dimarts, 16 d’octubre de 2007

HV 02/2007: Mai més

Hi van arribant els relats, com fruita madura tardorenca. Ara són els companys de l'escala J. El conreador de versos Barbollaire (que aquí es salva dels meus amables calbots), la nòmada garrotxina Elur, la llunàtica i ben trobada Hypatia, sempre plena de versos, i la intrèpida capitana Arare, que torna forta de la travessa parisenca. No són el "Quartet d'Alexandria", però deú-n'hi do... En fi, no m'enrotllo més... perquè us deixo amb el seu captivador Mai més.

___________________________________________

Mai més


—No. Un altre cop, no

Com un murmuri.

El cos encara degota sota el barnús. Obres la porta d’accés a la terrassa. No sembla primers d’octubre. La panoràmica de la ciutat es encisadora i restes, embadalit i pensarós, davant la seva visió.

La mar, al fons.

Un cop de marinada et fa estremir. Tornes a dintre. I dubtes: Coltrane, Parker, Davis...? Ara ho has vist...

«Don't worry 'bout me
I'll get along

Just you forget about me

Be happy my love...»

Billie... Qui, si no...?

Agafes dues espelmes i tornes a sortir. Les col·loques suament, sobre una tauleta, apartant el llum de vímet.

La caixa de llumins? Aquí. Un..., dos... Fins el tercer no aconsegueixes encendre-les. Bufes el llumí amb un deix un xic empipat.

Et deixes caure sobre l’hamaca. El barnús obert. La nit, la lluna, acaronant el teu cos nu.

I deixes anar la ment, sense posar-hi cap trava, sense fer-la anar cap allà on tu vols; la deixes divagar, que explori tots els racons sense treva, que tregui la pols d'allò que fa temps que intentes no recordar... saps que és l'única manera que et passi aquest malestar, que fa que tot molesti, que tot sembli anar del revés.

I sense quasi ni adonar-te'n, et tornes a trobar en aquella fatídica festa de disfresses. Encara és l'hora que hagis trobat cap raó per deixar-te convèncer d'anar-hi. A tu, que no t'agraden les màscares, que detestes tot allò relacionat amb el carnestoltes. Que no suportes que les persones s'amaguin dins personatges irreals, doncs trobes que ja s'amaguen prou rera personalitats inventades en el dia a dia.

I tornes a veure-la, amb aquell vestit senzill, sense cap ornamentació. Tampoc li'n feia falta cap; damunt el seu cos perfecte haurien sobrat de totes totes.

Només portava una màscara. Només es tapava mitja cara. El somriure estava al descobert. I pels orificis s'endevinava el que es dibuixava als seus ulls.

Mai, mai havies vist un somriure com aquell i no podies treure els ulls d'ella en tota la nit.

I no saps si és el record d'ella o potser que ha refrescat, però un calfred et recorre tot el cos... Potser és el mateix que et va recórrer l'espinada quan, apropant-t‘hi, et preguntaves si la màscara tapava una altra màscara...

T’hi apropaves i ella et va somriure... sí, aquell somrís era només per a tu, tan dolç i tan enigmàtic que, per un moment, vas tenir la sensació de reconeixença, d’haver-lo tastat en una altre temps, o en un altre lloc.

Marejava. Encara mareja ara recordar-ho... I és aquest vertigen, n’estàs segur (o gairebé segur, la lucidesa sembla que no hi té lloc en aquesta història), el que va transportar-te. Un forat negre que et xucla en l’espai i en el temps, cap a un nou escenari.

Un parpelleig i la llum havia canviat; l’ambient espès de la festa s’havia fet volàtil i un ventijol calent i sec, carregat de sorra, t’embullava ells cabells i l’enteniment. Vas parpellejar de nou, enlluernat, incrèdul; un cop, i un altre, i encara un més: eres sobre una duna de sorra, nu, quilòmetres i quiilòmetres de vista plens només de suaus ondulacions blanques sota la llum lletosa de la lluna.

Ella encara era allà, exactament a la mateixa distància, nua, la pel fosca i brillant del color del cacau en pols, la màscara ballant-li en la mirada. Somreia, et somreia, només a tu. Et va allargar la mà...

Vine –deia, tot i que la seva veu no era so, sinó mar; un mar conegut des del més profund de la inconsciència

Vas fer una passa..., dues..., tres i, en un gest ple de desig contingut, vas aixecar la mà per alliberar-li la mirada...

Sacseges el cap per a esborrar-ne el sortilegi: aquell somrís, ni que només sigui en la memòria, representa una mena de porta, una altra dimensió... fins i tot en el recer d’aquesta terrassa tan teva, el vent suau que t’esborrona, el moment, la nit...

No. Un altre cop, no…

Comences a acariciar-te lentament per sota del barnús i aconsegueixes una lleugera erecció. Però no et pots concentrar perquè de vegades els sentiments són més forts que el desig.

No. Sisplau, no. No més.. —tanques els ulls en un intent paral·lel de tancar la ment.

L’oblidaràs. Ja t’ha passat altres vegades i ho saps. Només que encara fa tant de mal..., però no. Mai més. No la tornaràs a veure. Tancaràs per sempre la porta del seu somrís i mai més no la tornaràs a obrir.

T’acostes a la llibreria. El teu sexe es va calmant i canvies l’objecte del desig –la seva pell, la teva, el seu somriure i el teu encís- per un objecte de culte. Esculls Schopenhauer.

“Només existeix una força còsmica: la voluntat; que tant fa néixer estels com créixer les plantes o generar i liquidar nous éssers humans sense parar”...

Omples el got de Jack Daniel’s. No t’hi poses gel. Fas un glop i després un altre. “Força còsmica, voluntat”, «Don't worry 'bout me I'll get along». La Holliday continua sonant. Quan s’acaba la cançó prems altra vegada el botó. “Generar i liquidar éssers humans sense parar”, sense parar, un altre glop, els ulls enterbolits. Pots canviar el caire de la nit. Del turment a la màgia, del neguit a la calma, del desig a la pau, del cor a la ment... ja hi estàs acostumat. La brisa s’ha convertit, amb el pas de les hores, en un vent que, si continua, et serà favorable per sortir a la mar, demà. La voluntat”.

«Just you forget about me
Be happy my love...»

Et cordes el barnús, t’aclofes a la butaca, del cor a la ment. Del cor a la ment. Be happy my love. El cor. La ment. Be happy. My love.

Mai més.


© Barbollaire
,
Elur,
Hypatia
i Arare (de l’escala J)

octubre 2007

13 comentaris:

Marinetix ha dit...

Carammm... Jo no sé si els 4 objetes proposats pel Veí ens han fet tirar a tots pel "venasso" íntim, però el cert és que aquest relat i el de l'Escala K tenen moltes coses en comú!
Quin experiment més divertit...
Felicitats per la feina, Barbollaire, Elur, Hypatia i Arare!

El veí de dalt ha dit...

Doncs a veure qui comença a posar-hi una mica de sang i fetge, una mica de samba i salsa, o drogues, sexe i rock'nd roll!

Conyes a banda, molt bé el relat, escla J!

Jo Mateixa ha dit...

Felicitats a l'escala J, un molt bon relat!!!!

Estan posant el llisto molt alt tots plegats, ja tremolo, que jo soc la última de la meva escala i no tinc ni idea de com sortirà la cosa!!!!!

Joana ha dit...

Mmmm es pot sentir la música i assaborir el wiski!
genial!!
felicitats!!

annatarambana ha dit...

és genial! Hi ha molta coherència en l'estil literari, sembla que practicament ho hagi escrit una sola persona!

Molt molt bo! :)

rosa ha dit...

sembla que un mateix hagui escrit el text, bona conexió escala J.
felicitats.

Palito ha dit...

Enhorabona a l'escala J !!

Ostres, ostres, quin nivellassooooo!!

Petonets!!

Duschgel ha dit...

Escala J, quin relat més bo que heu fet! I que ben lligat que ha quedat tot, fins i tot l'estil. Genial, moltes felicitats!

Arare ha dit...

ja que ningú no piula ho diré jo: GRÀAAAAAAAAACIES!
:)))

violette ha dit...

A mi també m'ha agradat molt!

Té la mà Maria - Reus ha dit...

estè molt ben lligat, bona história
felicitats

petons

euria ha dit...

Bon relat escala J!! si si felicitats per la bona connexió! Crec que vaig a posar-me una mica de música... :)

Metamorfosi ha dit...

Ufff... quin neguit més genial... anava accelerant la lectura del relat sense poder fer cap pausa!

Enhorabona escala J!