dissabte, 27 d’octubre de 2007

HV 09/2007: El gran dia

Son tremendos aquesta colla. Els de l'escala A vull dir. Qui són? Doncs la Lluna, aquella noia timidota que surt quan el sol es pon a explicar-nos els seus contes perquè ens adormim amb un somrís als llavis; el Josep M. (ai no!, Jesús; sort que m'he adonat a temps, eh); el Jesús M. Tibau que te'ls trobes a tots els racons del món, vagis on vagis -ja participeu en els seus jocs literaris?; l'Alatrencada , una mallerenga voladora (és el que té al seu blog?) que ens explica pensaments i aventures d'una obrera de l'espectacle que viu intensament entre Barcelona i Madrid (ara ja sé per qui fan l'AVE!); i la Zel; que què diríem ara mateix d'ella?, doncs que és una noia que no té pèls a la llengua, i els duu ben posats (els posts, eh?), mestra i aprenent tothora, amant de la lectura i de pensar massa. Jo crec que el just i necessari.

I què ens expliquen? Un relat de
ressaques tèrboles, de ments emboirades, de records inconsistents, d'una cita oblidada, d'un despertar estrany, d'un escenari evadís; d'un trajecte a no sé sap on ...i d'un desenllaç que no per ben real, és inesperat; com la vida mateixa.

Tot això va passar un gran dia. Deixem que ells ens ho expliquin.


____________________________________________________

El gran dia


Demà és el gran dia. Fa setmanes que el tinc marcat al calendari. M'ha de sortir bé. Sí, no ho puc fer malament. He d'arribar d'hora. He d'anar amb el meu millor vestit. Fa setmanes que ho preparo. Res no pot sortir malament.

Però, per què no puc dormir? He de poder dormir. No puc presentar-me demà amb mala cara de no haver dormit. He de fer bona cara. I ja són quarts de tres de la matinada. Com podré dormir? Què és, aquesta fressa? Que pari ja, que tinc mal de cap! Tinc mal de cap, coi! Que pari la fressa! Ostres, és el telèfon!

—Digui?
—PERÒ QUÈ FAS ENCARA A CASA? FA MITJA HORA QUE HAURIES DE SER AQUÍ! COM SE T'ACUDEIX FER TARD AVUI?

Ostres, m'he adormit! No pot ser! Precisament avui! I aquest mal de cap! Ai, que també em fa mal l'esquena. Què és això que m'he clavat? Una ampolla de whisky? La que vaig comprar ahir? Què fa a sota la meva esquena? I per què està mig buida?

Tot és tèrbol i no trobo les sabatilles. Les rajoles del terra estan fredes però va bé, així em despertaré més ràpid. Vaig mig despullada; només porto la meva camiseta preferida, la de la sort, que em vaig posar ahir a la tarda. Intento recordar però el mal de cap no em deixa. Per anar bé hauria de de ficar-me de cop a la dutxa, però la incertesa em consumeix i m’intriga la llum que balla que surt del menjador.

Vull encendre el llum del passadís, per no ensopegar amb res, però m’equivoco, com sempre, i premo l’interruptor de l’escala. No m’he acostumat encara al nou pis.

Atès el meu estat lamentable, m’esperava trobar el menjador aixafat pel pes d’una festa, però és tot el contrari. Més aviat sembla que una Mary Poppins de torn hi hagi deixat la seva empremta. Tot està en un ordre perfecte, cosa gens habitual, i al mig de la taula, dues espelmes enceses estan a punt de consumir-se, esgotades pel pas de la nit.

El telèfon torna a sonar impertinent. Ja sé qui deu ser. Hauria d’afanyar-me.

Amb aquest mal de cap em costa actuar amb rapidesa. He d’anar-hi. Encara que arribi tard, no puc fallar-li. Decideixo prendre una dutxa ràpida i sortir corrents de casa. El telèfon va sonant mentre deixo que l’aigua tèbia actuï de bàlsam en el meu cos adolorit i penedit. El mal de cap afluixa una mica.

Sense entretenir-me pel pentinat ni per la roba surto de casa. Tinc la sensació que oblido alguna cosa. No en faig cas, em passa molt sovint. Miraculosament, hi ha un taxi lliure aturat al semàfor de davant de casa. Estic salvada, en menys de deu minuts arribaré. Hauria d’anar pensant alguna excusa per justificar el meu retard. Tant de bo recordés el que va passar, almenys podria explicar-ho.

Noto alguna cosa que em molesta sota el cul. No pot ser. Què curiós! És una màscara! El client anterior deu haver-la oblidat. No li dic res al taxista. M’agrada aquesta màscara i me la vull quedar. Té una mena de mig somriure burleta que no sabria com interpretar.

I el taxista, que no veu que el semàfor s’ha posat verd? Ui, em mira... què mira? Tan mala cara faig?

―On serà? –I jo què sé, on anava, coi, que no me’n recordo... Segueix mirant; vaig vestida, no?
―Tot recte que ja li ho indicaré... ―Osti, osti, sé que era a les sis, però on, maleït sigui..., on?

Em miro la màscara. El mig somriure burleta em recorda alguna cosa. El mig somriure...

La sogra! Collons, que he d’anar a buscar la sogra a l’aeroport. La mare del Tano, casúmdena, la SOOOOGRA! Dos anys sense veure-la i no em recordava, un mes amb el dia assenyalat i...

―A l’aeroport, ràpid, que faig tard!

(Per això trucava desesperada, ai la mama del noi, que no se’ns perdi, ell i el coi de la feina, au vés-hi tu, va...) I, doncs, què..., com... Com un remolí de llum enterbolinada tot em retorna al cap, una batzegada de records perduts enmig de riures i glops. La bestiesa de celebrar que he aconseguit escapar-me del poble amb l’excusa de l’hora d’arribada de l’avió, sopar a fora amb el meu cunyat, passar una nit al pis del meu cunyat, muntar-m’ho bé amb el meu cunyat, deixar cremar les espelmes abraçada al meu cunyat, endreçar el pis del meu cunyat... Decideixo guardar la màscara (gràcies, gràcies, per sempre guardada, gràcies). Creuo els dits...

Arribo a l’aeroport. Pago i baixo d’una revolada. Em fa mal tot, no només el cap. La sogra m’espera asseguda al bar, amb un cafetó al davant. Muacks, petonets, tot bé, tu estàs com sempre, ai tu també...

Un cafè, si us plau! Sec. Em mira. Què mira? M’arreglo els cabells. Segueix mirant. M’estiro el vestit. Que coi miraaa?

― Nena, et veig molt emboirada, que t’havies adormit?
― Mmmhhhh, no... no ben bé, el mal de cap que....no podia dormir i després... sort que m’has trucat. El teu fill, buenu, l’altre, d’això, en Pere que... (barbollejo?)
Nena, què coi fots amb aquesta taca de xocolata al coll, que t’has fotut el cola-cao per sobre?

© Lluna,
Jesús M. Tibau,

Alatrencada,
i
Zel (de l’escala A)

11 comentaris:

Palito ha dit...

Aiii, quin estrés, ho he passat tan mal com la protagonista, jejeje...
Enhorabona!
petonets

Jesús M. Tibau ha dit...

Ha estat un plaer participar en aquesta iniciativa.
salutacions a tots els companys d'escala.

zel ha dit...

Ostres, mira, ara escrit tot barrejadet, queda bé i tot, eh? m'està malament de dir-ho, però que caram, companys d'escala, lluna, jesús Ma, alatrencada i una servidora ens ho hem passat rebé... i tot sense dir-nos res, és que és la conya. Si la gent tingués més temps per coses així, i no per d'altres... que bé aniríem!!! Un gust dels grossos, veins tots! Petons a dojo!!!

zel ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Té la mà Maria - Reus ha dit...

felicitats a tots quatre us ha quedat en escrit molt maco i trepidant

salutacions

alatrencada ha dit...

Sí, sí! Una experiència molt divertida.

Ens ha sortit entre tots una protagonista una mica fresca... Almenys finalment ha recuperat la memòria.

Lluna ha dit...

Ostres, la sogra! Jaja! Quin riure! M'ha agradat molt llegir el final de la història :-)

Tondo Rotondo ha dit...

No me l'esperava aquesta... Molt bo!

Carme Rosanas ha dit...

Quins canvis del començament al final. Interessa i intriga i sorprèn. Felicitats escala A. Celebro que ho hagueu passat tan bé com els de l'escala H, participant i escrivint. Espero que continui la iniciativa.

Jo Mateixa ha dit...

Jajajajaja, molt bon relats veins de l'escala A, aixxx aquestes sogres!!!!!!

Moltes felicitats, heu fet una historia molt bona i divertida!!!!

Anònim ha dit...

Yo no lo creía pero funciona de verdad!! Envia este mensaje a 10 personas y despues entra a http://www.quien-te-ama.com.ar y mira el nombre de la persona que te ama!!!!