HV 7/2: Viatge sense retorn

Continuen arribant relats. Ara  és el torn de l'Eli, en Patrinsky, la Lady Griselda i en Robertinhos. Els ha sortir un molt bon relat, entre nsotàlgic i tendre. Una mica tristoi; sí; però molt ben travat. 

Aquí hi ha nivell!

____________________

Viatge sense retorn

Feia temps que es veia a venir. Tants anys de relació havien fet que la rutina guanyés la il·lusió. La il·lusió de compartir la nostra vida s’havia esvaït. Sentia impotència, però al mateix temps, vaig acceptar que allò nostre s’havia acabat. Era dur, sí, però ¿què més podia fer?

La teva mirada es perdia...; la teva mirada. I els teus ulls ja no em parlaven, ja no em demostraven tendresa com altres cops. El pas dels anys havia refredat la nostra passió, el nostre amor. Fins i tot, la comprensió mútua. Em sentia buida, em sentia sola; fins i tot estant al teu costat. Ara, però, érem dues persones adultes. Acceptàvem allò que feia anys hagués tingut que succeir: la nostra separació.

En Vicens m’ho posava fàcil. El pis me’l quedaria jo, tot i que, entre aquelles parets plenes de records, sabia que la situació es faria difícil. M’hagués estimat més marxar de lloguer, però amb el meu sou poc lluny hagués arribat. Havíem quedat per buidar la casa. En Vicens havia contractat una empresa de mudances, volia endur-se el major nombre d’objectes, quan més aviat millor. I trencar els lligams ràpidament.

Però encara hi havia coses pendents; com aquells bitllets d’avió, sense opcions de canvi, que havíem comprat per viatjar a l’estiu. Era una llàstima tirar enrera. Havia de pensar en la part pràctica de la situació. M’anirien bé unes vacances tota sola. Temps per pair, temps per pensar.

Aquells homes, s’enduien les seves coses: un munt de caixes plenes d’objectes. Instants més tard vaig descobrir la quietud de les parets despullades, i a la tauleta de nit, dos bouchers destinació Grècia. Aniria a visitar el Cap Súnion, i qui sap...

Potser el deu Posidó, serà capaç de protegir-me d’aquest naufragi amorós?

Però ni Posidó, ni Neptú, ni el mateix Jaques Cousteau tenien cap altra possibilitat que certificar el naufragi. El Vicens feia més d'un any que tenia el cap i el cor mirant cap a la Soledad, una mestissa peruana amb deu anys menys que ell, una pell de canyella clara, i un parlar dolç i xiuxiuejant, que li havien canviat la vida. La Soledad havia arribat com a becària al departament de I+D on treballava. Formada entre Arequipa i Massachusetts posseïa una personalitat desconcertant. La seva arribada a Europa encara havia incrementat la seva singularitat. El Vicens estava encisat des del primer moment que la va veure.

A l'inici van ser algunes escapades “privades” a l'hora de dinar, evitant els restaurants que freqüentaven altres companys de feina. Van seguir algunes sortides a congressos o reunions amb clients, que es van poder allargar convenientment més de l’habitual. Fins que va arribar un moment en què la situació va ser més notòria. Però, com en el Palau dels vents de Jaipur ―on des de fora no pots veure el que passa dins―, l'Anna era incapaç d'entendre els ulls transformats i les mirades absents del Vicens.

*  *  *

M’agrada haver reprès el meu diari. Els dies amb el Vicens havien arribat a estar tan feliços que durant un temps no vaig pensar en res més, i ara fins i tot voldria haver escrit els meus sentiments d’aleshores per deixar de culpabilitzar-me com una estúpida. Realment el vaig estimar.

Ja he tornat de Grècia i només puc dir que hi tornaré. No hi he anat en bones condicions emocionals i no n’he gaudit prou. Menys mal que, almenys, he fet una coneixença. En això m’he alliberat. En Vicens no hagués entès mai que jo tingués un amic gai. I mira que és graciós, en Xavi! Viatjava per buscar parella i va trobar una noia amargada. Sort tinc d’ell, és un ingenu que busca l’amor etern. Diu que ja està tip que el homes el vulguin pel seu físic, que van començar a anomenar-lo “massapitxa” i li va quedar “Machu Picchu” (encara que no sé si això és veritat o ho diu per fer-me riure). És la meva alegria en aquests moments. Està segur que en Vicens en tenia una altra. El que no m’agrada és que s’ha pres com una creuada personal averiguar-ho.

És tard i tinc son. Més val que deixi d’escriure. Demà he quedat amb el Xavi per anar a mirar botigues. Ja està decidit. Li diré que deixi córrer això del Vicens. Prefereixo no saber-ho perquè en el meu estat actual no sé com podria reaccionar.

Aquesta tarda amb el Xavi ha estat d’allò més divertida. Mirant botigues pel Born hem trobat una tenda d’art africà, Farafina, on hem acabat parlant amb el botiguer, natural de Mali, que ens ha explicat coses de la seva terra i els seus costums.

En Xavi no ha acabat d’entendre que no vulgui saber res més del tema Vicens, però ho ha acceptat. Per a mi ja arriba el moment de passar pàgina, de mirar cap al vent, com vaig fer al Cap Súnion, i seguir amb la meva vida. Suposo que l’energia d’en Xavi i somiador com és, m’ha deixat enredar i emportar. És la única explicació que hi trobo al fet que en una setmana marxem a Tombuctú. Això mai ho hauria fet sola. Jo sóc de els que els agrada planejar les coses abans. Però la conversa amb el venedor de Mali i la possibilitat d’anar amb un guia local, van encendre els desig d’en Xavi i mira, ara on som!

Espero que l’Àfrica acabi de calmar el meu cor i retrobi els meus orígens. Potser podria publicar les pàgines d’aquest diari o escriure la novel·la que des de fa vint-i-cinc anys dic que escriuré...

Estem acampats enmig de la soledat del desert. Sol s’escolta el soroll dels animals, el vent i les nostres respiracions. Demà arribem a Tombuctú. El guia em diu que em tindré que vestir amb les robes tradicionals, que és una ciutat sagrada i fins fa poc no s’acceptaven dones

* *  *

En aquest punt de la lectura, en Vicens tanca el diari de la seva exdona, amb els ulls plorosos. Sabia que li trencava el cor a l’abandonar-la, però la Soledad l’havia tornat a fer sentir jove. Ara bé, mai se li havia passat pel cap que no la tornaria a veure. Mai hagués pensat que, després de l’atac d’uns terroristes d’Al-Qaeda, a Malí, l’únic que li quedaria de la dona a qui havia estimat des de l’institut serien aquelles pàgines inconcluses.

@ Eli; Patrinsky; Lady Griselda; Robertinhos (juny 2010)