dimecres, 24 d’octubre de 2007

HV 06/2007: Merda!

Visca la diversitat! Ara una de lladres i serenos, però sense lladres ni polis. Un història on les narradores, les veïnes de l'escala H, són les protagonistes i entre les quatre s'ho fan tot. O quasi tot. S'han passat un pèl (no del tema, sino de llargària, vull dir). Però les perdonem, veient com les gasten. I no vull avançar esdeveniments. Us deixo amb una història de títol escatològic. Les culpables? Doncs una (o un, o diversos, no ho sé pas) que és de Reus; d'allà on les foten pel broc gros (Té la Mà Maria es diuen); la Musa, la nostra inspiració permanent; una tal Rosa que s'ha mudat fa poc al nostre bloc i s'està al pis de sota (ja haureu llegit com ens espia pel celobert) i, tancant el Cuarteto de la Muerte (us recordeu de la peli?) , la Carme Rosanas; que col.lecciona moments màgics mentre els assaboreix amb xocolata desfeta...mmmmh!

Per cert que la xocolata té el mateix color que el títol...

_________________

Merda!

Merda, merda i una gran merda! A sobre m’acaba de venir la regla. Quin mal dia per atracar una sucursal d’un banc. Tinc la premonició que això no pot anar bé de cap de les maneres- Les meves companyes d’atracament tampoc ho veien clar, però les vaig animar a fer-ho.

Que com les vaig conèixer? Aquestes ja són figues d’un altre paner.

Amb la Rosa ens unia una amistat de feia molt de temps. Vam anar juntes al col·legi, una institució de monges. Les de la “teula” en dèiem, perquè al cap hi portaven una peça molt semblant a una teula, en forma d’hàbit. Des de la infantesa que estem juntes i juntes ens vam embolicar en mil i una trapelleries, fins a la de l’atracament.

A la Musa li diem així perquè sempre ha estat font d’inspiració; sempre i quan, és clar, s’hagi begut abans mitja ampolla de Jack Daniels. És més, la idea original de l’atracament li va anar com un vestit a mida: anava justa de peles i va ajudar a ordir un pla que en un principi ens va semblar molt bé, i és que, a més, totes anàvem més escurades que un iogurt de maduixa.

I per últim la Carme, la més dinàmica i atrevida de totes, gran amant de la lectura. Amb ella vam fer i refer mil cops aquesta absurda idea de l’atracament, llimant i arrodonint els detalls més insignificants.

Tot va començar un dia qualsevol d'un mes de juliol. Recordo que la Carme ens va trucar per telèfon i vam quedar al bar de sempre. La Carme va arribar suada, amb la cara vermella, li tremolava el pols. Després d’asseure’s, demanar una ampolla d’aigua ben fresqueta i beure-se-la sense respirar ens va explicar que l’Eudald, el seu marit, l’enganyava. Les llàgrimes li saltaven dels ulls i li rodolaven cara avall.

—Haig de fer alguna cosa. I vosaltres tres m’heu d’ajudar— deia, sanglotant.

La Rosa, la Musa i jo ens vam mirar.

—Us necessito. Li vull fer passar putes...

La Musa, ja amb les ganes als ulls de fer mal (els homes no li han passat mai coll avall), va dir:

—Tranquil·la, ja sabem que és un cabronàs. Què és el que vols que fem?

La Carme es va aclarir la gola.

—L’Eudald fa mesos que s’ho fa amb la Mari Tere, la seva secretària. He estat trencant-me el cap i tinc un pla que em satisfà i farà que totes quatre ens omplim les butxaques.

—Què vols dir? —va engegar la Rosa.

Traient de la bossa unes espelmes de color carbassa, va començar a explicar el pla.

—El que jo vull és que a la guarra de la Mari Tere la fotin a la presó, i després que l’Eudald em vingui a suplicar que vol tornar amb mi.

—No fotis Carme! No voldràs tornar amb el cabronàs aquell? —va dir la Musa.

—Si. I tenir-lo sotmès pel que jo vulgui —va sentenciar. El que vull és entrar a la sucursal i robar-los els diners que hi duen cada dilluns. Són molts diners. Ho sé del cert. I sé com fer-ho. Entre les quatre podem treure un bon pessic. Ara, el que ens cal és fer que la sospitosa del robatori sigui la Mari Tere.

Vaig tancar els ulls i per un moment, com si fos una pel·lícula en blanc i negre, va passar pel meu davant tot el que havia viscut amb la Carme, i donant un cop de puny a la taula vaig dir:

—Hem d’ajudar a la Carme. Som amigues i ho hem de fer, per ella i la nostra amistat!— en aquell moment no sabia on em ficava.

Vam decidir executar el pla el dilluns següent, per no donar-nos temps a pensar gaire ni a penedir-nos del que estàvem a punt de fer. Calia actuar quan el món dormís; quan l’Eudald li fotés el salt a la Carme. És per això que vam iniciar la jornada cap al tard, a casa meva. Unes dorades a la sal s’estaven fent al forn, el vi ja era obert, les bosses amb el material necessari pel pla ja estaven preparades… i jo tenia una estranya tranquil·litat al cos, aquella que acompanyava els grans moments.

Les noies van anar arribant, i les cares de circumstàncies i les pors s’esborraven a mesura que avançava el sopar. La Carme tenia set de venjança, la Musa ja anava mig tova i la Rosa, la xofer oficial, va treure’s el nus que tenia a la gola amb quasi mig pastís de formatge —que em va quedar per llepar-se’n els dits— i un bon got de llet calenta amb cacau. Llet amb cacau? Sí, què passa? Quan estava neguitosa necessitava menjar xocolata i coses dolces, i aquella nit no li podia tremolar el pols precisament.

Tot seguia un pla molt precís elaborat en una intensa setmana de feina. La Carme va portar una màscara daurada, com si fos de carnestoltes, i és que trobava que allò de la mitja al cap era molt antiestètic.

A l’hora convinguda. De la manera programada. Va ser una feina de professionals (no per res ens havien empassat totes les pelis d’atracaments) Vam entrar al banc, vam carregar tots els diners. Al·lucinàvem de tants que n’hi havia. Res: ni un soroll, ni una alarma, ni una sirena de policia. La ciutat estava més silenciosa que mai. Eren les quatre de la matinada. La Carme ens va demanar d’anar a casa seva per repartir-nos els diners.

Només en obrir la porta, es vam adonar que les coses no eren com haviem imaginat. Ens esperava un esmorzar matiner de xocolata desfeta amb melindros i ensaïmades. I allà al davant, palplantats i somrients, l’Eudald i la Mari Tere.

— Ho veieu! —va cridar la Carme, dirigint-se a ells —Les meves amigues per defensar-me i ajudar-me són capaces fins d’atracar un banc? He guanyat l’aposta!


— No ho direu pas de veritat! —s’alarmà l’Eduald. Jo pensava que era una broma i que simplement vindríeu a esmorzar...

La Mari Tere va esclafir a riure i va abraçar la Carme. La Musa, la Rosa i jo ens vam quedar de pasta de moniato. Agraïdes, malgrat tot, que la pasta és la pasta!



I quina mena de relació tenien tots plegats..., això la Carme ens ho hauria d’explicar molt i molt bé!





© Té la Mà Maria,
Rosa,
Musa,
Carme Rosanas (de l'escala H)



octubre 2007

9 comentaris:

rosa ha dit...

ja sé que una mateixa no ho pot dir, però ,oi que ens ha quedat brodat?
un picament de mans ben fort per l'escala H

El veí de dalt ha dit...

Ja ho dic que quatre dones juntes la lien... i no els calen àvies! (Merda!, no havia d'haver-ho dit) ;-)

Palito ha dit...

Eeeeei, quin bon gir final!! La imaginació se m'ha disparat, jejeje...
Petons i enhorabona a les quatre!!

Jo Mateixa ha dit...

Uauuuu, moltes felicitats a les veines de l'Escala H, us ha quedat genial!!!!!!!!

Mare de déu, que rocambolesques podem ser les dones, jejejejejej.

Carme Rosanas ha dit...

Doncs no, no ens calen àvies! Ja ho pots dir, ja. Jo també trobo que ens ha quedat brodat.

Carme

Joana ha dit...

Un aplaudiment! Senyores...als vostres peus! He rigut molt!

violette ha dit...

Molt bo!! Chapeau!

Té la mà Maria - Reus ha dit...

quina vergonya, en aquests moments m'agradaria ser dona, però Té la mà Maria no té sexe, es com els angels

de totes maneres la continuació de l'história m'ha agradat molt però que molt i us haig de felicitar companyes de fatigues, petonets a les tres us estimo molt !!!!

musa ha dit...

Uahaha!
Enhorabona, família! No em pensava pas que la cosa acabaria així!

Salut!