macu!!!!!!, m'ha encantat aquesta barreja de magia, tant de bo sempre en poguessim posar una mica.

Felicitats als veïns de l'escala D, un molt bon relat!!!!!

Joana ha dit...

Delicat, amb màgia i fades... Bufó! Tendre! Aiss que maco!

violette ha dit...

Molt bonic, molt i molt!

Té la mà Maria - Reus ha dit...

l'ilusió la màgia, quina maravella

petons per tots