divendres, 25 d’abril de 2008

HV 3/6: Les ombres dels secrets

Una història genial! És clar que han tingut més espai que la resta, ja que han escrit més del que havíem pactat. Té la cadència de còmic, que és el que es demanava. Un misteri, un encàrrec, i un final peculiar. La Carme Fortià estableix les bases. La Silver blue plateja el dilema. L'Arare força la màquina i L'Avi es treu el mort de sobre (mai millor dit) d'una forma elegant i sorprenent. Llegiu a veure què us en sembla...

______________________

Les ombres dels secrets


"La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l'hora d'arrecerar-se al cau. D'altres aprofitarien per sortir-ne. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l'autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències..."


Va tancar el llibre. S'aixecà d'aquell pub, acabà el seu whisky amb gel, pagà i sortí al carrer. Aquella era una nit de somriures de colors. Vestit amb pantalons i americana Armani, sabates italianes, camisa informal i maletí d'home de negocis, creuava els carrers amb una mirada gèlida. Duia anotada l'adreça on tot havia de començar. Al bar de la cantonada de l'avinguda B amb el carrer 36, aquella dona l'estaria esperant, li entregaria unes claus i l'arma. Deu minuts després havia de rebre una trucada anònima que li dictaria el camí al seu objectiu. Desconeixia quin era el rostre de la víctima, ignorava els possibles motius: venjança? jocs sàdics? política? xantatge? passions? No necessitava conèixer més. Eren negocis, simples intercanvis d’interessos.

Va parar un taxi i li demanà que el deixés a un punt oposat al seu destí. El taxista era un home pesat que li enterbolia la conversa amb fets banals, cosa que aprofità per forçar que recordés el seu rostre, el seu sobrenom i els motius que el duien a aquella barriada, si quelcom sortia malament, potser aquella xerrameca l'ajudaria. Li deixà la propina justa i baixà del cotxe. Es dirigí al portal, tragué unes claus i obrí la porta. Es dirigia al pati del darrera, amb sortida exterior. Una BMW l'esperava, es posà el casc, guardà les coses al maletí i sortí cremant la ciutat en direcció a la part alta.


De seguida va reconèixer aquella dona. L'esperava al bar, amb una copa a la mà i una cigarreta a l'altra. Quan si apropà, ella el va besar, com si fossin íntims, i li xiuxiuejà a cau d'orella: «estarà dormint a l'habitació de convidats. La tercera porta a l'esquerra, un cop hagis creuat el menjador. Sigues ràpid i silenciós. Ens posarem en contacte amb tu». Quan ell s'apartà, ella digué amb veu alta i clara, de manera que el cambrer la pogués sentir:

—Ja has de marxar, amor? Em pensava que aquesta nit podríem fer una copa plegats... La dona t'espera, ho sé.
—Fins demà reina, demà seré tot teu —I tornà a besar aquells llavis carnosos, seguint el joc.

Quan sortí a fora, sentí que tenia les claus promeses a la butxaca dels pantalons. Va continuar caminant avinguda amunt fins que sonà el mòbil.

El va deixar sonar tres vegades i, finalment, respongué. Era "ella". Podia recordar la seva veu de setí amb tanta precisió com el gust dels seus llavis. «Per què l'has agafat? Havíem quedat que la trucada seria d'aquí deu minuts. No ens podem permetre cap error». I va sentir com penjava sense esperar cap resposta per part d'ell. Quina dona! En altres temps no hagués pogut treure-se-la del cap. Sortosament, tot canvia; ara podia permetre's blindar-se el pensament i glaçar-se el desig per motius "laborals"... somrigué mentre deixava l'avinguda, notant als dits el pes lleu del maletí.

Tornà a sonar-li en telèfon. Ara, sí! Mirà el rellotge per a assegurar-se que havien passat els deu minuts pactats. Exacte! Deu, ni més ni menys. I a la pantalleta, número desconegut. Va prémer "despenjar" mentre se l'apropava a cau d'orella. Una veu masculina digué: «Terminal internacional de l’aeroport, consigna B-489, desmunta el clauer que t'ha donat "ella"; dins hi tens la clau que l'obre. Un cop tinguis el contingut del sobre que hi trobaràs llença-ho tot a la paperera que hi ha a tocar de la parada de taxis. Usa el silenciador. No volem enrenou ni per descomptat cap error». I va penjar sense esperar cap resposta, com ja començava a ser costum. Es va posar el casc, parsimoniosament, mentre recordava: B-489, terminal internacional... El vent li escolpia el cos tot creuant la nit amb la BMW en direcció a l'aeroport. Feia una nit freda i el terra estava mullat per la pluja recent. Gairebé arribant va pensar que li aniria bé un cafè ben calent i una copa de brandi, però tenia per costum no beure mai quan treballava. Així que va imaginar que tot aniria ràpid i que en una estona se'l prendria abans d'anar a dormir. Deixà la moto al costat de la parada de taxis i es dirigí a l'interior. Terminal internacional, i els seus ulls van resseguir l'indicador que menava a les consignes.

Va recordar de sobte on era la clau per accedir-hi i va decidir fer una parada al lavabo. Es mirà uns segons al mirall, impertèrrit. No recordava aquelles bosses sota els ulls, ni aquelles canes incipients. L'edat no perdona! va pensar mentre es somreia a sí mateix. Tancat convenientment dins un dels sanitaris va obrir el clauer i de dins en va sortir un paperet: "your shadow". Tot memoritzant-lo el va llençar i va fer servir la cisterna per a fer-lo desaparèixer. Va caminar com un de tants viatgers fins a les consignes, buscant amb els ulls la B-489. Va prémer cadenciosament les deu tecles que formaven la clau: Y-O-U-R-S-H-A-D-O-W, i la porta es va obrir a l'instant. Dins, només un sobre blanc. Va esgarrar la vora amb els dits i tot mirant l'interior se li va glaçar la sang d'una fiblada.

«No pot ser, he estat víctima d’una mala jugada», pensà, mentre es ficava el sobre a l’infern de l’americana. «T’ha dit que ho havies de destruir tot» li deia una veu interior que no escoltà. Es palpà l’exterior de la jaqueta, com si així s’assegurés que el sobre continuaria allà passés el que passés. «Una actitud infantil, nano», continuava xiuxiuejant-li la veu. Però no en va fer cas. Féu unes passes, s’adonà que estava tot suat i tornà a entrar al lavabo. Es mullà la cara amb aigua freda, s’eixugà amb cura i es mirà. Aquest cop, la imatge que li tornava el mirall ja no era la de l’home segur d’ell mateix; era la viva imatge d’un home destrossat. Ulls enfonsats, amb més bosses que mai a les parpelles de sota – en aquest moment ni li va passar pel magí allò d’operar-se-les – els cabells blancs semblaven més blancs que abans d’entrar a la consigna i de prémer el maleït password -—havia sentit a dir que un ensurt o un gran disgust han fet que a algú se li tornés el cabell blanc així, de cop— però aquell no era un moment per fer consideracions estètiques. Ni tan sols recordava, ja, el sabor dels llavis de la dona que li havia lliurat les claus. Les seves paraules se li clavaven al cervell

"estarà dormint a l'habitació de convidats. La tercera porta a l'esquerra, un cop hagis creuat el menjador. Sigues ràpid i silenciós. Ens posarem en contacte amb tu".

Si no hagués acceptat aquella feina mai no ho hauria sabut. Per què, per què li havia d’estar passant allò, a ell, que n’havia fet de tant grosses! Continuà esguardant la seva imatge i –com a aquell nàufrag que moments abans de morir veu passar tota la vida pel davant– recordà una per una totes les morts que havia dut a terme sense pensar-s’hi ni un moment. Només per diners. Tant per tu, tant per mi. Ja t’avisarem quan hi hagi alguna altra cosa. D’acord.

Era net, matant. Mai no se l’havia relacionat amb cap de les víctimes, mai no se li havien qüestionat els diners. Li pagaven el que demanava. El seu “cachet” d’assassí a sou era impressionant, però ningú no li discutia mai ni un dòlar. No podia comptar els llavis que havia besat, els cossos que havia estimat! – bé, això d’estimar era només una manera de dir- perquè ell a qui estimava de veritat era a la dona que l’havia fet embogir des del primer dia que es varen conèixer. La mateixa que ara... no, no hi volia pensar. S’agafà fort a la pica amb les dues mans i agraí que no hagués entrat ningú en aquell recinte – gens poètic – mentre intentava fer-se el càrrec de tot plegat. “Era un càstig?”

Es passà les mans per la cara i, d’una revolada, agafà el maletí i el llibre, comprovà que el sobre continuava en lloc segur i sortí del lavabo. Ningú no hauria dit , en veure’l sortir, que en ell s’havia produït aquella transfiguració.

Caminà durant una bona estona lentament. Semblava que les cames no volien dur-lo al lloc on havia de fer l’encàrrec. Anava absort, capficat. La imatge de la fotografia l’anava colpejant el cervell, al temps que es repetia a si mateix, que un encàrrec és un encàrrec i ell era un professional, per tant compliria...

RIIIIIIIIIIIINGGG!

RIIIIIIIIIIINGGG!

RIIIIIIIIIINGGG!

—Sí?
—Hola, sóc en Josep, el cap de redacció
—Hola, què hi ha?
—Et trucava per recordar-te que aquest vespre s’acaba el termini perquè lliuris el conte
—Sí, sí, ja me’n recordava hi estic treballant
—Segur?
—Ja t’hi pots posar de peus
—I de què va el conte?
—D’un assassí a sou, que li fan un encàrrec i quan rep la fotografia de la persona que ha d’eliminar, al veure-la es trasbalsa
—Per...?
—Coi, perquè coneix a la persona
—I qui és?


—Home, Pep, si t’ho dic, quan llegeixis el conte, no li trobaràs la gràcia
—D’acord, d’acord, ja m’esperaré a aquest vespre. No em fallis
—Que no, coi. Aquest vespre t’envio per correu electrònic el conte acabat.
—Adéu!
—Adéu!

Clic!

—Ara aquest volia que li expliqués qui és la víctima... Va llest, no ho sé ni jo que sóc l’autor...!


Per Carme Fortià, The Silver Blue Sea, Arare i L'Avi


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

12 comentaris:

Arare ha dit...

Avi, boníssim, el final!
Però ara ens quedarem tots sense saber qui és la víctima? Això no es faaaaaaaa!!!!

Felicitats, companys/es d'historieta!

Carme Fortià ha dit...

Doncs sí que ens ha quedat força bé això! I final obert a la imaginació o a... Realment aquests experiments són dels millors!
Felicitats veïns!

Jo Mateixa ha dit...

Genial com heu lligat totes les parts del texte, no l'he trobat gens llarg i està relatat amb tot detall, m'ha encantat!!!!

Moltissimes felicitats !!!!!!!

Violette ha dit...

Em fa pensar al de la meva escala... Veurem com el resolen, però fins on jo vaig llegir té semblances. Serà que tenim vocacions d'assassins tots plegats?

Me l'he llegit d'una tirada però el final m'ha desconcertat... molt masculí, trobo.

Felicitats i que no pari!! M'ho passo genial.

Carme ha dit...

Jo pensava com la Violette, molts assassinats en aquestes històries. Com som! Però aquest final no hinha udbte que et deixa ben sorprès, i la pobra vísctima esperant si és ella o no! Si no ho sap ningú, la pobra menys!

Laura ha dit...

Molt bo! Fa vertigen pensar la quantitat de possibilitats diferents que hi ha per a les històries... està clar que els veïns ens atrevim amb tot!

Robertinhos ha dit...

d'aix``o se'n diu espolsar-se el mort! ajjajaja

Caudellunes ha dit...

Felicitats pel relat company i companyes!

Apa avi! I t'has quedat tan tranquil, no? Després de tanta intriga...

I, si, estic d'acord amb la Violette. En el nostre relat hi ha molts ingredients similars... però no iguals!!

Cau

Caudellunes ha dit...

Felicitats pel relat company i companyes!

Apa avi! I t'has quedat tan tranquil, no? Després de tanta intriga...

I, si, estic d'acord amb la Violette. En el nostre relat hi ha molts ingredients similars... però no iguals!!

Cau

Té la mà Maria - Reus ha dit...

molt intrigant, pot tindre una segona part ?

núria ha dit...

HA de tenir una segona part....!!!!

Joana ha dit...

Jo també en vull més!
Algú hauria de fer segones parts i continuar els relats ;)