dimecres, 23 d’abril de 2008

HV 3/5:La venjança

Seguim amb les històries. Aquesta respira un aire barroc, perquè negar-ho. Records d'infatensa, seminari, capellans, un incident familair... Sordidesa a flor de pell. I és clar, això no pot acabar bé. Així ho han decidit el Petit far, l'Euria (el seu nom surt al relat!), la Sol Solet i la Palito. Que no us agafi desaprevinguts.

________________________

La venjança

“La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l'hora d'arrecerar-se al cau. D'altres aprofitarien per sortir-ne'n. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l'autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències...”

Coincidències, precisament una trobada de dues partícules en aquella ciutat va fer que la vorera es banyés d’aquell vermell fosc i brillant que destaca entre la foscor. Una taca que s’estenia lentament adaptant-se al relleu del gravat horitzontal i se n’oblidava sobrepassant-lo, frenant-se a poc a poc. Les passes d’una d’aquelles partícules s’anà allunyant amb pas ferm i calmat, parant-se fins i tot a demanar foc i exhalar un fum que es confongué amb els núvols que emmascaraven les estrelles. Havia complert la seva tasca. Ara era el torn de Juan de Euria, li havia de pagar el servei amb la capitania de la guàrdia privada del bisbat de Còrsega. El clergue vingut a menys sota les ordres del bisbe Alcison de Casiopea tenia un pla per fer-se amb el càrrec del seu superior, concebut per incriminar-lo en aquell assassinat que encara es desconeixia, però no per gaire temps, d’això ja se n’encarregaria ell mateix, era un plaer personal, massa terrenal per un eclesiàstic, però massa transcendental per deixar-ho a qualsevol altre.

—Monsenyor, monsenyor! —entrà cridant Juan de Euria just abans de matines— Es..., es tracta del vostre escrivà, l'han..., ell...

Aleshores es deixaria caure, aparentant dramatisme i un abatiment insuportable, Alcison ja entendria que la seva mà dreta no hi seria per la primera missa d’aquell diumenge de Pasqua.

I així va anar canviant els homes de confiança d'Alcison. Com aquell qui no vol la cosa, una ràfega de mala astrugància havia arribat a l’entorn del bisbe. No sabia com imposar-se i dominar aquella situació, no controlava al clergue i sabia que això seria molt perillós tant per ell com pels seus aliats. En pocs dies va anar rebent males notícies i tot i demanar ajuda als càrrecs més importants del moment, semblava que a tothom li feia prou nosa. Juan de Euria va aconseguir el poder, era una d’aquelles persones que cauen en gràcia i ningú sap perquè; d’aquelles que no tenen escrúpols per aconseguir el que volen. El que importa és el fi i no com aconseguir-ho.

La nit misteriosa podia amagar tants successos com aquest, però no era un fet puntual, els carrers de la ciutat guarden històries tant o més estranyes que aquesta. Històries d’assassinats, venjances, passions descontrolades i altres fets que passen desapercebuts amagats en la foscor. El més estrany era que tot això passés en un petit monestir al centre de la ciutat. Tot un secret; tot portes endins. Juan estava molt confiat, però no ho havia deixat tot lligat. El cosí d'Alcison quedava entre ells i havia promès venjança.

Sabia com fer-ho. Havien estudiat junts i compartit habitació en el seminari, per tant coneixia moltes de les seves pors i tenien històries comunes, que els anys i el càrrecs que ocupaven, un i l’altre, s’havien encarregat d’emmagatzemar en la memòria. Ara, arribat el moment, li serien d’una gran utilitat.

Només li feia falta una trucada de telèfon. Ella encara esperava. No havia oblidat mai aquell que, tan plors havia arrencat dels seus ulls, en voler desfer-se del pecat que no li permetria acabar de reafirmar els seus vots i el faria fora del seminari.

Ella ho va evitar. La filla era a punt de posar-se en mans d’aquella dona que li hauria provocat l’avortament sense manies, però hi va ser a temps; i la filla va arribar a parir, però en la vida va trobar la mort i de la infantada quedà el testimoni d’un fill mal format, que ara tenia ja vint-i-set anys.

Al món, només la tenia a ella, i ella era ja molt vella. Quantes nits s’havia desvetllat pensant en el futur del seu nét! Arribava el moment de la dolça venjança, hi havia rumiat tantes vegades... Sabia molt bé com actuar, li caldrien només uns dies per donar la volta a tots els plans maquinats pel d’Euria.

Va penjar el telèfon i es quedà contemplant el noi que jeia com cada dia amb el cap repenjat i aliè a tot allò que el faria protagonista, a nivell nacional, de tots els telenotícies dels propers dies.

Ho havia de fer, ella sabia que no podia, no devia dubtar en aquell moment. Però quelcom li impedia actuar, ara que havia arribat el moment... Fent-se forta, convençuda, que havia de fer-ho pel seu nét, va obrir el calaix on any rere any, havia guardat els retalls de premsa, les cartes, i la partida de naixement del seu nét, que s’anomenava com son pare... i, finalment, la prova que Juan de Euria era un assassí... una fotografia presa en el moment de l’assassinat d’aquell pobre diable, amb altres fotografies dels moments d’abans.

La vella va arreplegar tots aquells papers i els va posar un per un, suaument, recreant-se, en un gran sobre de color marró, mentre parlava en veu baixa, maleint aquell gendre que tants maldecaps li havia portat a la vida, i que li havia esgarriat la felicitat per sempre. No podia perdonar-li la mort de la seua filla, no podia perdonar-li el seu silenci, la seua indiferència cap aquell nét... I havia arribat el moment de venjar-se’n per tot plegat...


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

7 comentaris:

Laura ha dit...

Una història amb vocació de ser tota una novel·la. Doblement felicitats: per dir tant en tan poques línies i perquè us l'han publicada el dia de Sant Jordi! Una abraçada.

Jo Mateixa ha dit...

Ostres, ostres, ostres, ja ho dic i no m'en cansaré de dir que hi ha un nivellas en aquest mon blocaire que fa caure de cul, simplement genial!!!

Felicitats als autors/es, l'heu brodat!!!!!

Solsolet ha dit...

Realment quan arriba una història d'aquestes et sembla que no té ni cap ni peus i que és ben bé difícil relligar-ho i dius: ja s'ho farà el següent, i el següent ho fa tan bé que fa que la història acabi en traces de novel·la.
que s'apartin els Zafons que aquí hi som naltres. Enhorabona a tots!!

palito ha dit...

;) mira que em va costar entendre allò que m'havia arribat per email, jejeje...

gràcies pels comentaris, i felicitats als meus compis d'escala!!!

petonets

Carme ha dit...

Jo també em sorprenc sempre dels resultats. Enhorabona.

núria ha dit...

Felicitats.

Joana ha dit...

Molt xulo! Felicitats i quin nivell!