divendres, 11 d’abril de 2008

Hv 3/3: El penjoll


L'escala K va quedar coixa al moment del repartiment. Van quedar un replà de tres, però quins tres! L'Alatrencada (que ja té un nom poètic de per si), el Babèlia (que sempre ens sorprèn amb els seus poemes i cançons) i el Té la Mà Maria, uns de Reus que més val deixar-los menja a part! És la història d'un retrobament de dos éssers estimats i un estrany penjoll que els uneix. Potser el destí ja estava marcat. Com sol passar sovint... Feu-li una queixalada a veure què us sembla

___________________________

El penjoll

«La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l’hora d’arrecerar-se al cau. D’altres aprofitarien per sortir-ne’n. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l’autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències...»

A l’hora que molts tornaven cap a casa, ella emprenia el seu vol. Sense pressa i amb poques ganes es dirigia cap a les seves obligacions diàries. Ja no plovia. Malgrat la frescor, li venia de gust anar tot passejant. Necessitava notar l’aire a la cara i veure gent. No suportava passar tot el dia tancada a casa. Almenys s’havia sentit acompanyada pel repicar incessant de les gotes sobre la teulada. Com unes carícies, la transportaven a aquells anys que les petites felicitats succeïen i queien a manera d’una agradable pluja fina.

Un home jove corria carrer avall. Un pas enèrgic i una mirada decidida que no s’esqueien gens amb aquella nit. I menys encara amb aquella vida desordenada que els seus cabells despentinats delataven.

No n’estava segura. L’havia vist passar massa ràpid. Tot vestit de negre.

—Andreu?

De sobte, aquella corredissa es va aturar. En el silenci de la nit es sentia una respiració cansada per l’esforç... Es va girar lentament... La seva mirada era profunda. Poc a poc va deixar entreveure un somriure... forçat, però somriure... Les seves passes es van encaminar cap a ella.

—Rosa?

El seu cor va saltar. Per moments el seu imaginari va recordar aquells moments compartits. En un segon el va dibuixar en el seu cap una altra vegada... en aquella habitació de l’hotel a les afores de Besalú.

Ell es va apropar... li va acariciar els cabells... Ella no s’hi va poder estar i es va atansar als seus llavis, improvisant una passió desmesurada. Tot era fosc, massa fosc.

Amb la delicadesa del moment, ell va buscar la seva pell, aprofitant l’escot de la camisa, i...

Ho va veure. No podia donar crèdit. Encara conservava aquell penjoll en forma de cargol que un dia a Trípoli l’hi va regalar. Recordava ara allò que el venedor de la petita tenda de productes exòtics els va dir: «Tingueu molt de compte, els seus poders poden esdevindre poderosos i màgics!» No li van fer gaire cas. Les olors i uns cigarrets de grifa els envoltaven i els atordien, només volien córrer fer sexe a la pensió de mala mort on s’allotjaven.


No va ser fins passats uns dies que, de forma misteriosa, el cargol va canviar de color, d’un marró fastigós va passar a un blau cel brillant. «Mira Rosa, quin color ha agafat el penjoll» i a l’apropar-se, ella va veure com també els ulls de la noia havien canviat de color: ara eren de color blau cel. «Ostres! És extraordinari, els teus ulls de color avellana han canviat hi ara son blaus. Quina meravella, i que bonica que se’t veu!»

Els dies passaven i el color del cargol anava canviant: un dia gris, un altre verd turquesa, maragda,... I amb ell també ho feien els ulls de la Rosa. Color que prenia el cargol, color que es tornaven els seus ulls; molt intrigant tot plegat. Van anar a veure al venedor de la casbah, la tenda estava tancada i al pregunta-li al veí, els va informar que Mustaphà va desapareixe el mateix dia que ells havien comprat el penjoll i no havia tornat a obrir.

Els avatars de la vida van fer que l’Andreu i la Rosa és distanciessin. Els ulls d’ella havien continuat canviant i la cosa és va tornar en rutinària, fins el dia de la retrobada, quan ell és va fixar de nou amb l’escot d’ella i que entre les sines hi havia el penjoll amb el cargol. Però aquesta vegada el color del cargol era d’un vermell encès. Va ser aleshores quan la vista de l’Andreu, que per la foscor del lloc no ho havia fet abans, va pujar fins als ulls de la Rosa, dos ulls plens de sang i vermells el miraven fixament.

Van trobar a l’Andreu a terra tot dessagnat, amb una forta mossegada al coll. L’informe policial va concloure que la mort havia estat produïda per un gos de mida grossa i feréstec.


per: Alantrencada, Babèlia i Té la Mà Maria


Si t'ha agrada't, pots votar-nos a:
Votam al TOP CATALÀ!

13 comentaris:

Violette ha dit...

Ul·la!!! I ja van dos... tampoc me l'esperava aquesta... encara que l'he començat a sospitar pel to que anava agafant.
Felicitats a tots tres!!
Com sol passar, els relats semblen escrits per una mateixa mà.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

moltes felicitats a les meves antecesores i perdoneu el final

petonets

Robertinhos ha dit...

com era d'esperar en un post amb el de Reus, les fotos genials.

M'ha agradat la història. eren tres, però per qualitat, qui ho hagués dit!

núria ha dit...

Molt bo, costa creure que ha estat escrit a tres mans.

gaby ha dit...

¡Que final!; Les a quedado una muy buena historia... Ahora diganme: ¿Cuales son las probabilidades de que hayamos escogido LA MISMA IMAGEN de google para iniciar 2 historias diferentes?. ;D

Laura ha dit...

Vampíricament bonic! Felicitats i una mossegadeta amistosa al coll de tots tres!

Jo Mateixa ha dit...

Simplement genial, moltissimes felicitats als autors per els texte i les fotos que trobo que son molt ben encertades!!!!!!

Quin nivellas que hi ha Veí, no et pots queixar eh??? :-)

Carme ha dit...

Doncs sí un nivellàs, de veritat.
Dóna gust de llegir-la, encara que el final sigui tan feréstec com el gos que no era gos.

El veí de dalt ha dit...

Violette,
És cert, i aixòm'agrada; que els veïns es fusionin en un de sol quan es tract d fer un relat conjunt

Mà,
perdó, de què?

Robert,
jo ho hagué dit!

Núria,creu-t'ho, dona!

Gaby
¿qué iamgen? Será cusioso de ver...

Laura,
els treuràs sang?

Jo Mateixa,
jo em queixo? Si estic encantat!

Carme,
era gat, oi? ;-)

gaby ha dit...

La primera Veí... En cuanto llege la historia de mi equipo lo veráz. :)

Anna ha dit...

m'encanta l'aire misteriós de la història del cargol, i sobretot el gir final!

Clint ha dit...

Molt bonic si senyor...un altre final trist (com a mínim per l' Andreu) dels que li agraden al Veí!

Quan un trio surt bé, no calen 4 oi?

Caudellunes ha dit...

Bona, aquesta, també!
Ulls vermells...brrrrr! He pensat amb els ulls del Michael Jackson a "Thriller"!
Felicitats, escala K!